L’antifusterianisme visceral

El primer punt sobre el que m’agradaria parlar és l’antifusterianisme que ha proliferat en determinats sectors, especialment des de la mort del suecà. Un antifusterianisme que s’inspira fonamentalment en l’assaig De impura natione de Damià Mollà i Eduard Mira. Una obra que, val a dir, s’ha de llegir de manera obligatòria igual que ho fem amb Nosaltres els valencians, sobretot per un motiu fonamental: perquè sinó no entendrem res, o només una part de la discussió. Els seguidors de Mollà i Mira, però, han acabat fent el mateix que allò de què acusen al valencianisme d’arrel fusteriana: sacralitzant la seua obra de capçalera. I és que, ni el Nosaltres... és la Bíblia ni De impura natione l’Alcorà. La sacralització, a més, comporta una conseqüència directa contraproduent per al debat: l’adjectivització del contrari i el menyspreu cap a tot allò que representa.

Per als antifusterians, l’intel·lectual de Sueca és una mena de dimoni amb cua que ha estat el culpable absolut de la situació actual del valencianisme. Primer reduccionisme visceral i ximple. Joan Fuster va ser un intel·lectual gràcies al qual hui dia encara tenim valencianisme. Això ho afirme perquè ho crec fermament. Ara bé, Joan Fuster, com a bon ésser humà que era, es va equivocar en moltes ocasions. No tant, des del meu punt de vista, en la teoria com sí en la pràctica. D’aquí, però, a acusar-lo de tots els mals del país hi va un bon tros. Per què existeix un antifusterianisme tan visceral, doncs? Per una raó molt concreta: aquell que té una visió frustrada del País Valencià ha de crear el seu culpable particular i en aquest sentit Joan Fuster n’és un bon enemic a batre. Amb això acaben fent, una altra vegada, el mateix que segons ells va fer Fuster tota la vida: buscar-se un enemic. Fuster el va trobar en el regionalisme i ells el troben en el catalanisme. I jo em pregunte: això serveix per a alguna cosa? I tinc també la resposta: no. L’enemic té noms i cognoms: es diu Espanya i espanyolisme. Si el valencianisme com a moviment no arriba a aquesta conclusió serà tota la vida un moviment frustrat, errat, fracassat, sense un horitzó clar. Un moviment que seguirà arrossegant les mateixes fòbies i plantejaments erronis, els mateixos fracassos i frustracions.

Si l’autoproclamada “tercera via” vol ser pressa seriosament, el primer que hauria de fer és deixar de demonitzar a Fuster i els seus seguidors, que a dia de hui, els agrade o no, encara en som molts. És més, m’atrevisc a fer una altra afirmació: dins del mateix Bloc Nacionalista Valencià, els fusterians –en termes amplis- encara són majoria, això sí, majoria silenciosa i silenciada. La realitat del País Valencià és molt complexa i variada. Intentar reduir la identitat valenciana en conjunt a allò existent en una zona molt concreta del país no ajuda gens ni mica a la valencianització del territori. Així com no s’han de menysprear els trets identitaris i tradicionals del centre del país, tampoc es pot pretendre fer-nos creure a la resta dels valencians que aquests són els que ens identifiquen a tots com a poble. Per a entendre'ns, la senyera amb franja blava, molt bé, però a València que per això és la d’aquesta ciutat. Les falles, meravelloses, però que es facen on realment són tradicionals i que no ens les intenten colar amb calçador a la resta de valencians. Criticar que valencianisme d'arrel fusteriana per haver creat un imaginari fals on predominen els elements “catalans” front als “valencians” i a la vegada uniformar el territori valencià sota la identitat folklòrica creada per Teodor Llorente o Blasco Ibáñez, no és la millor manera de diferenciar-te d'allò que critiques.

