L'exemple fefaent el donen els músics en valencià, malgrat no comptar amb cap ajut institucional. La imaginació i la perseverança dels nostres artistes -en la majoria gent jove- és la clau de l'èxit. Si les institucions no els programen concerts ni festivals, els organitzen ells; si les cases discogràfiques no n'editen discos, en creen de noves o n'autoediten. La inicial adaptació al medi, la mera supervivència, ha donat pas a la socialització i la consolidació de la producció musical en llengua pròpia. És una molt treballada revolta contra la sectària política cultural del PP.

És clar que sempre hem de reclamar la inversió pública en matèria cultural, els diners de la Generalitat no són patrimoni del PP sinó de totes i tots els valencians. Hauria de ser el sector de la cultura i la societat civil qui decidira com, quan i on s'hi posen els recursos públics. Però alhora no hem de perdre de vista que, en el context actual, l'autogestió és l'única via per superar el blocatge amb independència del color del partit del govern.