L'Excm. Sr. President del Congrés dels diputats de les Corts Espanyoles

Don Amadeo Martínez Anglès, coronel de l'Exèrcit, escriptor i historiador militar, es dirigeix a VE ia la Cambra que presideix d'acord amb el que disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola manifestant el següent:
 

Amb data 23 de setembre de 2005, i d'acord a tot el que disposa l'article 77.1 de la Constitució espanyola, va remetre al president d'aquesta Cambra un exhaustiu informe (40 pàgines) sobre els fets esdevinguts a Espanya en la tarda / nit del 23 de febrer de 1981 (popularment coneguts com la "intent involucionista del 23-F") en el qual, després d'una llarga investigació de més de vint anys, presentava tot un seguit d'indicis racionals que apuntaven que el rei Juan Carlos I va ser el màxim responsable de la seva planificació, coordinació, preparació i execució. En conseqüència li demanava la creació d'una Comissió de Recerca, d'acord amb el que estableix l'article 76.1 de la Carta Magna, que estudiés, investigués i analitzés tan menyspreable episodi de la recent història d'Espanya i depurar les responsabilitats (polítiques i històriques, preferentment ) en què pot incórrer el monarca espanyol.

El gener de 2006, quatre mesos després de l'enviament de l'Informe al president del Congrés dels Diputats i donada la nul·la resposta d'aquest al mateix, vaig decidir enviar el prolix document al president del Senat, al del Govern de la nació i als de les més altes institucions de l'Estat: Consell General del Poder Judicial, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Consell d'Estat ... etc, etc.

En no obtenir cap resposta d'aquestes preeminents institucions de l'Estat (a excepció del Senat que va acusar rebut a través de la Comissió de peticions d'aquesta Cambra), un any després, amb data 23 de febrer de 2007, vaig presentar personalment a la seu del Congrés dels Diputats el mateix informe demanant de nou la creació d'una Comissió que investigués el suposat cop d'Estat del 23-F; vist, a més, el que ha passat en aquesta Cambra el dia 23 de febrer de l'any anterior, data en què es complia el vintè cinquè aniversari de tan desgraciat esdeveniment, al rebutjar de pla alguns grups parlamentaris la nota institucional que pretenia difondre el seu president i que, com venia sent costum en els darrers anys, assenyalava al rei Joan Carles com suprem i únic "salvador de la democràcia i les llibertats del poble espanyol "posades en perill per el colpista Tejero.

Com a conseqüència de tot l'anterior i conscient que ni el Congrés dels Diputats, amb el seu senyor president al capdavant, ni la resta d'autoritats a les que havia dirigit el document s'anaven a molestar a acusar rebut del mateix vaig decidir, al febrer de 2008, enviar totes les meves investigacions sobre el rei Joan Carles en forma de llibre ( "Juan Carlos I, l'últim Borbó"), un extens treball sobre la vida del monarca espanyol en el qual analitzo, després de molts anys d'estudi i dedicació, no només el ja comentat tema del 23-F sinó algunes de les nombroses i greus irregularitats polítiques, militars, familiars, econòmiques ... que ha protagonitzat al llarg dels seus tres dècades llargues de regnat. Moltes d'aquestes irregularitats són, òbviament, presumptes i greus delictes que no han de quedar amagats, de cap de les maneres, sota la catifa de la història.

El 4 d'abril de 2008, després de les eleccions del 9 de març i constituïdes les noves Corts Generals sortides de la voluntat popular, em vaig dirigir per primera vegada a VE com a president del Congrés dels Diputats per, en virtut del que preveu el ja citat article 77.1 de la Carta Magna espanyola, exigir la creació de la ja repetides vegades demanada Comissió parlamentària que procedís immediatament a estudiar i investigar les molt clares responsabilitats del monarca espanyol en els fets que el denunciava, i que són els següents:

1r .- L'anomenada durant anys "intent involucionista del 23-F" i que en realitat no va ser tal sinó una barroera maniobra borbònica d'alta volada, al marge de la Constitució i de les lleis, per canviar el Govern legítim de la nació en profit de la Corona.

2n .- La creació i organització dels autoproclamats Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL), compostos per determinats estaments dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat i de l'Exèrcit (dels quals el monarca espanyol va tenir coneixement abans que comencessin a actuar a través de documents reservats del CESID) i que van cometre, amb mètodes expeditius criminals, com a mínim vint assassinats d'Estat i un segrest.

3r .- El sorprenent i ràpid enriquiment de la seva família (en trenta anys ha passat de la indigència més absoluta a disposar d'una de les majors fortunes d'Europa, segons informacions de tota solvència que no han estat desmentides per La Zarzuela).

4t .- L'acceptació continuada de regals i donacions per part de particulars (iots, cotxes ...) que lògicament farien els interessats perseguint alguna cosa a canvi.

5è .- Els pagaments amb fons reservats de Presidència del Govern i dels ministeris de Defensa i Interior per enfrontar el xantatge de determinada vedette de l'espectacle espanyol, que disposava d'comprometedors vídeos sexuals amb el rei Joan Carles.

