Ara ja no agafen el discurs de les classes dominants l’esquerra institucionalitzada i reformista sinó que sectors de l’”esquerra revolucionaria” es sumen a la crida a la calma i a la condemna unànime a totes les violències, incloses “les dels nostres”. Doncs és ara quan més s’ha de fer una crítica conscient i concreta del pacifisme burgés i d’altres ideologies reaccionaries que des de fa molt de temps s’estan estenent dins l’esquerra. Aquesta esquerra roja, verda i lila que ja no es sent representada per ICV-EUiA, aquesta esquerra que segueix negant la presa del poder, l’esquerra de Negri i Hard o que el critiquen però que en la practica els segueixen, l’esquerra postmoderna on la violència és una categoria, l’esquerra que ens divideix entre violents-noviolents i l’esquerra que, com va dir Malcolm X, no distingirà entre els opressors i els oprimits.

Alguns som partidàries de la participació popular en trencar el monopoli de la violència exercit pels capitalistes i els seus lacais buròcrates (policies, exèrcit, polítics,...); i per què som fervents partidàries de la participació de les classes subalternes en trencar aquest monopoli? Doncs perquè està demostrat empíricament que la violència és l’únic criteri que respecten i que només la pràctica és el criteri de la veritat. Però de que parlem quan parlem de violència? parlem d’un terme que ha d’estar subjecte a un anàlisi concret i no abstracte de les situacions, no podem parlar de violència en general sinó d’una acció violenta en concret encabida dins d’una conjuntura concreta, és a dir, en un espai-temps determinat on actuen en contradicció diverses forces de les que es genera el conflicte.

Per això, sempre en les accions violentes hi ha un marcat caràcter de classe, és a dir, no podem valorar per igual l’atac que es produeix per part d’elements vinculats al capitalisme hegemònic (actualment al poder), atacs feixistes o racistes, agressions sexistes, terrorisme patronal, o agressions imperialistes, amb la resposta de les oprimides: autodefenses obreres, piquets, rondes proletàries, pistolers de la CNT als anys 20 a Barcelona, i centenars d’exemples més arreu.

En la construcció d’un contrapoder de classe als Països Catalans necessitem tenir ben clares diverses qüestions; els que ens oprimeixen no s’aniran del poder caminant tranquil•lament xiulant una cançó, per tant haurem de fer-los fora a cops i per fer això necessitem construir-nos en espais vàlids per combatre’ls, és a dir, autodeterminar-nos com a grup/classe i com a classe d’un poble oprimit, autogestionar-nos evitant ingerències d’altres classes i elaborant teoria sobre el procés en concret que estem desenvolupant i creant espais d’autodefensa que ens protegeixi i ens organitzi contra les agressions del sistema amb centenars de casos, piquets a les vagues, accions contra els maltractadors i violadors al nostre barri, defensant-nos de les ràtzies a les persones immigrades,...

Deia Bertolt Brecht quelcom sobre fundació de bancs i robatoris: doncs què són uns containers, una tenda de texans que imposa una moda molt concreta i destinada a uns fins molt concrets, unes papereres cremant o uns talls de carretera utilitzant neumàtics cremant, que és això amb la imposició d’una reforma laboral, que ens deixa sense futur, la desindustrialització del nostre país emportant-se milers de llocs de treball a les escombraries de la precarietat, o la violència política, econòmica, policial i social que patim les persones treballadores aquí i a tot el món.

Per altre banda, se’ns torna a parlar un cop més de condemnes a violències i a condemnar totes les violències, però només es parla de violències totalment minúscules en comparació amb les exercides pel sistema aquí i ara mateix arreu. Primer de tot qui som nosaltres per condemnar sense cap judici les accions de cap persona, no hauríem de preguntar-nos per què s’ha donat aquesta violència, tothom creiem que vol que s’hagin de desenvolupar accions violentes, tant de bo, no fes falta arreu però el que no acceptaran els sectors més combatius és que s’utilitzi la violència dels opressors i que no es faci res per contraposar-se a ella.

Les pràctiques violentes de les revolucionaries xoquen frontalment amb la cultura política dels homes i dones que només volen jugar a ser pseudorebels per poder passar el seu temps lliure pensant que han canviat quelcom i dient que ells són “la nostra esquerra de debò”! i que els hi entra la por quan altres d’aquí o d’arreu del món ho donen tot per canviar de soca-rel la seva situació precària.

I les pràctiques violentes d’aquelles que no tenen ideologia que ho fan només per simple diversió o fàstic al sistema, només fer entendre que segurament per un sol cop han estat protagonistes de la seva vida, han exercit poder sobre elles mateixes i han atacat de forma minúscula però gratificant a aquelles estructures que no les han deixat ser res, ni ningú.

Aquest debat és tan antic com el moviment obrer en si, el problema és que actualment les persones “violentes” ja que ens fiquen dins d’una categoria com les persones rosses o morenes, no aquelles que no renunciem a utilitzar qualsevol mitjà no expressem les nostres idees per combatre una esquerra que juga a la política en contes de plantejar-se coses concretes per aconseguir èxits concrets. El debat continua, la lluita continua a quina banda de la barricada estarem?