La bandera nacional de Turquia va competir a tot el món per ocupar el lloc d'honor al costat de la bandera palestina en les manifestacions de protesta pel brutal assassinat per part dels comandaments israelians d'almenys nou dels voluntaris que estaven a bord del Mavi Marmara, tot ells ciutadans turcs. Des d'Istanbul a Toronto, motius islamistes van dominar també en la majoria d'aquestes protestes.

Què hi ha darrere de l'ascens d'un nou protagonisme turc-musulmà en el conflicte israelià-palestí i què implica això per al sistema de dominació imperialista a l'Orient Mitjà en un futur immediat?

Per donar una resposta a aquesta pregunta hem d'introduir en la discussió altra sèrie inusual d'esdeveniments: l'embolic entre Estats Units, d'una banda, i la cooperació entre Turquia i Brasil, per altra, en relació amb la qüestió de les sancions a l'Iran. Tot just una setmana després de l'atac israelià a la flotilla humanitària, el 8 de juny de 2010, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va votar una quarta ronda de sancions (reforçades) contra l'Iran i, qui ho havia de dir!, Turquia i Brasil [1], membres rotatoris del Consell de Seguretat i aliats dòcils dels Estats Units, van votar en contra (i l'únic país àrab en el Consell, Líban, es va abstenir).

Només dues setmanes abans aquests dos mateixos països havien signat després d'unes difícils negociacions amb Teheran un acord amb l'Iran sobre un intercanvi d'urani iranià sense enriquir per urani enriquit per a ús mèdic, una mica dels que els països occidentals no havien aconseguit convèncer l'Iran el passat tardor. Això es va considerar (com ho és sens dubte) una maniobra per part d'aquests dos països per impedir que els Estats Units presentés una moció sobre una nova ronda de sancions al Consell de Seguretat. Així que una vegada més vam acabar amb una pregunta semblant: per què aquesta diplomàcia activa per part de Turquia (i Brasil) que sembla nedar contra corrent de l'actual esforç nord-americà per aïllar l'Iran?

Ascens d'un poder regional o fonamentalisme islàmic?

Hi ha almenys t res sèries de contradiccions que cal tenir en compte en observar les forces que estan darrere d'aquesta nova situació. La primera d'elles implica les dinàmiques de l'ascens polític i econòmic de Turquia com poder regional que busca un nou tipus de posició dins de la constel imperialista de forces. La segona sèrie de contradiccions deriva de la contesa triangular entre les tres potències nuclears reals o potencials d'Orient Mitjà (Israel, Iran i Turquia) i la postura dels Estats Units en aquesta qüestió. La tercera deriva de les explosives contradiccions de la política interna turca. Vegem aquests tres factors un a un.

Amb l'òbvia excepció d'Israel, Turquia és el principal aliat de l'imperialisme nord-americà a l'Orient Mitjà. També és candidata a ser membre de la Unió Europea, per al que està en negociacions des de fa cinc anys, tot i que recentment les relacions s'han agre per ambdues parts a causa de la renuencia explícita dels governs de Sarkozy i Merkel a dur a terme el procés d'accés. El país està governat per la classe capitalista més sofisticada i millor organitzada de l'Orient Mitjà musulmà. Compta amb la capacitat de producció industrial més avançada d'aquests països i ha augmentat les seves exportacions des d'uns 30.000 milions de dòlars a principis d'aquesta dècada fins a més de 130.000 milions de dòlars el 2008, abans de l'inici de la crisi econòmica mundial. A més, el 90% de les seves exportacions són articles industrials, cada vegada més centrats en sectors com la indústria automobilística. Recentment s'ha convertit en un important receptor d'inversió exterior directa: moltes multinacionals, des de Microsoft a Coca Cola, han convertit a Istanbul en el seu quarter general per a Europa oriental, Euràsia, Orient Mitjà i nord d'Àfrica.

Ara Turquia està intentant convertir-se en un centre financer i en un centre d'arbitratge de negocis per a tot el món àrab, el Caucas, Àsia Central i els Balcans. A això s'afegeix el fet que té el segon major exèrcit de l'OTAN després del nord-americà, el que la situa entre les tres principals potències militars d'Euràsia, juntament amb Rússia i Israel.

