En els inicis de l’actual dècada, des de l’MDT i algunes candidatures locals es va plantejar la necessitat urgent que tot el moviment s’impliqués activament en la lluita institucional, començant la política municipal, de la qual es podia esperar fonamentalment [2] :

a) Penetració social: “El treball polític de base a nivell local és una formidable eina que permet als i les independentistes entrar en contacte directe amb la realitat social, conèixer de ben a prop els problemes i les preocupacions de la població i contrastar-los amb el nostre projecte polític.” [3]

b) Formació i experiència per encarar els reptes de la lluita institucional, una assignatura pendent del conjunt del moviment.

c) Un projecte de construcció nacional. 

Encara que el tercer apartat no estava (ni està) gaire definit, en aquells moments el municipalisme era concebut com una tàctica d'intervenció política i penetració social.

Aquest plantejament es feia en una conjuntura  en què tant les condicions objectives com subjectives aconsellaven començar pel nivell de lluita institucional més fàcil i més proper a les classes populars, la qual cosa no vol dir pas que sigui el més decisiu sobre les seves vides, aspecte que tractarem més endavant. En cap cas no es renunciava a encarar reptes supramunicipals.

Cal remarcar també que aleshores una part significativa del moviment veia amb força recels la lluita institucional, incloent-hi el nivell municipal. Aquests recels van ser superats de mica en mica i l’assumpció de la lluita institucional en aquest nivell va permetre aturar el degoteig de militants que, un cop acomplert el seu ritus de pas per l’agitació independentista, abandonaven la lluita per manca de perspectives polítiques. Per tant, en aquells inicis del segle XXI, assumir la política municipal va representar per a l’Esquerra Independentista un salt qualitatiu més que no pas quantitatiu.

La mateixa evolució de l’Esquerra Independentista a partir del 2004, que es trobava en un atzucac després del fracàs del Procés de Vinaròs a l’hora de construir un referent de masses unitari, i el mateix èxit de les candidatures locals de l’Esquerra Independentista van provocar que de mica en mica la CUP fos vista per un gruix important del moviment i per una part de les classes populars més conscients com a aquest referent que qualsevol moviment d’alliberament seriós necessita imperiosament. Aquesta identificació més o menys o menys espontània es devia i es deu a la referencialitat que genera inevitablement la mateixa lluita institucional.

En aquest context es va considerar necessari d’encetar un debat al si de la CUP sobre l’estructura organitzativa i l’estratègia d’aquesta organització. Aquest debat es va visualitzar fonamentalment a les Assemblees Nacionals  de Manlleu (juny de 2008) i Mataró (gener de 2009).

En aquestes assemblees, la majoria dels seus militants van acordar que la CUP deixava de ser una simple coordinadora de nuclis i que la seva acció política no es limitaria a l’àmbit municipal. A priori aquests acords reforçaven, no cal dir-ho, el paper referencial de la CUP respecte al conjunt del moviment i als sectors populars en lluita.

La irrupció del municipalisme a ultrança

Va ser al si d’aquells debats que es va configurar el que anomenaríem un front municipalista a ultrança [4], que volia reduir l’activitat de la CUP a  aquest àmbit territorial. El que unia, doncs, aquest front era la seva oposició que la CUP esdevingués un agent polític a nivell nacional. Tot i això, es tractava d’un front heterogeni, un poti-poti polític i ideològic en què destacaven tres sectors que responien a diferents motivacions:

1. Per a alguns, influenciats per alguns plantejaments llibertaris i del moviment autònom amanits amb certa retòrica postmoderna, el municipalisme era i és una estratègia, un dels eixos bàsics d’una suposada estratègia d’alliberament.
2. Per a d’altres, mancats aleshores d’un model d’estructuració del moviment clar i definit [5], limitar l’abast de l’acció política de la CUP tenia com a objectiu endarrerir i aturar el procés que estava convertint-la a la pràctica en el referent de masses unitari de l’Esquerra Independentista;
3. Finalment, per a uns altres, reduir la CUP a l’àmbit municipal s’adeia com l’anell al dit amb el localisme de la seva pràctica política.

