25 anys després de la mort del "poeta nacional de Catalunya" que se li havia oficiosament atorgat, i de fet des de molt poc després del seu decés, el silenci i l'oblit han cobert la memòria d'Espriu i la seva obra. Tal com va denunciar ahir el diari El Punt en el seu editorial, "esporàdiques edicions dels seus llibres i muntatges escadussers d'algunes de les seves obres teatrals no han estat prou per recuperar una obra que en vida del seu autor semblava que hagués de ser vigent sempre".

Les circumstàncies històriques, polítiques i culturals hi han tingut a veure. El "poeta nacional" es va significar com a escriptor "cívic" durant el franquisme, quan l'acció en contra del règim necessitava l'èpica que la poesia. Aquesta "apropiació" política ha fet mal a una obra que en conjunt va molt més enllà i que com que parla dels temes eterns de la poesia –la mort, l'amor, el patriotisme...– i està excel·lentment escrita, segurament algun dia serà redescoberta pels lectors.

Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985), és un dels escriptors catalans més signficatius i un dels poetes més importants, abanda d'haver tingut un significatiu paper en la recuperació del teatre català.

 

Homenatge en xarxa

 

Alguns blocaires s'han activat per preparar una iniciativa semblant en ocasió dels vint-i-cinc anys de la desaparició de Salvador Espriu.

 

En aquest cas, s'ha encarregat de llançar la primera pedra la blocaire i experta en el poeta d'Arenys Roser Caño, autora del bloc Antaviana.

 

La proposta és ben senzilla: els blocaires que s'hi vulguin sumar tan sols han d'escriure un apunt en honor de Salvador Espriu i publicar-lo dilluns al matí. Un requisit: l'escrit ha de ser fidel a l'estil propi de cada blocaire. De moment, ja n'hi ha uns quants que s'han mostrat disposats a participar-hi i la iniciativa ha començat a circular per la blocosfera literària.

 

Convocatòria al Facebook.

 

En la veu de Raimon

Salvador Espriu, poc propens a les confidències, va confessar que estimava Raimon i Ricard Salvat com si fossin fills seus. Si l'afecte d'Espriu per Salvat va sorgir amb l'impacte que li va provocar el muntatge escènic de Ronda de mort a Sinera que va estrenar el director teatral, el que sentia per Raimon va néixer amb l'admiració per la labor del cantant de divulgar versos seus a través de cançons.

Com recorda Xevi Planas al setmanari Presència, que ha dedicat el dossier central a l'escriptor [pdf], Raimon ha musicat i ha enregistrat vint-i-dues cançons sobre poemes d'Espriu. Qui vulgui escoltar-les les trobarà totes al disc Raimon-Salvador Espriu. Poesia cantada, publicat per Picap el 2003.

Un imposat esperit de la transició

Espriu va escriure poemes d'un clar sentit polític, alguns dels quals Raimon va musicar i va cantar, circumstància que els va concedir una gran popularitat, com és el cas d'Indesintenter o d'Inici de càntic en el temple. És a dir, ni La pell de brau és un parèntesi en l'obra d'Espriu -en el llibre hi ha de ple el peculiar món espriuà- ni és l'únic epsia de la seva obra amb intenció política. Els poemes d'aquesta mena estan repartits per diversos llibres seus.

Com recorda Miquel Pairolí al Presència, La pell de brau es va convertir en un llibre emblemàtic de l'antifranquisme i, en ser traduït al castellà, molt polítics van trobar en el llibre d'Espriu tot de versos que servien per il·lustrar allò que se'n va dir "l'esperit de la transició". Ara bé, Espriu sempre anava molt més enllà. Per exemple a La pell de brau també s'hi poden llegir versos que mai sentirem citar en boca d'un polític:

i mana després».

En tot cas, Espriu fou un poeta incomprès per aquells qui més l'han citat, i comprès potser per uns pocs, els conscients de la vastitud i complexitat del món simbòlic espriuà.

Un d'aquests era el cantautor xativí Raimon, que explicava d'Espriu:

"La meva admiració per Salvador Espriu, poeta i home, ha anat creixent des del llunyà 1963 que vaig musicar la Cançó de capvespre i que vaig conèixer personalment. La dama de l'alba va trobar l'home i ja no el tenim entre nosaltres. El poeta viu i viurà mentre perduri la llengua en la que va escriure".

El meu poble i jo

Un poema que Salvador Espriu féu en homenatge a Pompeu Fabra, de qui deia que era "la personificació del seny català, d'aquesta altíssima qualitat i que, diguin el que vulguin, abunda tan poc entre nosaltres. En el terreny de la gramàtica, Pompeu Fabra ho va veure tot, ho va pensar tot i ho va resoldre tot".

I seguia: "La llengua evoluciona, i hi ha algun detall sobre el qual el Fabra de l'any tretze no podia dictaminar. Per això apel·la tan sovint al gust i al criteri dels escriptors d'aleshores i els que anirien venint. Perquè la llengua és un procés obert. Si es tanca, ésu na llengua morta Aquest és el secret anhel de tants gramàtics de via estreta que abunden molt aquí i arreu. Aquests gramàtics estimen tant la llengua que la volen ben morta per a la seva repugnant i estúpida necrofília".


Un altre dels poemes destacats és Inici de càntic al temple, en homenatge a Joan Salvat-Papasseit i dedicat a Raimon. Els dos versos finals d'aquest text, pel component que expressen de servei al país, van adquirir una dimensió mítica entre els lluitadors de la terra, i al públic de la cançó en català.