Sobre la base d'aquest creixent pes econòmic i militar, els governs turcs fa temps tractant de convertir-se en una potència regional. Va ser sota Turgut Ozal, un aliat incondicional d'Occident i en particular dels Estats Units (i fundador del Partit de la Pàtria - Anavatan Partisi), quan Turquia va començar per primera vegada a aventurar-se a entrar en una política exterior panturca i neo-otomana en arribar a la conclusió que el col.lapse de la Unió Soviètica significava una nova era d'oportunitats per a Turquia.

Un producte singular d'aquesta nova orientació entre les files de la burgesia turca ha estat la xarxa cada vegada més gran d'escoles disseminades per tot el món establertes per una immensament poderosa congregació religiosa dirigida per un carismàtic imant, Fethullah Gulen, no només predominant en països musulmans , sinó també en racons tan insòlits del món com Amèrica Llatina i l'Extrem Orient. Fethullah Gulen no està compromès amb cap partit polític, però últimament ha donat suport al govern de l'AKP (Partit de la Justícia i Desenvolupament - Adalet ve Kalkinma Partisi) i té deixebles en l'exèrcit de l'AKP, el Parlament i fins i tot entre el Consell de Ministres. Resideix als Estats Units per por a la persecució per part de la classe dirigent turca laica.

El govern del AKP ha heretat l'orientació de Ozal i l'ha reforçat per mitjà d'una política exterior immensament activa que de vegades vira cap a unes direccions que són substancialment independents de la política exterior nord-americana i contràries a ella. El fet que el partit del govern procedeixi d'uns orígens islamistes ha provocat una controvèrsia dins dels cercles dirigents del país i de les classes dirigents nord-americà i europea sobre si aquesta nova política implica un "canvi d'eix", és a dir, si el govern s'està allunyant de la política exterior profundament pro occidental de l'ala tradicional de la burgesia turca en direcció a unes relacions més estretes amb el món islàmic. La resposta a aquesta pregunta té una importància considerable, ja que el govern format a finals de la dècada de 1990 pel més fonamentalista predecessor d'aquest partit lleugerament islàmic, el Partit del Benestar - Refah Partisi (RP) - del Primer Ministre Necmetten Erbakan, va ser enderrocat per una aliança entre l'exèrcit turc, l'ala occidentalista de la burgesia i l'imperialisme nord-americà per mitjà d'una descarada intervenció militar.

La nostra caracterització de la situació és que el govern del AKP està tractant al mateix temps de satisfer les necessitats del nou expansionisme de la burgesia turca i d'esdevenir una potència regional per poder negociar millor amb els Estats Units i, en particular, amb la Unió Europea . En altres paraules, és falsa l'explicació simplista donada pels islamòfobs tant d'Occident com de la pròpia Turquia: la idea que l'AKP està revelant finalment la seva naturalesa fonamentalista islàmica. L'aliança amb el Brasil no es limita a la qüestió de l'Iran, sinó que s'estén per tot un espectre d'àrees tant econòmiques com polítiques. Sembla que aquestes dues potències emergents de mida mitjana estan tractant d'assolir un nivell d'influència comparable als de Rússia i l'Índia, sinó la Xina, sobre la base d'una aliança més estreta.

No obstant això, certs factors objectius compliquen la situació. Per començar, si Turquia vol convertir-se en un poder regional, això implica necessàriament arribar en primer lloc als països islàmics, molts dels quals són veïns de Turquia, no només a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica, sinó també en els Balcans, el Caucas i Àsia Central.

A l'hora d'establir relacions amb països predominantment musulmans l'AKP té un avantatge natural sobre els seus rivals més laics en la política interna turca, que, per descomptat, suscita certes reaccions paranoiques dels islamòfobs de tota les tendències. Més important que això és el fet que l'ascens de Turquia a l'Orient Mitjà ha coincidit amb dos esdeveniments d'importància substancial: en conflicte sobre els esforços nuclears de l'Iran i l'ascens de Hamàs com un factor extremadament polèmic en el drama israelià -palestí. Això ens porta a la segona sèrie de contradiccions abans esmentada.