Un catalanisme sense horitzó clar

Front a les postures “tercerviistes”, ha continuat existint en terres valencianes un plantejament nacional identificat amb els posicionaments fusterians que aposta per la construcció d’un valencianisme que té com a horitzó la construcció dels Països Catalans. Aquest valencianisme, que podríem qualificar com a catalanista, ha estat majoritari en el nacionalisme valencià des de l’aparició del clàssic fusterià Nosaltres els valencians i ha tingut diferents representacions polítiques al llarg de la història, majoritariament representades per les ideologies d’esquerres. El valencianisme d’arrel fusteriana, però, ha caigut en els mateixos paranys que el seu fundador: el rebuig i l’enfrontament constant amb el regionalisme valencià i el fet de pensar que els valencians som un país frustrat. Aquest posicionament, moltes voltes també radical i visceral, ha portat al valencianisme fusterià a ser identificat per diferents sectors del poble valencià com a colonitzador i forani, i no com a la representació identitària pròpia. Val a dir que, evidentment, l’espanyolisme militant ha jugat un paper fonamental en la creació d’una mitologia anticatalanista surrealista i esperpèntica, en la qual sembla que els catalans del Principat tinguen els tancs preparats a l’alçada de l’Ebre disposats a entrar en terres valencianes i arrassar-ho tot. Però tot és culpa de l’espanyolisme? Tan important és l’enemic i tan febles som els valencians? Potser caldria que el valencianisme fusterià féra una mica d’autocrítica i reflexionara sobre si el seu discurs s’adequa a la realitat del país, a les necessitats d’una societat que poc a poc s’ha anat allunyant de debats identitaris i s’ha apropat més a plantejaments d’un menfotisme il·lustrat predominant, fruit més de l’esgotament i el cansament, més que no pas de la frustració nacional que el fusterianisme ha plantejat com a base teòrica.

Aquests plantejaments ens han portat a un tancament en banda extrem, en el qual tothom que no aposta clarament pels Països Catalans ja és una mena de traïdor, de botifler, neoblaver o ximpleries semblants, fet que ens porta a no escoltar a aquells que plantegen alternatives diferents per la simple raó que qüestionen les essències fonamentals del nostre cos teòric. I això ha ajudat a fer avançar la idea dels Països Catalans entre la societat valenciana? No, tot el contrari, és la mateixa estratègia errònia que la dels “tercerviistes acèrrims” quan es pensen que eliminant els Països Catalans del seu vocabulari bàsic ja arribaran al 5% dels vots. Són les mateixes equivocacions que les que cometen els antifusterians quan pontifiquen personatges com Teodor Llorente o Blasco Ibáñez i demonitzen a Fuster. Trobar l’enemic en aquells amb els quals comparteixes més punts dels que realment et separen és fer el joc a l’espanyolisme, és digne d’un infantilisme prepolític. Ara bé, hem de reconèixer que és molt més fàcil anar sempre a la contra de tot que no pas posar-se a trobar punts de confluència, estratègies comunes a partir de les quals puguem avançar en la construcció nacional del País Valencià.


Cap a un nou fusterianisme: el valencianisme del segle XXI

Arribats a aquest punt de divergència entre un valencianisme i altre, què ens cal fer? El primer és revisar tot allò que s’ha dit i escrit els darrers cinquanta anys i adaptar-ho a la realitat social del segle XXI. El valencianisme de la II República, el pensament i obra de Joan Fuster, les propostes de Carles Salvador, els textos dels anys setanta i el llegat de persones com Vicent Ventura, les reflexions tercerviistes i tot allò que partisca del reconeixement dels valencians com a poble, ha de ser el cos teòric a partir del qual començar a treballar. Hi haurà gent a la què pot sobtar la barreja de fonts, però crec que si no abracem totes les famílies del valencianisme i intentem crear quelcom junts mai ixirem avant. Tothom té la seua part de raó, les seues equivocacions i confusions, això ho hem d’assumir.



Per tant, el primer pas que cal fer és el de reconèixer que els valencians i valencianes de totes les comarques històriques del país formem una mateixa comunitat humana, un mateix poble. Això ja ho deia Fuster, no invente res de nou, el problema és que l’evolució de la idea dels Països Catalans ha portat moltes voltes als seus partidaris a confondre la realitat i les idees de Fuster, arribant al punt de no saber distingir entre conceptes tan diferents com país i comarca pel simple fet de defensar una territorialitat concreta. El País Valencià no és una comarca ni una extensió del Principat, qui ho pense es confon i a més parteix d’un plantejament antihistòric. El País Valencià forma un tot en si mateix, sense la necessitat obligada de compartir projectes polítics amb d’altres territoris pròxims. Els valencians són majors d’edat per a prendre les seues pròpies decisions, sense apadrinaments de ningú ni tutoritzacions per se.