Abans de continuar, cal que quedi clar que no s’inclou dintre aquest front els i les militants que estaven i estan d’acord que la CUP és i ha de ser l’organització de masses de l’Esquerra Independentista i per tant havia i ha de fer política nacional, però que, per exemple, consideraven que encara no era el moment que aquesta organització es presentés a eleccions supramunicipals.

Ha estat el primer sector, l’anarquitzant, el que, a través d’articles i fonamentalment la ponència Unitat popular i municipalisme d’alliberament, ha intentat bastir un nou discurs polític sobre el municipalisme, assumit en bona part per la resta de sectors del front i que anava més enllà del sentit que hem vist al començament. Dissortadament, aquest sector ha assumit sovint la direcció ideològica de tot el front, perquè ha estat capaç de verbalitzar aquest nou discurs.

Aquest discurs és confús, ja que concep el municipalisme alhora com un espai polític i sobretot com una estratègia. La inconcreció sobre quin és el subjecte transformador i/o revolucionari [6] és absoluta i tot plegat s’amaneix amb les referències típiques als massa sovint venerats moviments socials i a les difuses xarxes. De fet, en una part d’aquella ponència, l’independentisme hi és concebut com un moviment social, una desviació estratègica greu [7]. Finalment, en el pla organitzatiu, es postula la màxima autonomia de les CUP locals, la laxitud del compromís militant respecte a les estructures nacionals i la reducció de les estructures nacionals a simples òrgans de coordinació. Per si hi havia cap dubte sobre el plantejament organitzatiu suara esmentat, el discurs d’aquest sector és farcit d’una retòrica antipartit, amb afirmacions ahistòriques i falses com ara  “la forma d'intervenció política de partit forma part d'un terreny de joc que li és propi a l'Estat i al sistema capitalista, alhora que és aliè a les formes organitzatives populars i transformadores.” [8]

Amb aquestes premisses, no cal estranyar-se que per als municipalistes a ultrança un possible salt de la CUP a conteses supralocals sigui un camí ple de perills i que pot afectar l’”essència” del municipalisme:

Així doncs, cal preguntar-nos les següents qüestions: quines possibles contradiccions en la pràctica política i en el discurs municipalista poden sorgir d’una representació institucional de les CUP en institucions no municipals, i fins a quin punt son assumibles; és possible o no mantenir l’assemblearisme en les CUP davant d’una acció política en institucions no municipals; quins òrgans de representació volem pel poble català, quines relacions volen mantenir-se amb la resta de formacions polítiques, i el que és més important, quina serà la xarxa de moviments, plataformes i entitats que sustentaran el projecte. La representació a nivells supramunicipals tindrà repercussions directes en l’àmbit local, cal també tenir molt clar, quines seran les xarxes de coordinació i els espais d’autonomia que es reservaran per cada projecte. [9]

Caldria un article sencer per desmuntar els pressupòsits i les banalitats sobre les quals s’han construït les afirmacions d’aquest text. En comentarem només cinc:

