Que la política lingüística de les administracions de les comunitats autònomes del Regne d’Espanya amb llengua cooficial és una de les fixacions de la dreta espanyola no és res de nou. Que en diversos moments ha convertit aquesta qüestió, almenys a Catalunya, en el seu principal argument polític, tampoc. I ara que li han sortit competidors en la seva hostilitat ancestral a qualsevol mesura destinada que l’estatus de la llengua pròpia depassi el folklore i l’optativitat, és clar que s’hi aferrarà encara més i de manera més histèrica. És en aquest context que cal inserir el volum objecte d’aquest comentari, una mena de programa lingüístic oficiós del PP, per més que sigui per boca dels diversos «experts» que Pericay ha pogut reunir per a l’ocasió. No debades fou presentat a Barcelona pel mateix José María Aznar el 12 de gener de 2008 .

D’antuvi, segons Aurelio Arteta, «el valor predominante de una lengua es el instrumental o comunicativo», d’on deriva que «el interés lingüístico del individuo [...] estriba más bien en entenderse con sus conciudadanos próximos y por esa vía acceder a los bienes de una sociedad, desde los económicos y políticos hasta los cultura- les y otros más espirituales» (p. 160-61), la qual cosa indica que la llengua no és un simple bé cultural i, com assenyala el filòsof Joxe Azurmendi, fa que «Euskal Herrian, Katalunia, Galizia zein Gaztelan, Txile eta Argentinan hizkuntza komuna izateak, denok Fagor hozkailua erabiltzeak baino ez digu ematen batasun izpiritual handiagoa».^[1]

Més enllà de l’euskofòbia escassament dissimulada de Santiago González i d’Arteta^[2] o de les reconstruccions teleològiques del passat de Valentí Puig,^[3] el capítol més alliçonador és el que Arteta mateix dedica a Navarra, car ens mostra sense embuts quina és la política lingüística del «no»-nacionalisme espanyol allà on el procés de substitució és un fet acomplert en bona part del territori, política, que, si és criticable, ho és per massa tova. Consisteix en «una política lingüística con un criterio de zonificación» (p. 167), és a dir, a limitar l’oficialitat de la llengua minoritzada als territoris en què el legislador consideri que això s’avé amb «un principio de adecuación a la realidad sociolingüística» (p. 162) i amb el benentès que l’espanyol és oficial arreu. Aquest marc juridicolingüístic és el vigent a Navarra^[4] i el que Arteta diu que «el punto de vista de la justicia hubiera pedido implantar» també a la Comunitat Autònoma Basca. Heus aquí l’estratègia politicolingüística del «no»-nacionalisme espanyol: reconèixer a contracor algun estatut de (co)oficialitat a les llengües minoritzades, en la mesura que la pressió de l’antifranquisme ho féu inevitable, limitat a llur domini estricte i sempre ensems amb i en posició subordinada a l’espanyol. Fet i fet, el marc juridicolingüístic navarrès és idèntic a petita escala al del conjunt de l’Estat.

A banda de les manipulacions i fal·làcies^[5] amb què Arteta intenta refutar les justificacions normatives de les polítiques en favor de les llengües minoritzades, la caricatura que ell confegeix per legitimar la política glotofàgica que proposa és un feix de racionalitzacions ad hoc que, considerades conjuntament, conformen un veritable escarn del principi de no-contradicció. En efecte, mentre que rebutja el concepte de drets històrics com a fonament de la política per a restituir un ús social a llengües minoritzades (p. 158), s’oposa que els poders públics considerin les reivindicacions d’ensenyament públic en èuscar de la població de la «zona no bascòfona» adduint que «ni el entorno cotidiano ni la historia ni la cultura propias de la zona no vascófona en general lo justifican» (p. 182-183). O, tot i asseverar que «sólo el individuo es la unidad de valoración moral de la política (de la lingüística como de cualquier otra) y no entidad abstracta alguna del tipo Lengua, Comunidad, Pueblo o Territorio» (160), quan es troba que la demanda d’ensenyament en èuscar creix en el conjunt del territori,^[6] el «filòsof» fa un salt de cangur i replica que «ese sujeto de derechos lingüísticos será el propio hablante de la lengua en cuestión, no quien por puro capricho o interés sectario u otros motivos (salvo los de necesidad) se propone llegar a hablarla. [...] Nos referimos, a fin de cuentas, al que tiene esa lengua como materna^[7] [...]. Lo que significa que ese sujeto de derechos lo es en tanto que miembro de la comunidad lingüística» (p. 161-162).

