Aleshores puntualitza  "A partir d’aquest canvi, era obvi que els qui no combregàvem amb el viratge decidírem buscar un altre punt de referència propi, fóra el PSAN, aquell Front-PV que va refundar-se en ERPV o la CUP o ara SI".

També critica a David Miró (de l’ARA, per al qual el País Valencià ni existeix), parla sense saber que passà enllà del Sènia.

En un altre article, Toni Cucarella denuncia com la premsa espanyolista justifica violència ultra. I és que  "Avui com ahir, els feixistes insisteixen en la seua impune estratègia d’intoxicació i violència. Espanya els ho sabrà agrair. Al capdavall són merda del seu budell"

Crítiques a SI per haver triat Països Catalans per Toni Cucarella

Arran de l’acte de presentació de SI al País Valencià han tornat a repetir-se algunes crítiques contràries, idèntiques pèl per pèl a les que en el seu moment va provocar el naixement d’ERPV, o siga Esquerra al País Valencià.

Fa l’efecte que alguns d’aquests crítics entenen la política com una incongruent abastracció d’idees, com un totum revolutum, a la manera d’un club de futbol, o pitjor encara com una congregació per la fe. Només així s’entèn que no valoren el canvi profund que va suposar en el seu moment el naixement del Bloc Nacionalista Valencià, i les conseqüències de la decisió de canviar un referent nacional (Països Catalans) per una altre (Nació Valenciana). A partir d’aquest canvi, era obvi que els qui no combregàvem amb el viratge decidírem buscar un altre punt de referència propi, fóra el PSAN, aquell Front-PV que va refundar-se en ERPV o la CUP o ara SI. Fet i fet, entre el valencianisme catalanista i el del BNV ja no hi ha coincidència ni en la qüestió lingüística (i això sí que cal lamentar-ho). Vull dir: si algú ha fet malament les coses no és qui busca un referent polític –i el crea– amb el qual sentir-se prou o molt identificat, sinó aquell que en estirar el llençol per a cobrir a uns de nous va destapar-ne altres que s’hi ajocaven. Se m’entèn la metàfora?

Quan una organització política pren decisions que afecten el seu marc nacional d’actuació, amb l’estratègia consegüent, genera unes determinades conseqüències. Uns s’hi acosten i uns altres se’n van. Parlem de política, no pas de fe cega ni passió a tota ultrança pels colors d’una samarreta més o menys almogàver. En aquests moments, «la meua nació és el País Valencia» i «la meua nació són els Països Catalans» representen dues opcions polítiques diferents, per no dir contraposades.

Diuen: les úniques batalles que es perden són les que s’abandonen. Hi ha persones que considerem que sense sang no es poden fer botifarres, o el que és el mateix sense la metàfora: amagant-los no es poden construir els Països Catalans. Fet i fet, la política de singularització lingüística ja ha comportat la fragmentació del mercat cultural en català.

David Miró (de l’ARA, per al qual el País Valencià ni existeix), parla sense saber que passà enllà del Sènia. I cosa encara pitjor: sense voler saber. No voler saber, per exemple, que una gran majoria dels qui volen Països Catalans s'estimen més no votar que votar BNV, encara que siga l'única opció electoral. I és més útil políticament fer visibles aquests vots, per minoritaris que siguen, encara que a alguns els pegue tort o els burxe la (mala) consciència, que no que es queden a casa.

I acabe: la gent que en el seu moment creàrem Esquerra i la que encara hi és, com la que milita a la CUP o com la que ara ha donat suport a SI, som valencians i valencianes. I això no ho haurien d'obviar tots els Davids Miró que escriuen contra les opcions polítiques que practiquen Països Catalans sense complexos per considerar només útil -i legítim- el BNV. Caldria que, en comptes de criticar-ho, pensaren i reflexionaren sobre els motius que han provocat aquesta divergència.

A la por li diuen seny (o trellat)

Si cada terra fa sa guerra... estem vençuts!

Els Països Catalans, entre la realitat i la necessitat

La premsa espanyolista justifica la violència ultra per Toni Cucarella

He llegit l’editorial que el periòdic Levante-EMV ha dedicat avui a García Sentandreu, el líder o caudillo de Coalición Valenciana (y de la JONS). L’ha renyat pel sarau que va organitzar davant l’hotel Astòria, a propòsit de la presentació de SI al País Valencià. Una paternal estirada d’orelles que li recrimina, de bé a bé com si diguérem, el seu comportament antidemocràtic. Com si fóra la primera vegada que el xic fa una iseta. I és l’enèsima.  Com si aquesta violència formara part de la nostra «normalitat democràtica». No debades l’editorialista qualifica Sentandreu de «regionalista», com si pel que diu i pel que fa no sabérem prou que és un ultra (ultranacionalista espanyol i ultradretà, valga la redundància).

Las Provincias, periòdic de fama infame, puix que modernament s’ha conreat una sòlida i reconeguda trajectòria antidemocràtica, fidel al seu esperit mentider i xenòfob diu en el titular de la seua notícia o vòmit goebbelsià: La provocación catalanista de Laporta termina en trifulca. Avui com ahir, els feixistes insisteixen en la seua impune estratègia d’intoxicació i violència. Espanya els ho sabrà agrair. Al capdavall són merda del seu budell.