6è .- La desgraciada mort de l'infant D. Alfons de Borbó a "Villa Giralda" (residència dels comtes de Barcelona a Estoril) el 29 de març de 1956 i que al fil de les anàlisis professionals inclosos en el treball de referència deixen bastant clar que el suposat accident va poder ser en realitat un fratricidi premeditat.

                         

El 8 d'octubre de 2008, em vaig dirigir per segona vegada a VE adjuntant un informe sobre l'anòmala actuació del monarca espanyol (llavors príncep d'Espanya i a càrrec interinament de la prefectura de l'Estat espanyol) en relació amb el lliurament al Marroc, el novembre de 1975, de l'antiga província espanyola del Sàhara Occidental. Del que es desprèn que, d'acord amb testimonis i investigacions històriques de tota solvència, Joan Carles de Borbó va poder cometre presumptes delictes d'alta traïció, covardia davant l'enemic i genocidi del poble sahrauí, en grau de col·laboració necessària.

Amb data 2 de març de 2009, i amb gairebé un any de retard, vaig rebre per fi el corresponent justificant de recepció al primer dels meus escrits dirigit a la seva autoritat, signat per la cap del Departament de Registre i Distribució de Documents del Congrés dels Diputats, en què em comunicava que l'esmentat document havia tingut entrada en aquesta Cambra i que havia estat traslladat a la Comissió de Peticions de la mateixa per "la seva oportú estudi i tramitació".

El desembre de 2009, deu mesos després que m'arribés la notificació assenyalada en l'apartat anterior, vista l'escassa urgència amb la qual s'havia desenvolupat la sempre laboriosa Cambra Baixa de les Corts Espanyoles en el tema del justificant de recepció al meu escrit de denúncia del rei i davant les portes del que VE ha denominat públicament com "període hàbil entre sessions" i per a la resta dels mortals no deixen de ser unes descomunals vacances de Nadal i any nou (48 dies), amb el perill afegit de que passessin decennis abans que tornés a saber alguna cosa d'aquest "oportú estudi i tramitació" per part de la Comissió de Peticions del Congrés ... vaig decidir fer un pas més en la, sens dubte, àrdua tasca professional que jo mateix m'he imposat donant a conèixer al poble espanyol, a través d'un nou llibre ( "La Conspiració de maig"), les últimes i sorprenents revelacions sobre el 23-F que obraven en el meu poder després de molts anys d'investigacions en el més reservat de l'estament militar. I que aclareixen d'una manera definitiva, radical, irrefutable ... les trames, els contubernis i els espuris pactes que van marcar la llarga planificació, preparació i execució de tan desgraciat esdeveniment de la nostra història recent. Revelacions inèdites que, ingènuament, venia reservant com una relíquia per posar-les a disposició dels seus senyories quan de veritat volguessin depurar les altes responsabilitats que a dia d'avui, i en relació amb aquest fals cop militar, apunten indefectiblement cap a la borbònica figura de l'encara "rei de tots els espanyols".

Alguna cosa havia de fer, sens dubte, a títol personal, davant la passivitat culpable de la Cambra que VE presideix que és meridianament clar, ha triat l'inconvenient camí del silenci administratiu, el mirar a una altra banda i el marejar la perdiu davant les gravíssimes i reiteratives denúncies presentades per un ciutadà espanyol contra l'actual cap de l'Estat; efectuades, això sí, després de molts anys d'investigació i recolzades, a més, en irrefutables indicis racionals de culpabilitat d'aquest en presumptes delictes de colpisme, terrorisme d'Estat, malversació de fons públics, corrupció ... etc, etc. I aquesta cosa havia de ser el treure a la llum pública, el desvetllar per primera vegada als mitjans de comunicació ia la societat espanyola en general un dels misteris més ben guardats de la transició espanyola, un absolut secret militar adormit durant dècades en les entranyes del "gran mut" militar espanyol, presentant com va néixer, es va preparar, va estudiar i va organitzar el cop dur "a la turca", la gran aposta colpista anomenada "Operació Móstoles" dins d'un moviment militar (un nou "Alzamiento Nacional") de tall franquista que, preparat per posar-se en marxa a la matinada del 2 de maig de 1981, hauria pogut conduir el país a una nova guerra civil. I per desmuntar el qual, saltant-se a la torera la Constitució i les lleis, el rei d'Espanya no va dubtar a donar el placet als seus generals cortesans (Armada i Milans) perquè planificar i executar, en estret contacte amb els principals partits polítics del arc parlamentari espanyol, la barroera maniobra político-militar-institucional que immediatament seria coneguda a Espanya ia tot el món com el "cop involucionista del 23-F".