Turquia entre Israel i l'Iran

No hauria de ser necessari aprofundir en les contradiccions entre Israel i l'Iran que converteixen l'hostilitat entre els dos països en la qüestió més candent de l'Orient Mitjà en l'actualitat. La postura especial de Turquia en relació amb aquest pols és el que complica la naturalesa de la nova política exterior turca. Turquia és, o si més no solia ser, l'aliat més fidel tant d'Israel com dels Estats Units en el món musulmà. Era d'esperar que Turquia estigués d'acord amb la política nord-americana respecte a l'Iran, encara que amb la cautela que és d'esperar d'un país veí a al poderós país que és l'Iran.

No obstant això, la pressió nord-americana i israeliana sobre l'Iran pels seus suposats esforços per nuclearitzats, paradoxalment, li ha sortit malament a Israel i que ha situat al centre d'atenció, almenys des del punt de vista de Turquia, la qüestió de les ( no admeses) armes nuclears d'Israel. El govern turc insisteix ara en un Orient Mitjà lliure d'armes nuclears, i atès que siguin quines siguin les seves intencions reals, Iran, com oposat a Israel, no empunya encara armes nuclears, aquesta política implica desviar l'atenció de la regió i del món cap a la capacitat nuclear d'Israel en comptes de cap al supòsit procés de armar nuclearment de l'Iran.

No sense una major ironia, a part d'Israel Turquia és l'únic país de l'Orient Mitjà que manté (sense reconèixer-fins ara també en aquest cas) armes nuclears al seu territori, encara que aquestes ogives tàctiques pertanyen a Estats Units i es van instal.lar a Turquia durant la Guerra Freda com un element dissuasiu per a la Unió Soviètica. En general, al que estem assistint en la relació triangular entre Turquia, Iran i Israel és l'esforç de cada un d'aquests tres països pel domini nuclear a l'Orient Mitjà.

És en relació amb la qüestió de Palestina i, en particular, amb la terrible situació de Gaza, on entra en l'equació la natura semi-islàmica del AKP. Des que el gener de 2006 Hamàs va ser elegit [2] en una victòria aclaparadora per per dirigir el Consell Legislatiu Palestí (i finalment es va quedar aïllat a Gaza), l'AKP ha seguit una política que discrepa àmpliament tant de la dels Estats Units com de la de la Unió Europea (i de l'anomenat Quartet, que inclou també a Rússia ia l'ONU). Aquesta política discrepa també de la que haurien d'haver seguit els partits laics rabiosament pro occidentals i islamòfobs de Turquia. L'aliança occidental qualifica Hamàs d'organització terrorista i es nega a relacionar-se amb ella mentre es negui a (1) renunciar a la violència contra Israel, (2) reconèixer el dret de l'Israel sionista a existir i (3) acatar els Acords d'Oslo .

L'AKP, en canvi, va convidar a alts càrrecs de Hamàs a Ankara el 2006 per unes negociacions després de les eleccions, una iniciativa que Israel i els Estats Units van reprendre severament. Quan Israel va atacar Gaza el desembre de 2008, el govern turc es va oposar clarament a l'ofensiva. Durant un debat en el Fòrum Econòmic Mundial de Davos [3], Suïssa, després d'aquesta guerra a finals de 2009 el primer ministre turc Tayyip Erdogan va atacar amb virulència al president israelià Shimon Peres en un incident que va captivar les audiències àrabs i el va convertir en un heroi a ulls de les masses àrabs. Posteriorment Turquia cancel.lar uns exercicis militars conjunts que s'havien vingut celebrant durant molts anys. Així doncs, l'incident del Mavi Marmara és l'últim dels drames que s'ha escenificat en la lenta agonia de l'amistat turc-israelià.

