Trencar esquemes i prejudicis

Les primeres lliçons dels moviments nord-africans han estat en el terreny dels estereotips, molts dels quals han caigut de cop i d’una manera contundent. L’estereotip més general és el que feia referència a les característiques culturals i ideològiques de la població, considerada –seguint les pautes dels prejudicis colonialistes de tipus “orientalista”- com una població ignorant, endarrerida i fanatitzada. Sense negar que existeixen masses importants de la població nord-africana sumides encara en la ignorància i víctimes d’una religiositat quasi-supersticiosa, les revoltes d’aquestes passades setmanes han mostrat una massa important de població conscient i informada, poc disposada a empassar-se les mentides dels mitjans de difusió dels seus règims i les manipulacions de la informació gestades pel món occidental.

L’altra “certesa inamovible” que ha trontollat ha estat també la de la suposada universalitat de “la fi de les ideologies” o “la fi de la història”: la lluita de classes ha aparegut amb contundència i en uns llocs que el sistema feia ja ben “pacificats”.

Moltes altres “certeses” s’han afeblit, un bon nombre de les quals ens seran d’utilitat ben aviat, quan el moviment independentista començarà a prendre al nostre país un abast permanent de masses. Tothom s’ha preguntat perquè al nord d’Àfrica uns règims dictatorials suposadament inamovibles han trontollat davant la persistència d’una massa important de persones al carrer i, en canvi, al nostre país la manifestació del 10 de juliol passat no ha tingut cap efecte polític sensible en els estaments polítics espanyols: el caràcter granític del sistema polític de l’estat monàrquic espanyol postfranquista, deixa en evidència la seva característica fonamental de caire despòtic propi d’una classe política (i, globalment, d’una societat) ben poc democràtica. I moltes altres coses haurem d’agrair encara als nostres germans del sud a mesura que les mobilitzacions seves i nostres aniran avançant.

Un moviment democràtic, respectuós amb la diversitat

El règim egipcià s’havia esforçat darrerament a presentar les dues comunitats culturals i religioses principals (la musulmana i la copta) com a terriblement enfrontades; doncs el moviment d’aquests dies ha mostrat com hi havia sectors importants d’aquestes comunitats que lluitaven colze a colze contra el règim dictatorial.

Molts dels informadors del nostre país utilitzen l’expressió de “mon àrab” per a referir-se a l’àmbit geolingüístic descrit; no són conscients que amb aquesta simplificació no fan altra cosa que afavorir els prejudicis “orientalistes” que hem assenyalat més amunt. Arreu del Nord d’Àfrica existeix població de llengua àrab però aquesta llengua no és majoritària arreu del territori. Com sabem, hi ha àmplies zones en què la llengua amaziga hi és la més estesa i és el vehicle social de comunicació de la població. I arreu del nord d’Àfrica (fora de la vall del Nil), les arrels culturals (cultura material, tradicions populars etc.) no són pròpiament àrabs sinó que són majoritàriament amazigues (fins i tot en poblacions avui arabòfones); i al centre mateix  d’Egipte, avui de llengua social àrab, les arrels de l’antiga cultura mil·lenària han perviscut fins avui en nombrosos aspectes culturals i particularment en l’expressió cultural-religiosa copta.

Conèixer i respectar, des de la nostra realitat, aquesta diversitat és una altra manera d’evitar simplificacions odioses i creadores de veritable barreres ideològiques.

Atenció amb els nous prejudicis i enganys. Una nova solidaritat

Les barreres que s’han trencat gràcies a la informació que ha arribat als nostres ulls aquests dies no han pogut, però, evitar del tot que alguns aspectes promoguts per la ideologia capitalista internacional poguessin generar nous prejudicis, basats en noves simplificacions de la realitat.

Què ens diuen ara? Que aquestes revoltes només poden portar al caos econòmic i a la inestabilitat; o que poden abocar aquests països al fonamentalisme islàmic. No fóra estrany que aquest espantall del fonamentalisme fos finalment promogut des dels serveis secrets occidentals per tal de desviar (com va passar amb els talibans a l’Afganistan) les revoltes de la seva orientació fonamentalment democràtica i popular Cal rebutjar aquestes interpretacions tendencioses que volen barrar el pas a la llibertat i donar via lliure a la informació transparent, i a la solidaritat permanent.

En aquest sentit cal restituir, en primer lloc, la veritat de la història i afirmar clarament, per exemple, la importància de la lluita del poble amazic al Nord d’Àfrica, que des de l’època colonial ha dinamitzat sempre les lluites populars. Només cal recordar el paper de la lluita d’Abdelkrim al Rif (el Marroc) i l’avantguarda que va representar a Algèria la lluita de la Cabília. Les lluites d’ara poden ser, doncs, vistes globalment, com la continuació d’aquelles lluites que han estat sovint oblidades, i que hem de recordar que van recomençar amb força a la Cabília amb l’anomenada Primavera Amaziga l’any 1980.

Ens trobem, doncs, en un bon moment per a resituar la nostra solidaritat com a poble català i prendre en consideració la importància que hauria de tenir la solidaritat amb el nord d’Àfrica i amb el poble amazic. Per prejudicis ideològics, sectors importants de la societat catalana només tenen ulls per a Sud-Amèrica i obliden escandalosament el germans nord-africans. Les setmanes i els mesos vinents demanaran de nosaltres un esforç permanent de solidaritat per a acompanyar una sortida de la crisi actual favorable al poble. Fem que aquesta solidaritat no sigui flor d’un dia. I aprofitem l’ocasió per a reforçar llaços estables i permanents de solidaritat envers aquests territoris tan pròxims i tan lligats amb nosaltres per una història i un present compartits.