La marxa recorrerà els carrers del centre per acabar en la Torremoxa, l'últim vestigi que queden de les muralles i per tant símbol de resistència del poble de Vila-real.

Per últim, a les 14:00 es farà un dinar popular al Casal Jaume I, al carrer Soldades.

Manifest

1706: TENIM MEMÒRIA, NO OBLIDEM 

Un any més, amb l’arribada del 12 de gener, l’Esquerra Independentista de la Plana ix als carrers de Vila-real per a retre homenatge als nostres avantpassats que l’any 1706, al crit de "ni Espanya ni França, sinó visca la terra i muyra malgovern", van defensar la vila (i, amb ella, les llibertats nacionals i populars). 

El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; i les vila-realenques d’avui dia podem estar ben orgulloses de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions… 

Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre "dimoni emplomat" i "incendiari malabava", volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants).

Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el qual ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem  les portes de la vila i –ai!– va desencadenar un espantós carnatge… Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l’"universal incendi", provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de "general escarmiento" per a tot el país: després d’"el desgraciat cas de Vila-real" totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó. 

No es tracta de remoure fantasmes del passat, ni de contar "batalletes" que ja no li interessen gairebé a ningú; però, si recordem massacres com aquesta, no ho fem mai des de l’òptica del nacionalisme burgés romanticista, sinó perquè estem en deute amb els nostres avantpassats (si no, tot el seu sacrifici perquè visquem en una terra lliure no haurà valgut per a res) i veiem com es vol amagar en la fossa comú de l’oblit tota la nostra història que ens recorda que som una nació diferenciada d’Espanya i França…

De fet, des de les institucions locals s’intenta silenciar tot aquest passat, tal com ho demostra l’ajuntament de Vila-real, que no li ha fet mai el merescut homenatge a la gent del poble que va sofrir els abusos de les hordes borbòniques.  Si pensem en els ideals pels quals va lluitar la gent que avui homenatgem, està clar que tenien un fort component nacional; però no s’ha d’oblidar que la seua lluita també era per l’emancipació de les classes populars.

Així, si ens fixem en el context actual, ens trobem que aquests són mals temps per a les classes populars dels Països Catalans: la famosa crisi del capitalisme, que deixa en l’atur tantíssima gent dels nostres pobles, on moltes famílies treballadores estan patint penúries, mentre que els rics de sempre ara demanen repartir les pèrdues de les seues empreses (i en canvi, quan eren temps de bonança econòmica, privatitzaven els beneficis); de fet, s’estan donant facilitats als empresaris perquè precaritzen encara més la situació del poble treballador mitjançant els ERO que s’apliquen a la majoria de fàbriques de la nostra comarca –com en el cas emblemàtic d'Azuvi– i les mesures que es donen des de les institucions per a superar aquesta crisi son simplement "pedaços" per a evitar els conflictes socials: estem parlant d’un "Plan E" que destina diners a fer obres públiques innecessàries (i sempre contractant grans empreses, sense tenir en compte els aturats del poble), quan aquests diners podien anar destinats a cobrir les necessitats culturals dels pobles (per exemple, l’estancada l’obra de la biblioteca municipal de Vila-real) i a oferir uns serveis públics de qualitat. 

Sabent qui som i d’on venim ens resultarà més fàcil estar a l’altura dels reptes que ens puga plantejar el futur i, així, arribar als nostres objectius d’Independència i Socialisme: Vila-real: socarrada, però no vençuda! 304 anys després continuem lluitant per la llibertat!!

Dissabte 16 de gener, a les 12 hores, concentració davant la placa d’"homenatge als defensors de la vila" que hi ha al C/ Major Sant Jaume, cantonada amb el C/ Pere III