Així mateix, tot i assegurar que «El problema democrático suscitado por las lenguas es resolver el modo como los individuos ejerzan su libertad con respecto a ellas» (p. 160), el nostre tirador se les empesca per retallar-los-la al·legant que «el momento clave del proceso democrático es la deliberación pública que sopesa las razones o sinrazones que avalan esas voluntades y aspiraciones ciudadanas y, con vistas a una decisión justa, clarifica y ordena las necesidades expuestas según su grado de amplitud, gravedad o urgencia»^[8] (p. 181). Més enllà de la mesquinesa amb què contraposa i jerarquitza legítimes reivindicacions de la ciutadania (p. 178), el més destacable d’aquesta argumentació és l’olímpica ignorància de l’existència d’un instrument anomenat política fiscal, que, mitjançant l’augment dels tipus impositius, permet a les administracions obtenir més recursos financers quan aquests no són suficients per a cobrir totes les demandes socials. O és que Arteta pensa que la ciutadania tampoc té dret a decidir la quantia ni el destí dels impostos que paga?

És també digna d’esment la «llibertat» lingüística que Arteta reserva a la població de la «zona bascòfona», palesa en el rebuig de l’existència d’escoles públiques en èuscar a la «zona no bascòfona» perquè sanciona «el derecho a aprender una lengua que [els infants] no hablarán con sus convecinos [...] y que tampoco van a necesitar en sus relaciones con ese mínimo porcentaje de navarros de lengua vasca, porque unos y otros tienen al castellano como lengua común» (p. 188-189); argument que (a) pressuposa que la política lingüística a Navarra ha de crear un entorn sociolingüístic en què la població bascòfona només pugui parlar la seva llengua amb els membres de la reserva i per a comunicar-se amb la resta de la comunitat navarresa hagi de recórrer a l’espanyol, amb independència de quines siguin les preferències lingüístiques d’uns i altres, i (b) implica el no-ensenyament de terceres llengües.

De menys interès per al públic català són els capítols de Pericay, enèsima recitació del catecisme espanyolista, ara en to planyívol i presentat amb caràtula neoliberal, contra la política lingüística catalana. Així, malgrat que els estudis sobre competències lingüístiques de l’alumnat català conclouen que aquest és majoritàriament més competent en espanyol que en català, porfidieja en «La exclusión del castellano del mundo institucional y, muy especialmente, de la enseñanza primaria y secundaria» (p. 58) i pretén que a Catalunya l’espanyol pateix una «diglosia» que reputa «inadmisible» (p. 57). Paradoxalment, Eduardo Jordá assegura que a les illes Balears la diglòssia – terme que titlla de «vocablo acuñado por los comisarios lingüísticos, ahora llamados sociolingüistas»– «desde la implantación de los Decretos de Nueva Planta en 1715 hasta los últimos tiempos del franquismo [...] era aceptada por casi todo el mundo de forma natural» (p. 61- 62). I és que els mateixos col·laboradors de Pericay no s’estan de contradir-lo. Així, mentre malda per fer-nos creure que «El castellano ha ejercido, casi desde sus propios orígenes, la función de lengua franca entre los idiomas peninsulares» (p. 262), Dobarro –la presència del qual en aquest volum només és atribuïble als imperatius de les quotes territorials– li recorda que ell mateix visqué en territoris «en que no se hablaba otra cosa que gallego, idioma que yo me vi obligado a hablar si quería comunicarme con aquella sociedad» (p. 216), o si ell abomina del dret d’opció lingüística a Catalunya, Agustí Pérez Folqués exposa com a èxit de la política lingüística valenciana que aquesta disposi que «los empleados públicos conozcan suficientemente el valenciano» (p. 88).

