Sabíeu que el fosfat que controla el Marroc en els territoris ocupats li genera 1.250 milions d’euros anuals? Vet aquí el primer dels interessos per entendre el que passa aquests dies. “Cal buscar l’equilibri entre els principis i els interessos” diu un alt dirigent del PSOE. Un dels interessos deu ser la venda d’armes al Marroc, que segons Librered ha suposat uns ingressos de 340 milions d’euros en tres anys. La preocupació ha fet que les organitzacions de la Campanya Armes sota Control (Amnistia Internacional, Fundació per la Pau, Greenpeace i Intermón Oxfam) demanin al govern garanties que aquestes armes no estan servint per violar els drets humans al Sàhara Occidental.
Tot i alguna disensió a les files socialistes, aviat ens queda clar cap a on es decanta la balança. La ministra d’Exteriors, Trinidad Jiménez, que fa poc es penjava pegatines de Sàhara libre assegura taxativament que “Espanya no té responsabilitats al Sàhara Occidental”, mentre la titular de la cartera de cultura, Ángeles González-Sinde, hi posa cullerada demanant als artistes que no opinin perquè no són experts en el conflicte del Sàhara.
Terreny adobat per a què la resta de forces polítiques surtin amb la canya a pescar vots (curiosa paradoxa en un Sàhara amb la pesca espoliada). Partits com el PP no han dubtat a abanderar la causa sahrauí, potser sense recordar que el govern Aznar va aportar al poble sahrauí tan sols un terç de l’actual ajuda al desenvolupament.
Davant el mutisme dels governs, la ciutadania parla
La reprimenda online a González-Sinde li ha arribat amb la campanya “Opina sobre el Sàhara encara que no siguis una experta”, adreçada als europarlamentaris. Els mateixos destinataris té la ciberacció endegada a sahararights.net. 50 mil signants han donat ja suport a un altra de la demanda d’Amnistia Internacional perquè les autoritats del Marroc obrin una investigació independent, si cal amb l’ajuda de l’ONU. L’ampli ventall de ciberaccions pel Sàhara també inclou l’enviament massiu de cartes a Trinidad Jiménez demanant-li que condemni la repressió.
L’apagada informativa més plàcida per al Marroc
Ni tan sols l’expulsió de primeres espases com Àngels Barceló han fet que el govern espanyol mogués un dit per denunciar la llibertat d’informació a al-Aiun. Mentre organismes com la Federació Internacional de Periodistes demanen llibertat per als mitjans, l’única “queixa” de l’executiu espanyol ha consistit en demanar a Rabat, amb la boca petita, l’entrada a al-Aiun d’un reduït nombre de periodistes espanyols. Resposta: un equip d’Antena 3 s’afegirà avui a la llarga llista de mitjans als que el govern alauita impedeix fer la feina.
El mur informatiu imposat pel Marroc no evita, però, que hi hagi alguna cosa més que indicis de flagrants atemptats als Drets Humans. Indicis i, sobretot, realitats amb noms i cognoms tenen cabuda en un blog que segueix minut a minut i en detall les notícies als territoris ocupats on, per exemple, es fan llistes dels centenars de sahrauís empresonats. És un dels referents per seguir el que allí passa, al costat d’altres com poemariosaharalibre, o de Guinguinbali.com, amb informació extensa i rigorosa.
Sense pràcticament cap periodista a terreny, per als mitjans resulta essencial el testimoni directe dels activistes, que amb iniciatives com aquest videochat han pogut compartir vivències i punts de vista amb una ciutadania que, farta de silencis còmplices dels governants, troba en Internet la via per queixar-se, compartir i, pesi a qui pesi, informar de tot el que ens arriba.