Viu sol i desemparat. Sembla begut o sonat, però no. Quan parles amb ell canvia de cop el seu tarannà. Si li caus bé et parla, sinó et pot dir de tot, fins i tot et pot insultar, insults, però, que no fan mal, perquè molts ja el coneixem i sabem que els diu sense mala intenció.

En Pere també fa molts anys que el vaig conèixer, també malgirbat però sempre amb ganes de xerrar i xerrar, de futbol, del Barça o del seu nebot que juga en un equip bo, de com es trobava físicament, ja que sovint es trobava malament. I fins i tot de política, no li queien gens bé els polítics perquè, segons ell, mai l´havien ajudat i s´embutxacaven el que podien.

En Pere era un home que sempre estava a punt de donar-te un cop de mà en el que fos, a canvi de poc, era agraït amb el que volia i cantava les quaranta al que creia que li havia de cantar. Era feble amb els que apreciava i fort amb els qui el rebutjaven. Estava malalt. També vivia sol, sovint. A vegades acceptava algun oferiment dels serveis socials, quan ho necessitava de debò (anava al Tupí a menjar, acceptava viure en un pis uns dies...). Però vivia al seu aire, lluny dels maldecaps que vivim els que ens diem persones normals.

Quan no li sortien les coses, bevia, suposo que per oblidar. La mort d´una seva xicota, ja fa un temps, i sobretot la del seu germà, amb qui no es parlava massa, el van enfonsar. Un dia a en Pere el van trobar mort en un caixer on últimament hi passava les nits per resguardar-se del fred. Que descansi en pau.

A l´Ernest no el coneixia, de fet encara no hi he parlat mai, espero fer-ho aviat. Deu ser un home que va venir de qui sap quin país, com molts, per treballar i poder sortir de la pobresa. L´Ernest té família, dona, dos fills i a punt de tenir el tercer. Aquí va trobar feina i va treballar un temps, fet que va aprofitar per comprar una casa, hipotecant-se com tothom. Ara està aturat i segurament buscant feina.

Aquests dies ho passa molt malament, com que està a l´atur no podia pagar la hipoteca i el banc l´ha fet fora de mala manera, a la força de casa seva. Ara està sense casa, sense res i a més amb el deute que no ha pogut pagar. De la pobresa ha passat a la misèria en un no res.

Aquestes injustícies no venen per si soles, venen per unes males polítiques, venen perquè uns usurers s´aprofiten dels més dèbils, venen perquè aquest sistema capitalista dóna més importància als diners i no a les persones, venen perquè els qui no segueix com a xais les seves lleis són exclosos... I parlen de crisi.

La crisi en la que ens han submergit l´ha creada el poder, el diner, els bancs, els polítics corruptes i l´hem de pagar la gent corrent que treballem, els que encara podem, per poder viure una mica dignament. Com sempre. És fa difícil canviar les coses, potser encara no en som conscients de qui mou fitxa. Ja seria hora d´obrir els ulls i començar a dir les coses pel seu nom i no esperar que el proper exclòs d´aquesta societat siguem algun de nosaltres. Intentem posar les coses al seu lloc i trenquem d´una vegada la desigualtat social en la que ens ha portat aquest sistema capitalista. La crisi, que la paguin els rics!

Per a molts en Joan, en Pere o l´Ernest poden ser una nosa, per a mi són més persones que els qui els fan nosa.