Filosòficament, el nostre petit maître és encara més incompetent que Arteta i, a la vegada que sosté que no és «un ideal la igualdad de las lenguas» sinó «la igualdad de los individuos en el uso de su lengua» (p. 263), rebutja el concepte de llengua pròpia com a fonament de la política lingüística perquè «legitima la prevalencia de una de las lenguas con respecto a la otra» (p. 264). O, el que és encara més hilarant, nega el dret individual a rebre atenció en la llengua pròpia per part de les administracions argüint que «el Estado» té «una sola lengua oficial, conocida y hablada por todos los ciudadanos» (p. 274), d’on es dedueix que ja no són els individus els subjectes de drets lingüístics sinó els despatxos ministerials. Encara més impagable és la seva concepció de la llibertat, palesa en la denúncia que «los referidos Gobiernos autonómicos empiezan ya a adentrarse, mediante leyes de política lingüística y reformas estatutarias, en el terreno socioeconómico» (p. 23), car «Allí donde reina la libertad, es decir, allí donde no alcanza la larga mano de la administración autonómica, la lengua española [...] va a imponerse de manera inapelable» (p. 20-21). És a dir, la llibertat entesa, no com a reconeixement de drets a individus, per a la qual cosa l’Estat estableix les mesures que en garanteixin l’efectivitat, sinó a corporacions, el campi qui pugui de les persones jurídiques privades en l’àmbit civil, que inclou, és clar, la imposició arbitrària a la ciutadania de llurs preferències, determinades a partir de criteris de mera racionalitat econòmica. La concepció, no cal dir-ho, pròpia del liberalisme demofòbic burgès i recollida pel feixisme, vindicador de la «llibertat econòmica» i «l’Estat manchesterià».^[9]

Finalment, després de plànyer-se de la falsedat que l’Administració General de l’Estat espanyol «no ha ejercido nunca sus atribuciones en materia lingüística»10 (p. 15), la nostra serva-padrona demana que aquesta, «mediante una reforma constitucional o lo que proceda» (p. 58), «recupere unas competencias en materia lingüística que jamás debería haber cedido» (p. 285).

Notes:

1. «El fet que al País Basc, Catalunya, Galícia, igual que a Castella, Xile i l’Argentina hom tingui una llengua comuna no ens dóna unitat espiritual més gran que el fet que tothom utilitzem un frigorífic Fagor». J. AZURMENDI, Espainiaren arimaz, Sant Sebastià: Elkar, 2006, p. 139.

2. Palesa en afirmacions com que la varietat estàndard de l’èuscar («la lengua nacionalista») «no comunica nada que no sea la misma lengua» (GONZÁLEZ, p. 141), que la minva del coneixement i ús de l’èuscar, lluny de respondre a cap política lingüística, la provocaren «desde la salida de la sociedad agraria hasta las exigencias globalizadoras del mercado» (ARTETA, p. 154) o que l’èuscar, no ja les institucions que treballen per estendre’n el coneixement i l’ús, és una llengua «subvencionada» (GONZÁLEZ, p. 125; i és que les metàfores antropomòrfiques –cf. PERICAY, p. 265-266– sembla que sí que són legítimes quan serveixen per a finalitats glotofàgiques o de construcció nacional espanyola, que tanto monta).