Això suscita clarament la pregunta de si des del punt de vista dels interessos nord-americans l'AKP està en condicions de governar un país amb el que els Estats Units té, en paraules d'Obama, una 'aliança modèlica'. Per descomptat, no és un secret que l'AKP porta encara les marques dels seus orígens islàmics. La primera prova seriosa de la utilitat d'aquest partit per als Estats Units es va fer el març de 2003, quan desenes de parlamentaris de l'AKP bloquejar una moció del govern que estipulava l'ús del territori turc per part dels Estats Units en el seu atac a l'Iraq. Això agre les relacions entre els dos aliats durant anys i anys. Havent negat ja a ser còmplices de la guerra dels Estats Units contra el règim laic de Saddam, en el cas de l'Iran dels elements més islamistes de l'AKP poden resistir indubtablement a emprendre una guerra contra un país que s'anomena a si mateix 'República Islàmica' .

L'oposició laica a Turquia utilitza aquesta possibilitat i les simpaties de l'AKP per Hamàs per obrir una bretxa entre el govern nord-americà i el del AKP. Es pot fins i tot especular si el govern nord-americà no ha donat ja l'esquena al govern d'Erdogan i donat suport al principal partit d'oposició laic de centre esquerra (el Partit Republicà del Poble-Cumhuriyet Halk Partisi) per a les eleccions generals que se celebraran com a molt tard dins d'aquest any. Aquest tipus de suport és d'allò més probable ara que per primera vegada des que l'AKP va arribar al poder el 2002 el centre esquerra té alguna possibilitat de guanyar en les eleccions. El nou dirigent de centre esquerra, Kemal Kilicdaroglu, utilitza la retòrica populista que agrada a les masses en tractar les qüestions de pobresa, atur i corrupció en lloc del llenguatge rígid de l'anterior dirigent, Deniz Baykal, que tornava una i altra vegada al laïcisme ia la supervivència de la república, temes que només són d'interès per a les classes mitjanes altes i per la seva altra audiència a la que aprecia, les forces armades.

La guerra civil política

Això ens porta a la tercera sèrie de contradiccions. Les implicacions internacionals de la nova política exterior de Turquia estan entrellaçades amb les lluites internes entre els principals camps dirigents en la política turca. En treballs anteriors hem explicat una vegada i una altra [4] que l'actual conflicte polític entre el govern de l'AKP d'una banda i la principal selecció de forces laiques, en primer lloc l'exèrcit turc, de l'altra, és una expressió per sobre de totes les altres d'una lluita entre dues faccions de la burgesia per la divisió de plusvàlua i pel poder polític.

L'ala més tradicional i arrelada de la burgesia turca, l'ala pro occidental i autodenominada laica, es nega categòricament a contemplar cap tipus d'intent d'allunyar a Turquia d'Occident, encara que sigui de manera marginal. Aquest ala deu el seu ascens als paràmetres occidentalitzant de la 'república kemalista' (Kemal Atatürk, fundador de la República turca sobre les ruïnes de l'imperi Otomà el 1923). Oposada a aquesta fracció ha sorgit en l'últim quart de segle una nova ala de la burgesia i ara està competint pel poder mitjançant el AKP. No sembla que hi hagi una solució fàcil per a les lluites internes de la burgesia, un conflicte que hem estat trucant durant molts anys 'la guerra civil política de la burgesia turca'.

Les noves línies d'error en la política exterior turca interactuen amb aquesta divisió de la burgesia en la política interna i la vida econòmica. Totes dues ales de la burgesia tenen molt interès en internacionalitzar els circuits de capital cap a l'est i d'estendre la seva influència política i econòmica cap als Estats veïns. Però com l'Islam és l'ortodòxia religiosa que preval en aquests països, l'ala pro occidental té una por mortal a que sota el semi-ilslámico AKP aquesta política s'estengui a eliminar l'ancoratge occidental i esdevenir una exclusivament islamista. El govern del AKP ha estat objecte d'un atac violent dels ideòlegs de la burgesia pro occidental tant per com ha gestionat l'assumpte de la flota com per la seva postura al votar sobre l'Iran al Consell de Seguretat. Pel que fa a les masses, aquestes mesures del govern del AKP són immensament populars, especialment entre l'electorat pro islàmic del AKP, encara que no exclusivament.

