Aquest esdeveniment ha deixat en un segon pla la preocupació de l’autonomisme per quina serà la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’estatutet de Catalunya, una sentència que els autonomistes i els neoautonomistes voldran aprofitar de ben segur per defensar un model, la via estatutària, que ens ha conduït a l’atzucac actual.

Ara, doncs, no és el moment de defensar un cadàver polític, l’autonomisme i els estatuts, sinó el de superar-lo amb la defensa i l’exercici del dret a decidir que ens porti a la independència. Per això resulta esperpèntica la deriva (previsible) d’ERC, trasmudada en una força autonomista que repeteix fil per randa l’argumentari que feia i fa servir CiU i no fa sinó estintolar un cadàver polític en lloc d’accelerar-ne la desaparició.

Així, en el context de crisi política que ha acompanyat la “negociació” del finançament, ERC ha desaprofitat l’ocasió per fer avançar la reivindicació nacional i afeblir el govern del PSOE. Una força independentista només hauria d'entrar a negociar si el seu objectiu és aixecar-se de la taula havent debilitat els fonaments de l'Estat, amb el desig clar d'encetar un procés polític de conquesta de drets. Això és, un procés independentista. Això és fer política independentista.
 
Què cal fer-hi?

En aquesta conjuntura de crisi de l’autonomisme i, de retruc, de l’Estat, tal com anem repetint des de fa quatre anys, l’Esquerra Independentista té el deure de desplegar dues grans línies d’acció, que s’han de desenvolupar en paral·lel. D’una banda, ha de construir i enfortir el seu projecte polític, la Unitat Popular, és a dir, de l'autoorganització i l'avanç de les classes populars, en lluita pels nostres drets, per l'alliberament social, nacional i de gènere.

D’altra banda, ha de treballar per crear les condicions per a la Ruptura Democràtica, perquè la nostra lluita global de fons, que té el seu fonament en les lluites quotidianes, sectorials, locals o parcials..., no hauria de negligir la incidència i l'enfrontament en els aspectes polítics generals que ens afecten i que també afecten sectors amplis de la nostra societat.  Més en concret, la nostra lluita de fons difícilment avançarà si no és capaç d'anar teixint nexes de complicitat amb una àmplia majoria social i els seus interessos i expectatives més generals. En definitiva, i com ens ensenya la història, mai aquesta lluita no serà veritablement revolucionària si els seus objectius i propostes no acaben sent una alternativa social i política vàlida per a tota la societat. 

L’exemple d’Arenys ens ensenya que l’espai de la Ruptura Democràtica no és una elucubració teòrica de l’MDT, sinó que aquest espai polític existeix des de fa uns quants anys (es va fer visible ja en les manifestacions organitzades per la PDD) i necessita que l’Esquerra Independentista en sigui un motor fonamental. Ara bé, si el nostre moviment vol ser aquest motor haurà d’abandonar la política d’autoconsum, dirigida només a la militància i al cercle de simpatitzants, i entendre, per començar, que la política d’aliances de la Ruptura Democràtica no és idèntica a la de la Unitat Popular. En definitiva, haurà d’afinar la seva anàlisi política i abandonar definitivament els esquemes interpretatius del marxisme escolàstic, que són ben poc marxistes ja que no permeten copsar la dialèctica de la realitat social.  

Arenys ens ensenya també que no es pot confondre la construcció de l’espai de la Ruptura Democràtica, amb la seva política d’aliances específica, amb la creació d’un Front Patriòtic ni amb l’aglutinament de tots i totes les independentistes dintre una mateixa formació política, tal com es predica des del carreterisme. Ans al contrari, a partir d’una base popular territorialitzada, les instàncies organitzatives de la Ruptura Democràtica han de ser necessàriament plurals i transversals.