Com a militant independentista permeteu-me discrepar d’aquest possible “front patriòtic” que suposadament ens ha de guiar cap a la independència i la llibertat. Hi discrepo perquè no comparteixo les opinions d’aquells que diuen que l’eix “dreta-esquerra” no té sentit en la política actual, i que primer hauríem d’anar tots junts per aconseguir la independència i desprès ja veurem que fem amb el model social i econòmic pel nostre país. Hi discrepo perquè els que treballem l’independentisme dia a dia als nostres municipis des d’una òptica de transformació i justícia social són els que sovint ens hem de sentir dir que trenquem la unitat independentista perquè estem més pendents d’altres coses que no pas d’alliberar el país de l’ocupació dels estats espanyol i francès. Quan diuen que “primer l’estat propi i desprès ja veurem” nosaltres ens preguntem quin estat propi volem: un estat supeditat als interessos de la banca, del totxo i de les multinacionals? Uns Països Catalans independents però amb desnonaments i retallades a la sanitat i altres drets? Doncs aquesta no és la nostra concepció  d’alliberament.

 

Entenem que un país lliure és aquell que garanteix els drets socials per a tothom i on els ciutadans decideixen sobre els afers públics i la gestió de la societat on viuen. Perquè no és el mateix aprovar un pla urbanístic per decret i amb secretisme (com sol passar a molts dels nostres municipis) que fer-ho preguntant als veïns i veïnes quin model de ciutat desitgem, com volem que siguin les zones verdes, com creiem que s’han de situar els espais de lleure pels infants, a on calen accessos per persones amb mobilitat reduïda, etc. És una petita gran diferència. De Blanc o negre, o millor dit, de roig o blau.