La interacció entre la política interna i la internacional pot portar a gran quantitat de complicacions. Com més popular sigui Erdogan a ulls de les masses populars (tant turques com àrabs) gràcies a la seva resolt pols amb Israel, més difícil es fa treure'l del poder i més histèrics es posen els seus rivals burgesos pro occidentals. Amb tot, cal tenir en ment que els oponents de l'AKP en política interior són una forta carta per als Estats Units en cas que en determinat moment la política exterior de l'AKP es converteixi en una càrrega per als interessos nord-americans.

Quina és la política internacionalista per als socialistes?

No hi ha un camí fàcil per als socialistes en aquesta complicada situació. Qualsevol postura acceptable evitaria segurament el Caribdis d'acabar amb el moviment islàmic i el Escilla de capitular l'imperialisme sota la disfressa de lluitar contra el fanatisme religiós *. A més, cal combinar un enfocament matisat a aquest camp complex de forces polítiques amb un suport de principis al poble palestí.

El primer que cal indicar és que encara que l'esquerra hauria de ser un enemic jurat de les armes nuclears, no és lògic negar l'Iran les armes nuclears quan Israel té manifestament capacitat nuclear (deixant de banda de moment la qüestió del desarmament nuclear total). Un Orient Mitjà lliure d'armes nuclears com a pas cap a un món lliure d'armes nuclears és l'única política que s'ha de contraposar concretament a la injustificada política respecte a l'Iran que segueixen les potències occidentals en aliança amb Israel. Hauria d'estar clar que això significa no només fer que Israel assumeixi totalment les seves responsabilitats i la destrucció del seu arsenal nuclear, sinó també la retirada del territori turc dels caps nuclears tàctiques de l'OTAN i dels Estats Units, i el tancament de les bases militars d'aquest país a Turquia.

Està lluny de demotrarse que l'Iran estigui tractant de crear armes nuclears i donat l'historial dels Estats Units a l'Iraq, és lícit pensar que el seu objectiu sigui un canvi de règim amb l'excusa de tractar d'aturar la proliferació nuclear. Caldria defensar l'Iran sense dubtar d'una atac nord-americana i / o israelià. Això no té res a veure amb defensar el règim fonamentalista iranià de l'oposició en aquest país. I, en tot cas, seria d'esperar que qualsevol oposició que mereixi que la recolzin els socialistes, ja sigui a Turquia o en qualsevol altre lloc, s'aixequi contra l'agressió imperialista a l'Iran.

En segon lloc, la solidaritat internacionalista amb un poble oprimit no s'hauria predicar depenent de l'aprovació socialista de la naturalesa política del moviment que dirigeix la lluita del poble oprimit. La raó per la qual els pobles en qüestió recolzen massivament a Hamàs o Hezbol.là al Líban no és perquè siguin organitzacions islàmiques, sinó perquè defensen, amb les armes a la mà, als seus pobles de l'agressió i ocupació colonial. Donar l'esquena al poble de Gaza amb el pretext que Hamàs és un defensor del fonamentalisme islàmic és abdicar dels deures internacionalistes d'una persona.

Defensar els drets del poble palestí, que van des de la més simple exigència que s'aixequi el bloqueig a Gaza fins a la autodeterminació i el dret al retorn ('Awda'), és una tasca fonamental del moviment internacional, independentment de la naturalesa política i ideològica dels dirigents palestins. Una tasca subsidiària del socialisme internacionalista hauria de ser donar suport a aquelles tendències dins de l'esquerra palestina que treballen per una ruptura política amb els dirigents de l'OAP, ja que aquesta organització ha caigut, probablement de manera irreversible, en el col.laboracionisme amb l'imperialisme i amb Israel.

En tercer lloc, hauríem de ser clars en relació a que el moviment islàmic no pot aconseguir l'emancipació del poble palestí. Més concretament en la conjuntura actual, si estem lluitant a Palestina, en altres països musulmans o en un altre lloc hauríem de deixar clar a masses que el govern del AKP a Turquia i Erdogan personalment no són salvadors. És cert que un Islam de base que ignora les subtileses de la diplomàcia imperialista suposa un seriós desafiament al tractament que Israel imposa als palestins. El IHH (Insane Hak veu Hürriyetleri veu insanitat Yardim Vakfi - Fundació per als Drets Humans i les Llibertats i l'Ajuda Humanitària), una fundació humanitària força enigmàtica i principal organitzadora de la flota, probablement mobilitzar la gent d'aquesta orientació.