1. En primer lloc, és una obvietat o descobrir la Mediterrània que una “representació institucional de les CUP en institucions no municipals” pot generar contradiccions “en la pràctica política i en el discurs municipalista”, sobretot si es concep l’activitat política en aquest àmbit territorial com una mena d’entitat pura i aliena a realitat, sempre plena de contradiccions. Però l’argument es podria invertir: determinades pràctiques polítiques municipalistes (per exemple, determinades aliances) poden generar contradiccions en la pràctica política i en el discurs a nivell regional o nacional. I què? Com han fet sempre els i les marxistes, les contradiccions en un sentit i en altre es resolen a la pràctica.
2. En segon lloc, és evident que hem de tenir dissenyat “quins òrgans de representació volem pel poble català”, però es tracta d’una problemàtica independent de la participació en determinades conteses electorals si les condicions ho permeten. I per a elaborar quina serà l’estructura institucional del futur Estat independent cal que l’organització unitària de masses faci política nacional i actuï a diferents nivells institucionals. Per tant, posar-hi pals a les rodes no fa sinó endarrerir la resposta a la suposada objecció que plantegen els municipalistes a ultrança.
3. En tercer lloc, és també una obvietat que caldrà definir a nivell regional o nacional “quines relacions volen mantenir-se amb la resta de formacions polítiques”. Qualsevol organització seriosa estableix en la seva línia política una política d’aliances, i això es fa als diferents nivells territorials. En el fons, aquest seria un argument a favor que la CUP actuï a nivell nacional, és a dir, faci política nacional, perquè és sobre la pràctica que caldrà definir aquesta política d’aliances, tal com s’ha fet a nivell local.
4. En quart lloc, i pel que fa al manteniment o no de l’assemblearisme, cal dir que és una qüestió que es presta a la demagògia fàcil. D’entrada, hi ha candidatures en què l’assemblea local no es reuneix gaire assíduament i existeixen permanents que prenen decisions entre assemblees. D’altra banda, a partir d’un determinat llindar demogràfic, fins i tot a nivell municipal, esdevé impossible funcionar assembleàriament d’una manera quotidiana i el que cal és garantir que l’elecció dels representants sigui democràtica i que els seus càrrecs siguin revocables. Finalment, no ens podem estar de recordar que tot i les seves constants apel·lacions retòriques a l’assemblearisme, la majoria de municipalistes a ultrança van propugnar les propostes organitzatives menys democràtiques i menys assembleàries en el debat sobre els estatuts de la CUP [10].
5. Finalment, quan un moviment d’alliberament nacional actua, com és habitual, alhora en conteses electorals municipals i supralocals no es tracta de dos projectes diferents com es desprèn dels darrers enunciats del text. Es tracta del mateix projecte que actua en diferents nivells en el front de lluita institucional.

Després de comprovar la inconsistència, de vegades la superficialitat, d’aquestes afirmacions, caldria que la militància del nostre moviment es fes aquesta pregunta: els bascos,  els veneçolans o els bolivians han perdut gaire el temps fent-se aquestes preguntes o descobrint mediterrànies quan han hagut de decidir de presentar-se a eleccions supramunicipals?

Poder sense Estat?
 
La feblesa fonamental dels plantejaments que acabem d’analitzar (i també de la majoria dels moviments socials) és la manca d’anàlisi del poder en tots els seus vessants i, de retruc, l’absència de reflexió sobre l’estratègia més idònia per arrabassar-lo a la burgesia. Per començar, obvien que al nostre país els ajuntaments són una institució de l’Estat amb poca incidència en la vida de les classes populars. O dit altrament, de resultes de l’arquitectura institucional espanyola i francesa, els nostres consistoris tenen molt poc poder, si els comparem amb els danesos o els suecs [11]. Són, en els millors dels casos, una institució subsidària d’altres, de les quals depenen financerament. Per aquesta raó i d’altres, no es pot bastir cap estratègia d’alliberament global organitzant-se fonamentalment a nivell local i a partir de la presa del poder municipal en uns quants nuclis de població.

Això ens porta inevitablement a concloure que no podem aspirar a transformar la realitat del nostre poble si renunciem a la forma Estat. Sense el control de l’Estat en el seu conjunt és impossible dur a terme tots els nostres objectius estratègics.

