L’endemà de l’aturada del sector públic, el govern del senyor Montilla (PSC-PSOE, ICV-EUiA, Esquerra), obeint les consignes de Madrid, va aprovar un altre Decret llei amb una paquet de retallades socials, que se sumaven a les mesures aprovades pel govern espanyol; paral•lelament, la premsa del sistema se’ns va pixar a la cara i parlava obertament de fracàs de la vaga i esperonava una nova reforma laboral que, finalment, va arribar per decret el dimecres 16 de juny i que abarateix encara més els acomiadaments.
Davant d’aquest panorama, cal dir i repetir ben alt que la crisi no l’hem creada els treballadors i les treballadores. I que posats a retallar, es podria haver retallat d’una altra manera. Per exemple eliminant les partides improductives o innecessàries: pressupostos militars, monarquia, partides destinades al manteniment de l’Església, càrrecs de confiança, etc. També es podria haver començat per combatre el frau fiscal, implantant una fiscalitat progressiva i ecològica que també repercutís en les transaccions financeres internacionals especulatives... I, sobretot, als Països Catalans, amb les balances a la mà, es podria haver plantejat la fi de l’espoli fiscal per a cobrir les necessitats socials que ara mateix queden al descobert.
Però no, l’opció del govern espanyol de Zapatero i del govern autonòmic de Montilla ha anat per uns altres viaranys; de fet, s’han limitat a defensar els interessos dels creditors del deute, bàsicament contret per bancs i caixes durant els anys de la bombolla immobiliària, caracteritzada per un creixement especulatiu, exempt de qualsevol responsabilitat social i ecològica, que va afavorir la picaresca i la corrupció en el si d’unes administracions públiques mancades de recursos a causa del mal finançament.
En una circular del 10 de juny, Montilla s’adreçava en to paternalista a totes les persones que treballen a l’administració pública dient que la retallada mitjana del 5% dels salaris “És una mesura necessària, perquè estem obligats a reduir el dèficit públic. No podem continuar gastant més del que tenim”, més endavant, com a consol per a tontos, anunciava “mesures per a demanar sacrificis als que tenen rendes més elevades”, que es concreten en un paupèrrim augment de l’1% en els impostos de transmissions patrimonials i en les actes de documents jurídics.
El paquet de mesures neoliberals dictat per la UE a l’Estat espanyol i, subsidiàriament a Catalunya, és una recepta recurrent en tots els plans d’ajustament estructural: reduir despesa social, augmentar impostos indirectes (com ara l’IVA), imposar la desregulació laboral (precarietat i abaratiment del treball), limitar el paper de l’Estat en l’economia per afavorir les privatitzacions i eliminar les traves al lliure comerç.
Tenint en compte que l’estat no és mai un organisme neutre i que sempre respon als interessos de la classe dominant, és aleshores quan es pot comprendre la traïció de la socialdemocràcia espanyola i catalana, que el 2009 va injectar 40.000 milions d’euros a la banca “per motius d’interès general” o que no va vacil•lar a l’hora de regalar a la Volkswagen 100 milions d’euros a fons perdut, sucumbint d’aquesta manera davant les amenaces de deslocalització de la producció de SEAT. Com es menja que els bancs i caixes hagin estat premiats, tot i ser els culpables de l’especulació i els principals impulsors dels fons privats de pensions i dels negocis fraudulents en paradisos fiscals?
Quina cara hem de fer els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (20% a l’atur, 19% sota el llindar de pobresa, el 60% mileuristes...) quan veiem el servilisme dels sindicats UGT i CCOO i del govern titella de la Generalitat de Catalunya? Quina cara hem de fer davant l’optimisme estúpid del “estosololloarreglamosentretodos.org”? o quan sentim destacats dirigents del PSOE apel•lant al “patriotisme” per impedir la convocatòria d’una vaga general?
Fa poc, quan Montilla va ser proclamat candidat del seu partit, va dir que treballaria “Per una Catalunya de tots”, però els criteris neoliberals imposats en àmbits com l’educació o la sanitat i, sobretot, les retallades socials i laborals aprovades els últims dies (i les que estan per venir) demostren que el poder polític autonòmic actua com a una simple corretja de transmissió dels interessos d’Espanya i del Capital.
Queda clar, per tant, que la nostra dependència envers l’Estat espanyol, un estat en vies de ser intervingut pel Fons Monetari Internacional i per la Unió Europea, representa un greu perjudici per a la classe treballadora catalana. En aquest sentit, amb un estat propi, amb capacitat per legislar i no resignat a gestionar les engrunes (com ara fan les comunitats autònomes), milloraríem molt la nostra capacitat negociadora i de pressió a l’hora de fer front a la situació laboral i econòmica que ens afecta.
Així doncs, l’autodeterminació o dret de decidir, també té una clara correspondència en l’àmbit sociolaboral. Per això, davant les agressions als drets laborals i socials cal plantejar un model de construcció nacional que no margini les classes populars; per tant, és urgent impulsar una resposta social i espais de trobada a favor d’un nou model de sindicalisme de classe, crític i alternatiu.