3. Com ara presentar Miguel de Unamuno com a representant d’«un afán integrador de la cultura peninsular» (p. 121), les reunions a Segòvia entre poetes procedents del falangisme i poetes catalans retornats de l’exili com a precedent «del consenso que hizo posible la transición democrática» (p. 123- 124) o pretendre que «la sociedad catalana es bilingüe desde hace por lo menos quinientos años» (p. 111).

4. Tot i que no satisfà del tot Arteta, car: «Algunas ambigüedades de la Ley [de l’èuscar de 1986] dan pie a derivas peligrosas», atès que «se introduce subrepticiamente el criterio legitimador de la demanda, que puede llegar incluso a la promoción potestativa del vascuence en la zona no vascófona» (p. 180).

5. Com ara atribuir exclusivament als nacionalismes alternatius a l’espanyol d’utilitzar la llengua com a instrument de construcció nacional (p. 151) o repetir Unamuno sense molestar-se a citar-lo pretenent que les llengües difereixen «en capacidad expresiva» (p. 154-155).

6. Arteta basa l’adopció del «principio de adecuación a la realidad sociolingüística» com a criteri orientador de la política lingüística en el fet que «incluso si la situación lingüística presente proviniera sin lugar a dudas de abusos anteriores –y a menos que la opresión anterior o el expolio fueran tan recientes que permanecieran en la memoria colectiva como una herida abierta–, esa situación deberá respetarse como legítima por ya consolidada» (p. 162). Tanmateix, com s’ha d’entendre, si no és com una mostra del fet que «la opresión anterior» roman en la «memoria colectiva», la gran demanda social d’ensenyament en èuscar en zones on es parla escassament?

7. Argumentació, aquesta sí, en què és difícil no veure la «carga esencialista encerrada en ese supuesto de que todo individuo tiene una comunidad cultural de pertenencia» o «la hipóstasis de dividir la sociedad humana en conjuntos separados» (p. 157). Sorprèn que un suposat desemmascarador de conceptes especiosos en la fonamentació de polítiques lingüístiques utilitzi ni més ni menys que com a criteri per a determinar qui té dret a rebre ensenyament en una llengua un concepte com llengua materna, que, a més de les sempiternes connotacions de tradicionalisme de gènere, revesteix «una curiosa implicació fatalista: comença a concebre’s com alguna cosa inexorable, com si marqués l’individu amb una essència que mai no podrà ésser abandonada. En certs aspectes, l’idioma originari arribarà a considerar-se com una qualitat racial, com un tret semibiològic, objecte d’herència (com una propietat de la sang), i, així, idealment sostret a les vicissituds i les incerteses de l’aprenentatge». R. L. NINYOLES, Idioma i prejudici, València: 3 i 4, 1997, p. 156. Prou més assenyadament que Arteta, el filòleg galaicoportuguès Xosé María Dobarro sosté en aquest mateix volum que «Estoy convencido desde que tengo uso de razón de que éste [llengua materna] es un concepto que no existe» (p. 216).

8. Quant a la concepció del bé públic, no és menor la incoherència d’Arteta en afirmar que aquest no és la mera agregació de preferències individuals (p. 181) i titllar alhora de «llamativa inconsecuencia» el fet que «sólo un 27% [d’estudiants] se matricularía en alguna asignatura en vascuence [a la Universitat Pública de Navarra] (y esto es sólo probable), pero el 77,5% solicita que se amplíe la actual oferta» (p. 209-210). És a dir, a parer seu, l’única concepció coherent del bé públic és la que l’identifica amb l’adopció col·lectiva de les pròpies preferències.

9. Sobre aquesta concepció de la llibertat, vegeu A. DOMÈNECH, El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista, Barcelona: Crítica, 2004, p. 261-264, 358, passim.

10. Vegeu una llista de més de 150 normes jurídiques que imposen l’ús concurrent de l’espanyol enàmbits que inclouen aquell en què suposadament «reina la libertad» en F. FERRER I GIRONÈS, «Normes positives dictades per l’estat espanyol que obliguen a la utilització de la llengua castellana