No obstant això, l'AKP no és en absolut un partit controlat per aquestes persones de base. Tot el contrari, l'AKP és un partit de la prometedora fracció de la burgesia amb una orientació islamista: està lligat de peus i mans al sistema capitalista a nivell intern i l'imperialisme a nivell internacional. En efecte, és precisament aquesta naturalesa contradictòria de l'AKP, dividit com està entre unes bases inclinades a qüestionar l'statu quo imperialista i uns dirigents burgesos que no estan preparats estructuralment per trencar amb ell, el que explica tant la votació al Parlament el març de 2003 que va tenir un important impacte sobre la guerra contra l'Iraq com l'actual conflicte amb Israel.

Presentar a Erdogan com un salvador de les masses palestines és ignorar unes contradiccions que mantenen a aquest govern ostatge de l'statu quo a l'Orient Mitjà. La primera i més òbvia és la completa hipocresia de l'AKP en relació amb la qüestió kurda. El marc històric de les qüestions kurda i palestina difereix considerablement, però hi ha similitud en el fet que totes dues estan subjectes a una opressió nacional, per part d'Israel i de Turquia respectivament (encara que en el cas dels kurds existeix a factor addicional de la fragmentació d'aquest poble entre diversos Estats de l'Orient Mitjà). Defensar els drets dels palestins i, però, negar als kurds seus més elementals drets és una contradicció en el sentit més simple del terme i això és exactament el que està fent el govern del AKP.

Erdogan ha declarat recentment que havent guanyat les eleccions, Hamàs no pot ser considerada una organització terrorista, ¡oblidant que el braç legal dels moviments kurds va obtenir més de dues terceres parts dels vots en moltes de les províncies kurdes! El molt presumit 'intent d'apropament kurd' o 'obertura' que va emprendre el govern del AKP la tardor passada (i que va abandonar abruptament mesos després) equival a un intent de liquidar la influència del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan - Partiya Karkerên Kurdistan) sobre els kurds de Turquia a canvi de reformes simbòliques. Donada l'hegemonia del partit, va resultar un funest fracàs.

Hi ha, doncs, el fet que el govern del AKP no té intenció de trencar amb el sistema imperialista, sinó que de fet està oferint els seus serveis a aquest sistema per mitjà de la nova hegemonia que tracta d'establir en el món musulmà i, més particularment, àrab. Només uns dies després de l'atac israelià a la flota, el 8 i 9 de juny, ministres d'Exteriors i altres carteres de 22 països àrabs es van reunir a Istanbul en unes trobades paral.lels al Fòrum de Cooperació Turc-Àrab i el Fòrum Econòmic Turc-Àrab perquè qui si no Erdogan i els seus ministres d'Exteriors i Economia els oferissin uns sermons referents a les virtuts del neoliberalisme, la privatització, la integració en el capitalisme occidental i la flexibilitat en el mercat laboral. Erdogan copresideix amb el President del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero l'anomenada Aliança de Civilitzacions, un producte de l'era Bush que actua en efecte com un Cavall de Troia de l'imperialisme en el món àrab.

L'atractiu econòmic que Turquia ofereix a altres països musulmans té una forta deute amb la seva relació amb la Unió Europea. És una relació que està molt avançada a causa del Acord d'Unió Duanera que funciona entre Turquia i la Unió Europea des de fa quinze anys. No hi pot haver dubte que una defensa conseqüent dels drets palestins exigeix una confrontació total amb Israel i, per tant, amb els Estats Units. Si les escaramusses turques amb Israel han tingut lloc fins ara sense suscitar la ira del govern nord-americà és únicament perquè el propi govern està en desacord amb l'actual govern israelià sobre el denominat procés de pau. No obstant això, probablement això està a punt de canviar: tot un lobby, des del think-tank sionista JINSA fins a la classe dirigent neocon, ha començat a assetjar al govern d'Obama perquè trenqui amb Turquia. Això ha inclòs unes exigències tan extravagants, tenint en compte el arrelat que aquest govern està a Turquia ia l'inrevés, com la sortida de Turquia de les estructures de seguretat de l'OTAN. És poc probable que les coses vagin tan lluny, però és probable que el govern d'Obama canviï d'opinió.