Això vol dir que el País Valencià s’ha de despenjar de la idea dels Països Catalans? No, ni molt menys. I és més, crec que la nostra plenitud nacional només la podrem aconseguir anant de la mà de catalans, illencs i andorrans en la construcció d’un projecte nacional i polític comú. Aquest projecte, però, ha de partir de l'heterogeneïtat i el respecte a la diversitat existent dins d’allò que anomenem nació catalana i que engloba a tots els ciutadans que comparteixen el català com a llengua o bé habiten els territoris on aquesta és parlada. Els “tercerviistes” han avançat en els seus textos en la idea de federalisme, el problema és que mentre ells aposten per un federalisme emmarcat dins el conjunt de països de la península ibèrica, el plantejament del valencianisme ha de ser el d’avançar en el federalisme dels Països Catalans. Tal com deia Carles Salvador: “voldria (...) un Estat Català que comprengués totes les terres de llengua catalana i el meu País Valencià autònom dins l'Estat Català”.

El federalisme, doncs, reconeix la identitat particular de cadascun dels territoris dels Països Catalans i els dota d'entitat i sobirania pròpia. Voler construir una nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó sense reflectir aquesta diversitat territorial és tan irreal con voler construir una suposada nació valenciana que no té cap nexe d'unió amb la resta de territoris amb els quals comparteix llengua, història i, val a dir també, problemàtiques econòmiques comunes. Tant una proposta com l'altra no ajuden a la valencianització del país, a l'alliberament del subjecte que diuen defensar, tot el contrari, parteixen de premisses tancades i inapel·lables que no deixen evolucionar el projecte nacionalista valencià. Cal, doncs, valencianitzar el discurs del valencianisme polític sense deixar de costat, però, les referències al projecte comú dels Països Catalans. Altra cosa és si l'estratègia política concreta que ara mateix més ens beneficia és la de parlar de la nació catalana o més aviat fer-ho gairebé de manera exclusiva del País Valencià. És possible, no ho negaré jo, però el que si que no pot fer el valencianisme és prescindir del projecte compartit amb els altres catalans. Això és una errada monumental, no solament des del punt de vista històric o lingüístic, sinó també econòmic i polític.

Un cop reconeguem la diversitat territorial dels Països Catalans cal avançar en la consecució del projecte comú. En el procés de construcció nacional català, la creació de xarxes, de sinergies, entre els diferents països és fonamental per a la creació d'una consciència compartida per part de tots aquells individus que n'han de formar part. Partits polítics d'àmbit nacional, diaris, organitzacions culturals, esportives, xarxes de centres educatius, institucions polítiques com l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans, entre d'altres, són elements fonamentals per a començar a conèixer-nos i per a iniciar aquest procés de vertebració del territori. A més, ens trobem en un moment clau de tot el procés, més encara si tenim en compte que actualment hi ha una zona de la nació, el Principat de Catalunya, que es troba immers en un procés de creixement de l'independentisme com mai s'havia vist en la seua història contemporània. Si la resta de territoris no s'hi volen quedar despenjats, i pense sobretot en el País Valencià, cal que el valencianisme comence a treballar per a aconseguir una majoria social com la que mica en mica s'ha anat construint al Principat. I sobretot cal un valencianisme valent i desacomplexat que parle de tu a tu amb el nacionalisme del Principat, que parle del País Valencià però també dels Països Catalans com un projecte de futur beneficiós per a la societat valenciana i no com una nació ancestral i romàntica fonamentada en unes essències pàtries que no podem perdre. La societat ha d'entendre que l'alliberament del País Valencià en el marc federal d'uns Països Catalans lliures és la proposta més beneficiosa per al seu benestar individual i col·lectiu. Si no ho fem així, continuarem sent uns éssers estranys en una societat adormida i “panxacontenta” que es conforma amb poder arribar a final de mes veient com el València, l'Hèrcules, el Vila-real, el Mallorca o, com no, el Barça, guanyen els seus respectius partits. És això el que volem? Doncs mans a l'obra que com va dir el poeta “tot està per fer i tot és possible”.