Tots dos entren a treballar a la manyaneria de la fàbrica de la Colònia Güell, una fàbrica tèxtil especialitzada en l’elaboració de panes on hi treballaven al voltant d’uns 1.000 obrers.
Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: Nadal a la Presó Model (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: en Gregori Font era físicament un minyó de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època. Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred, els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme. Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.
Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb d’altres militants d’Estat Català, de la Columna ( 8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca ( 16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.
Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes( El Port de la Selva- Alt Empordà).
Quan la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a l’altura de Malgrat.
És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (EC,NS!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. G. Font recorda sovint a J. Martínez el que els havia dit en travessar la frontera: passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu tornarem a casa. Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà, amb el líder de NS! Daniel Cardona.
Quan es forma després d’un seguit de converses el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres : Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.
En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice (I) d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.
G. Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.
El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació. Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries.
És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.
El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades, acusats del delito de espionaje y actividades subversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang, dolor, esperança, segona edició, 2010, pàgina 212, : l’espectacle és lascinant. Està recargolat (G.Font), la cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança , com si tingués fred.
A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.
El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius ( El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominància de la línia política sobre la militar.
La caiguda de la SM del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la
gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.
Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tancà en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.
En G. Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Ll.Llach: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.
Pere Carbonell i Fita, company de militància i presó de G. Font el descriu en el llibre: Nadal a la Presó Model (1944-1945), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000, a les pàgines 27 i 28 el retrata així: en Gregori Font era físicament un minyó de mitjana estatura, cepat, rossenc, d’ulls verds i bigoti retallat, com els dels artistes de l’època. Era un home d’acció, decidit, molt segur de si mateix, calmós, fred, els seus amics deien que tenia mirada de linx, sempre ben vestit, practicava l’atletisme. Tenia molt d’èxit entre l’element femení, que es rendia als encants de la seva personalitat.
Entren plegats a militar a l’organització Nosaltres Sols! (NS!), a partir de la seva fundació el 1931. Formen part, junt amb d’altres militants d’Estat Català, de la Columna ( 8.000 milicians) que, comandada pel capità Alberto Bayo, intenta alliberar Mallorca, és l’Operació Reconquesta de Mallorca ( 16 d’agost a 12 de setembre de 1936). Fracassada l’expedició, a la tornada a la Península, els militants independentistes s’agrupen a Farlete, formant la Columna Volant Catalana, on ell s’integra. Durant poc temps, forma part, amb el seu amic J. Martínez, de les Milícies de Muntanya de NS! destacades a Sant Llorenç de Morunys.Tots dos entren a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, però, per problemes administratius, només J. Martínez es gradua com a tinent d’artilleria. G. Font ingressa a l’Escola de Transmissions de Premià de Mar, a l’acabament de la guerra estava adscrit com a caporal de transmissions, en una estació d’escolta aèria, prop del Monestir de sant Pere de Rodes( El Port de la Selva- Alt Empordà).
Quan la retirada, el gener del 1939, en la seva marxa cap a la frontera, es troben amb en J. Martínez a l’altura de Malgrat.
És internat primer al camp de concentració de Sant Cebrià i després traslladat al d’Agde, el camp dels catalans.
En els camps de concentració els militants independentistes (EC,NS!) es reorganitzen, entenen que han de seguir la lluita patriòtica i antifeixista, a la França i la Catalunya ocupades. G. Font recorda sovint a J. Martínez el que els havia dit en travessar la frontera: passi el que passi, amb el desglaç, quan al cim del Canigó no hi hagi neu tornarem a casa. Des del camp d’Agde, veien la plana del Rosselló i el cim del Canigó, estaven amatents al seu desglaç. A primers de juliol del 1939, G. Font i J. Martínez s’evadeixen del camp d’Agde i es posen en contacte a Perpinyà, amb el líder de NS! Daniel Cardona.
Quan es forma després d’un seguit de converses el que serà el nucli inicial del Front Nacional de Catalunya (FNC), a Perpinyà, el 1939, hi trobem entre d’altres : Joan Cornudella, Andreu Abelló, Manuel Cruells, Gregori Font i Joan Sardà, aquests dos darrers, amb falsos documents d’identificació fets per Manuel Viusà, organitzen un servei de passos de frontera, en tres mesos fan set viatges a Catalunya.