Així doncs, està clar que el govern d'Erdogan està constitucionalment incapacitat per a una defensa d'envergadura dels drets palestins. Però encara que el propi Erdogan i els que pensen com ell estiguessin disposats a trencar completament amb Israel i, per tant, amb els Estats Units, la naturalesa del moviment islamista a Turquia no els permetria seguir endavant. En un pas extremadament significatiu; Fethullah Gulen, el dirigent de la congregació religiosa que esmentàvem abans, va fer unes declaracions al Wall Street Journal uns dies després de l'atac israelià a la flota. Gulen condemnar tota l'empresa de la Flotilla de la Llibertat [5] i va defensar el dret d'Israel a decidir quins productes s'ha de permetre entrar a Gaza. I va continuar censurant el "desacatament a l'autoritat" per part dels actors turcs en el drama (tot això en un diari controlat per enemics acèrrims de l'AKP dins de la classe dirigent nord-americana). Això suposa una dutxa d'aigua freda per als islamistes de totes les tendències a Turquia i implica clarament que Gulen traurà el seu suport al AKP si Erdogan i els que pensen com ell opten per una ruptura amb Israel i els Estats Units. Amb tota probabilitat això reduiria l'AKP a una ombra del que ha estat.

Hi ha finalment el fet indiscutible que una aclaparadora majoria dels governs àrabs amb els que Erdogan està planejant treballar en termes cada vegada més estrets, des de la dictadura laica egípcia de Hosni Mubarak (còmplice del bloqueig a Gaza) fins als fonamentalistes medievals de l'Aràbia Saudita , han estat sords durant decennis a la difícil situació dels palestins simplement perquè són servils seguidors dels Estats Units, la seva gran benefactor. El mateix govern del AKP és dolorosament conscient de la situació: un dels ministres d'Erdogan va declarar que fins el papa Benet XVI havia mostrat més sensibilitat davant l'incident del Mavi Marmara que molts governs àrabs.

La solidaritat amb Gaza i l'esquerra

Està clara la conclusió que cal treure. El moviment de solidaritat internacional és qui té la responsabilitat de construir un front contra l'opressió israeliana als palestins, començant per la lluita contra el bloqueig a Gaza. L'assumpte de la flota ha creat el moment més apropiat per a això. Probablement Israel mai no ha estat tan aïllat i tan durament condemnat entre les masses populars a nivell internacional. Un component està recorrent al moviment de la classe obrera internacional per construir la solidaritat amb el poble palestí. L'exemple del sindicat d'estibadors suecs [6], que es van negar a carregar o descarregar productes procedents d'Israel i destinats aquí durant uns deu dies després de l'incident del Mavi Marmara, és un pas ben rebut, com ho són les nombroses campanyes a favor del boicot, desinversió i sancions [contra Israel] (BDS, [7]) a les que s'han adherit sindicats de Sud-àfrica, Canadà, França, Gran Bretanya i altres països. Aquestes iniciatives haurien de multiplicar-se i sistematitzar.

El moviment socialista hauria de treballar també espatlla amb espatlla amb els moviments democràtics i de drets humans per a organitzar un moviment de solidaritat internacional més independent i unitari, i no negar-se a col.laborar amb els moviments de beneficència islàmics quan es tracta d'empreses del tipus del de la flota de la Llibertat. No hauríem d'oblidar el fet que la flotilla de la Llibertat no va ser en absolut un assumpte exclusivament islàmic, que a bord dels vaixells de la flota, incloent el Mavi Marmara, hi havia també religiosos d'altres religions d'Orient Mitjà, representants de moviments democràtics laics i, el que és més important, socialistes i revolucionaris d'arreu del món.