Senyor president del Congrés dels Diputats: En poder ja del poble sobirà meves últimes investigacions sobre el 23-F i amb elles el secret més ben guardat de l'Exèrcit espanyol en relació amb la trama que ho va fer possible i, per tant, a disposició de les Corts espanyoles que poden conèixer de primera mà com es va forjar un dels fets més controvertits de la recent història d'aquest país, i amb el meu oferiment més lleial perquè tant el Congrés dels Diputats com el Senat puguin rebre tota la informació complementària que precisin sobre tan important assumpte, em permeto demanar de VE el següent:

Que d'acord amb el que preveu l'article 76.1 de la Constitució espanyola, i ja que ni pot ni ha de ser assumit pel poble espanyol i les seves institucions el lamentable fet que la direcció de l'Estat estigui ocupada per un presumpte delinqüent culpable de delictes de colpisme i terrorisme d'Estat, es constitueixi amb urgència en la Cambra que VE presideix una Comissió d'Investigació que depuri les responsabilitats de l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos I, tant en els fets esdevinguts en aquest país a la tarda / nit del 23 de febrer de 1981 (anomenats indegudament des de llavors pels poders públics com "intent involucionista a càrrec de militars i guàrdies civils nostàlgics de l'anterior règim") com en els ocorreguts entre els anys 1983-1986 relacionats amb la guerra bruta contra ETA (28 assassinats i 1 segrest) a càrrec de mercenaris i membres dels CFSE i de l'Exèrcit. Així com en aquelles altres activitats presumptament delictives en què hagi pogut intervenir o conèixer l'actual monarca espanyol i que es presenten, estudien i valoren als diaris informes que aquest historiador s'ha permès enviar a les Corts espanyoles.

I com inqüestionable corol.lari, davant la gravetat dels delictes presumptament comesos per Joan Carles de Borbó tant en el desenvolupament de les seves atribucions constitucionals com en aquelles altres que manifestament no ho eren o atemptaven contra ella, es procedeixi pel Congrés dels Diputats (màxima representació del poder sobirà del poble espanyol i única institució nacional que vaig poder fer-ho constitucionalment) a iniciar els tràmits oportuns i urgents perquè les Corts espanyoles, d'acord amb el que recull l'article 59.2 de la Carta Magna, puguin "reconèixer la inhabilitació" de l' actual rei d'Espanya, Juan Carlos I, per seguir ostentant la prefectura de l'Estat espanyol a títol de rei.

Sense perjudici de les responsabilitats de tot tipus (incloses les penals) que en un Estat veritablement democràtic i de dret, en el qual tots els ciutadans són iguals davant la llei, podrien ser-li atribuïdes en el futur al ciutadà Borbó i que, torno a repetir una vegada més, senyor president del Congrés, tenen a veure amb gravíssims, i de moment presumptes, delictes de colpisme, terrorisme d'Estat, malversació de fons públics, fratricidi premeditat, corrupció ... etc, etc.

I per últim, senyor president del Congrés dels Diputats, si la Cambra que VE presideix pensa seguir menyspreant i obviant els meus denúncies com ha vingut fent aquests últims cinc anys o hivernant a perpetuïtat (per estudi i tramitació) a la Comissió de Peticions de la mateixa, com ha fet en els últims deu mesos i sembla que vol seguir fent en el futur, us prego em comuniqui oficialment davant que autoritat d'aquest país, i en que forma, he de formular a partir d'ara. Perquè, per descomptat, l'historiador militar que subscriu no va a renunciar en absolut a que el poble espanyol sàpiga, clara i contundentment, quina mena de "salvador de la democràcia" ocupa la prefectura de l'Estat i, a més, està convençut que, encara que la sacrosanta Constitució del 78 especifica amb rotunditat manifesta que aquest home (o déu), el rei, és inviolable i irresponsable davant la justícia dels homes (esperem que davant la divina, no), algun mecanisme ha d'existir en un Estat democràtic i de dret com se suposa és l'espanyol d'avui, per poder asseure'l a la banqueta si es demostra que ha comès delictes execrables.

Mecanismes democràtics, com els posats en marxa recentment en un país en vies de desenvolupament i, en teoria, menys respectuós que Espanya amb els paràmetres propis d'un Estat de dret com és Perú, en el qual s'acaba de condemnar ni més ni menys que vint - anys de presó a l'expresident Alberto Fujimori, per uns delictes pràcticament iguals als presumptament comesos pel rei Juan Carlos I a la dècada dels vuitanta del segle passat: colpisme i terrorisme d'Estat.

Perquè, si no és així, senyor president del Congrés dels Diputats, si l'actual cap de l'Estat espanyol (a títol de rei per desig testicular del dictador Franco; fastigosa ejaculació política que, no obstant això, va acceptar sense dir ni piu l'atordeix i covard ciutadania de l'època amb els seus dirigents polítics al capdavant) està per sobre de les lleis i de la justícia dels homes, digui'm en què es diferencia VE de, per exemple, l'antic president de les Corts franquistes i del Consell del regne, el falangista Rodríguez de Valcárcel. Davant qui, per cert, el 22 novembre 1975 va jurar fidelitat als principis fonamentals de l'Estat feixista sortit de juliol de 1936, l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos I, l'últim Borbó.

Signo el present escrit a Alcalá de Henares a 16 febrer de 2010