Ahir vaig anar a la desfilada i posterior festa de l'anomenada “Gai Pride Barcelona” que ha omplert Montuich aquest cap de setmana, i no he pogut evitar recordar la primera manifestació gai a la que vaig assistir a la Plaça de la Verge de València quan feia COU i un company, aleshores plenament implicat en el moviment, ens insistia a uns i altres sobre la necessitat de la visualització de les preferències sexuals de cadascú. Aleshores un centenar de persones ocupàvem amb pancartes el centre de la plaça i una gentada ens observava com si fóssim extraterrestres. Hui el que és celebrava a Barcelona no era una manifestació ni concentració (a Barcelona dissabte va haver-hi una manifestació d'entitats i col·lectius i avui en torna a haver-hi un altra). Però no ens enganyem, lo de hui era un gran espectacle multitudinari amb carrosses que acabava amb un concert de música enllaunada i llançada des d'un potent i car equip de so, tot adobat pels llums instal·lats i les fonts del passeig Maria Cristina, que ha esdevingut finalment una gran pista de ball on el jovent omplia de gom a gom el gran i emblemàtic espai urbà barceloní, en una festa presidida i sufragada pels locals d'oci gai de l'Eixample i altres zones de la ciutat, responent als criteris comercials dels convocants, on simplement s'ha llegit un breu parlament amb presència de representants polítics i on l'actuació Castellera era l'única senya d'entitat catalana present en la litúrgia festiva de l'esdeveniment. El centre del passeig esdevenia una gran fira on podíeu trobar des d'estands institucionals, socials i comercials, en una esforç econòmic i mediàtic per convertir la ciutat en un referent el turisme gai internacional i que en juliol copiaran les ciutats de Sitges i Pineda de Mar.
No és doncs d'estranyar que col·lectius conscients apunten des de l'esquerra nacional la necessitat de tornar a la reivindicació combativa, com apuntaven des de Brot Bord setmana passada a València, com deixà pales el manifest emes per la CAJEI i Maulets amb motiu de la diada d'enguany o les tesis que des del "Front d'Alliberament Gai de Catalunya " (FAGC) ja fa temps és mantenen per tal de deslligar la mobilització gai del fenomen comercial i capitalista de promocionar un model de ciutat turístic aprofitant l'excusa de la normalització.
Aquests fenòmens no impliquen pas, la normalitat del respecte a la identitat sexual de cadascú, ans al contrari, ajuden a crear un estereotip del col·lectiu “encorsetat” dins la cultura de discoteques i el currículum ocult què comporten: drogues, sexe i prostitució.
Tampoc és senyal de
maduresa democràtica el seguit de declaracions que molts polítics que
fent ús de les càtedres institucionals que ocupen és dediquen a
difondre missatges subliminals enverinats com feia setmana passada
Duran i Lleida justificant les teràpies homòfobes psiquiàtriques
recentment denunciades a la ciutat comtal.
Huí al meu poble Simat de la Valldigna, penjarà per primera vegada l'Arc de Sant Martí a la balconada de l'Ajuntament, però aixó, segurament no esborrarà de la retina crítica dels presents en el primer debat al consistori on és presentava una moció contra l'homofòbia i el aleshores regidor del PSOE, després Alcalde i ara Regidor de Benestar Social, en una atac d'egolatria i defenent absurds interessos personals, justificava l'abstenció del seu grup que impedia llur aprovació, apel·lant què el "Collectiu de Gais i Lesbianes de La Safor (CLGS) no hi tenia cap legitimitat representativa en el poble i deixant bocabadats als membres de la sectorial del seu partit presents en el Saló de Plens, i finalment en un segon Ple s'aprovava la mateixa moció sense cap esmena amb els vots dels socialistes. Son tan sols dos exemples de la quotidianitat més propis d'Imams i Capellans que de representants institucionals d'un estat antidemocràtic. La societat no esdevindrà normalitzada mentre hi hagi gent que és permeta fer declaracions d'aquest tipus i la societat civil no intervinga per demanar explicacions i/o responsabilitats si s'escau penals.