En el darrer pas de frontera de G. Font el gener del 1941, abans de la seva detenció, ajuden a passar la frontera la Maria, la xicota de Joaquim Casamitjana, aquest formà part de la xarxa Maurice (I) d’ajut als aliats, creada el 1943. J. Casamitjana fou detingut pels alemanys i assassinat poques hores després.
G. Font és detingut el gener del 1941, al Cafè de la Rambla, xamfrà amb el carrer de la Portaferrissa. El delicte era haver passat de contraban muntures d’ulleres. Amb l’esclat de la II Guerra Mundial escassejaven tot un seguit de matèries de primera necessitat. En alguns dels seus viatges els resistents transportaven petites quantitats de productes (agulles de telers), que venuts al mercat negre, els permetien de menjar i ajudar les famílies dels amics. Pel delicte de contraban G. Font fou condemnat a dos anys de presó.
El 1943 G. Font surt de la presó com si hagués estat de vacances, fred, impertorbable, disposat a tornar a la lluita. Després d’un breu període de temps de tornar a treballar a la fàbrica de la Colònia Güell, deixa la feina i fa tasques d’informació per l’Intelligence Services britànic, junt amb en Santiago Pey. Són enviats a la Badia de Roses, per tal d’estudiar les possibilitats d’un desembarcament aliat en aquell indret, topografia, tipus de vegetació, unitats militars desplegades en aquella zona, característiques d’aquestes i la seva situació. Amplien la recerca fins a l’àrea de Cadaqués i Empúries.És nomenat responsable de l’organització del FNC a comarques.
El 23 de novembre del 1943, després de gairebé dos mesos de seguiments per funcionaris la Brigada Político Social (BPS), són detinguts uns 70 militants i simpatitzants del FNC, el nucli dirigent i els delegats dels districtes. La Secció Militar (SM) restà indemne, la seva estructura no fou desarticulada. Del total de detinguts, 49 seran processats pel Tribunal Militar Especial de Espionaje y otras actividades, acusats del delito de espionaje y actividades subversivas. Octavi Viladrosa detingut als calabossos de la Via Laietana, junt amb G. Font escriu en el llibre: Sang, dolor, esperança, segona edició, 2010, pàgina 212, : l’espectacle és lascinant. Està recargolat (G.Font), la cara inflada, embutllofat, desconegut, la pell és com un mar de taques roges i negres de sang coagulada. No pot parlar. Els llavis li tremolen i tot el seu cos és una frisança , com si tingués fred.
A finals del 1945, i com a resultat de la victòria dels aliats i d’algunes gestions diplomàtiques que aquests feren, els militants del FNC començaren a sortir de les presons el desembre del 1945, Joan Cornudella fou el darrer detingut que sortí de la presó el 22 de febrer del 1946.
El 18 d’abril del 1946, se celebrava a la casa pairal del militant del FNC Esteve Albert i Corp, a Dosrius ( El Maresme), la primera Conferència del FNC, que representà l’apogeu polític del FNC, i que alhora marcà la predominància de la línia política sobre la militar.
La caiguda de la SM del FNC, a començament del mes de juny del 1946, és l’inici del cant del cigne del FNC. La detenció de 14 militants de la SM, la pèrdua de l’equipament, armes, explosius, i l’arrencada de la Guerra Freda, que vol dir l’aïllament polític internacional dels resistents, fa que el FNC iniciï un llarg procés d’hibernació, que es perllongarà fins a finals dels anys cinquanta. Una part dels militants del FNC s’exilien a l’Estat francès, els altres s’esforçaran a sobreviure en una societat on la repressió, la delació dels rojo-separatistas, la
gana, el control ideològic de l’església i els aparells del règim, les llargues jornades de feina per un sou migrat, són les característiques d’aquest primer franquisme.Els darrers anys de la seva vida, G. Font entrà en una fase de tristesa profunda, es tancà en si mateix en veure el seu millor amic, en J. Martínez, malalt i empresonat.
En G. Font fou un home audaç, fidel als amics, a la defensa de la Nació i la seva llibertat social, fou un guerrer, per això pensem que li escauen les paraules del poeta Ll.Llach: Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels. Que la seva vida de fidelitat a la Terra, a la Pàtria, esdevingui un exemple a seguir.
PS.- Vull donar les gràcies a un dels cinc fills d’en G. Font, en Gregori Font i Marimon, pel seu ajut amb la informació que m’ha permès entendre més la figura del seu pare. També fer extensiu el meu agraïment a l’amic Llibert Seguí, per haver valorat la importància del biografiat.