Es poden fer tots els discursos més o menys acadèmics que es vulguin sobre la fi de l’Estat nacional i sobre les seves limitacions a l’era de la mundialització capitalista, però cap moviment transformador ha renunciat o renuncia a aquest instrument, ni aquí, ni a Cuba, ni a Veneçuela. Ho expressa amb força claredat un document recent de l’Esquerra Independentista basca (Clarificant la fase política i l’estratègia), que pel seu caràcter diürètic hauria de ser lectura obligatòria per a la militància del nostre moviment [12]:

«Hem d’assolir cotes de poder i articular el procés democràtic per poder fer passes eficaces en la construcció nacional, i amb això poder superar el bloqueig instaurat en aquest camí i posar al seu servei instruments poderosos. La nostra estratègia es basa en la presa del poder. Per a això volem la independència i l’Estat. En els darrers anys, actituds “alternatives” han generat el perill de desfigurar aquesta visió política i la nostra estratègia.»

El municipalisme d’inspiració llunyanament llibertària i autònoma ha suposat un fre per al moviment, però ens atrevim a pronosticar que en els propers anys tindrà un paper testimonial dins el moviment, com l’hi ha tingut tradicionalment el corrent ideològic llibertari. Si malgrat les seves inconsistències, banalitats i limitacions ha gaudit de cert predicament al si de la CUP ha estat sobretot per l’aliança amb el sector b) del front municipalista a ultrança. També ha comptat amb l’ajut de l’actitud excessivament contemporanitzadora de determinats sectors de la CUP que no han sabut o no han volgut veure que aquests plantejaments “han generat el perill de desfigurar la nostra estratègia.”

Ara bé, també hi ha la possibilitat que ens equivoquem en els nostres pronòstics. Si passa això, la CUP quedarà reduïda a un conjunt de col·lectius locals sense cap incidència política a nivell nacional.

En tot cas, la resposta la tindrem l’endemà de les municipals del 2011, perquè ja no s’hi valdran excuses de mal pagador i la CUP haurà de posar fil a l’agulla per ampliar el front de lluita institucional més enllà de l’àmbit municipal. I sobretot haurà d’esdevenir definitivament el principal agent polític nacional en tots les seves facetes, no només en l’institucional sinó també en la mobilitzadora i l’organitzativa.

[1] Amb una concepció idealista de la lluita força militants de l’Esquerra Independentista consideren que cal evitar la confrontació interna d’idees, perquè creuen que així es poden exorcitzar les dissensions internes. Aquesta concepció obvia que la mateixa dinàmica social està dominada per la dialèctica i que la confrontació ideològica és inevitable.

[3] Ibidem.

[5] La indefinició sobre com s’ha d’estructurar el moviment s’evidencia en l’absència de reflexió sobre el referent de masses unitari, pal de paller de qualsevol moviment d’alliberament, i sobretot en el fet que  s’ajorni la seva construcció per a un futur indefinit. A més, aquest sector redueix sovint la CUP només al vessant institucional, obviant el seu caràcter mobilitzador i organitzatiu, consubstancials a qualsevol organització de masses d’un moviment d’alliberament. Aquesta indefinició i reduccionisme de què és la CUP són la causa principal de l’aparició de l’estrambòtica idea que la concep com una mena de “sectorial municipalista”.

[6] A la ponència esmentada es parla sovint de la gent, un concepte que en termes polítics no vol dir res.

[8] Aquesta afirmació és també una mostra de supèrbia petitburgesa ja que menysté els milions de persones que s’han organitzat i s'organitzen en partits (comunistes molt sovint) per transformar el món.

[9] Vegeu Unitat popular i municipalisme d’alliberament, pàg. 33. Aquest fragment i d’altres en la mateixa línia apareixien reproduïts també al text Ponència Política de la CUP de la Vilafranca, p. 30.

[11] Només cal comparar el nivell de despesa social que gestionen els uns i els altres per adonar-se de la diferència. Vegeu l’article de Núria Bosch i Marta España “La financiación del gasto social local en la Unión Europea de los quince” dins La situación social de España, III (2009).

[12] Hi ha una dada significativa que no ens podem estar d’esmentar: al llarg d’aquest document no apareix ni un sol cop ni el terme municipalisme ni l’expressió moviments socials.  Sense comentaris.