Durant el període de la preguerra, J.Lairet col·labora  en l’organització d’activitats  culturals, cursets d’Història de Catalunya, de gramàtica catalana,i excel·leix com a conferenciant en aquestes matèries. El 10/09/1931 al local del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) de Mataró, carrer Francesc Macià, 24, imparteix una conferència que duu per títol “Dates històriques”.

Poc abans d’esclatar la guerra, inicia un seguit de converses per aconseguir la unió entre Nosaltres Sols! (NS!)  i  Estat Català (EC), pensant que més tard s’hi podria afegir Palestra.

A causa dels Fets del Sis d’Octubre del 1934, J.Lairet és detingut junt amb Domènec Gironès i Joan Ballescà, engarjolats a la Presó Model se’ls acusa d’haver anat una formació d’uns 30 militants de NS! fins davant l’Ajuntament, on llegiren la declaració del President Lluís Companys, que proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola.

Quan el 20/07/1936, el poble ocupa la caserna d’artilleria de Mataró, hi troben una llista de mataronins que havien d´ésser detinguts i afusellats, si hagués triomfat la revolta militar, ell formava part d’aquesta llista.

J.Lairet és elegit membre del Consell Central d’Estat Català, en l’assemblea del Teatre Goya del 10/09/1936, se li encomanen tasques de propaganda i expansió. Participa en un míting al Teatre Olímpia (06/10/1936), junt amb Joan Cornudella, Joan Torres Picart, Anna Murià, Vicenç Borrrell, Antoni Blàvia, Manuel Talens i Josep M Xammar.

Intenta embarcar en l’expedició que el 05/08/1936 salpa per alliberar Mallorca, no troba lloc ni en el primer ni en el segon embarcament.

Junt amb J. Bachs es queda a Barcelona, a l’Oro del Rhin, la seu d’EC i NS!, s’encarrega de les tasques de propaganda, mítings. Aconseguir finançament per a l’edició del Diari de Barcelona, el portaveu d’EC, reestructurà el partit, vetllà pels subministraments de les Milícies Alpines.

Després d’un període de formació a l’Escola Popular de Guerra, obté el càrrec de Comissari de Companyia i és adscrit a la Secretaria de l’Exèrcit Popular.

El gener de 1939, en el moment de la retirada, passa per Mataró, crema els fitxers i treu la bandera estelada de la seu de NS!.

Passa la frontera i és internat al Camp d’Agde, d’allí el reclamen del Ministeri de l’Armament, (direcció de la mà d’obra), a la Prefectura de Perpinyà, per tal que seleccioni els obrers especialitzats que treballaran a la indústria de guerra, un total de 26.000 internats passaran a treballar a la indústria bèl·lica.

Marxa a París a treballar en una fàbrica d’armament 14/06/1940. Quan els alemanys ocupen París, J.Lairet fuig cap al sud, el seu tren és bombardejat prop del poble de Cahors. Quan arriba a Tolosa de Llenguadoc cau malalt, té hemorràgies digestives i una úlcera al duodè.

A Perpinyà estableix contacte amb Donald Darling, un coronel del British l’Intelligence Service (IS) britànic, un escocès que havia estat a Barcelona durant la guerra i que pel fet d’ésser escocès i parlar en català, entenia la nostra identitat nacional. Aquest el posa en contacte amb el Comitè Americà d’Amics Quàquers.

El juny de 1940 J.Lairet passa a treballar com a secretari de l’American Friends Service, i n’esdevé delegat davant del govern de Vichy.

El 1942, quan la Zona Lliure és ocupada pels alemanys, passa a treballar en una filial de l’organització TODT (construcció de la muralla de l’Atlàntic). És en aquestes dates que, junt amb dos gendarmes, col·labora en una xarxa d’evasió transpirinenca.

Després de l’alliberament, en el Congrés que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc el 1944, és nomenat secretari general d’Estat Català a l’Estat francès. Li són concedits diplomes d’agraïment per part dels anglesos i nordamericans, pel seu ajut en les  xarxes d’evasió.

És un dels polítics més valuosos del Front Nacional de Catalunya (FNC), on  desenvolupa un paper molt actiu. Impulsa la publicació de les publicacions Proa i Opinions (1944-1947) on signa molts articles i editorials amb el pseudònim de Joan Maresma. És notable la seva activitat com a articulista i conferenciant. És nomenat vicepresident dels XCI Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà el 1950.

L’any 1954 decideix emigrar a Veneçuela amb el seu amic Joan Bachs. Allí munten una indústria de gènere de punt que fa fallida poc temps després.

A Caracas és un membre actiu de la colònia catalana i del Centre Català.

Troba feina a 500 km de Caracas, a Punto Fijo, en una empresa portuguesa de construcció de vaixells de pesca, allà l’atraparà la mort quan preparava el seu viatge de retorn a la Pàtria després de la mort del dictador.