Els resultats (de participació remarcable, malgrat les dificultats pròpies d’una consulta organitzada de manera extraoficial; i de majoria aclaparadora de vots favorables) han representat així, amb l’argument dels fets inapel·lables, la liquidació pràctica no sols de la via autonomista sinó també de qualsevol intent de promoure qualsevol altra via com la federalista per a prolongar la dominació espanyola al nostre país. La independència ja és l’opció assumida de manera activa per masses importants de la població de manera que fins i tot ha superat, en més d’un lloc, els vots oficials favorables a l’estatut d’autonomia en el darrer referèndum.
Contra aquesta força de l’independentisme com a opció política assumida de manera creixent, les propostes contràries han estat incapaces de presentar la més mínima argumentació sòlida. L’olímpic menyspreu de l’espanyolisme envers les consultes, qualificades de manera barroera de “teatre” o de “simple propaganda” ha mostrat de manera escandalosa la seva feblesa política. L’espanyolisme a partir d’ara no podrà fer altra cosa que amagar el seu retrocés progressiu.
Aquesta massa independentista dinàmica és, doncs, l’aportació més valuosa d’aquesta experiència. Amb aquesta força, si és capaç d’organitzar-se (d’organitzar-nos) de manera àmplia i participativa, serà possible aconseguir l’hegemonia social i política que necessitem i que avui ha fet un primer pas important. L’organització popular ens marca el camí. Més enllà de pensar en una simple alternativa electoral dins uns parlaments periclitats i amb uns partits ja desbordats, caldrà organitzar la força de les assemblees locals i de les assemblees de representants electes. És aquesta organització política de la nació catalana sobre unes noves bases unitàries i participatives el que ens ha de permetre d’anar més enllà del marc polític actual.