Les oligarquies castellanes, amb el suport beneplàcit i ceg de la burgesia local, es van encarregar de pactar un model d'estat que blindava l'estat castellanocèntric, un model d'estat progressivament descentralitzat ( administrativament, és clar) que acontentés amb quatre engrunes  a la dreta regionalista i a la pregressia folklòrica, una operació enginyosa que a desgrat seu ha fracassat rotundament als Països Catalans.

El pes de la història s'ha encarregat de demostrar a tothom que l'estat espanyol és inviable, i que el vigor de les reivindicacions catalanes no només no ha afluixat sinó que augmenten cada cop més. Ras i curt, avui en dia ja ningú s'empassa aquesta fal·làcia de l'Estat de les Autonomies, som una Nació, petita però digna, i no volem ser una simple llei orgànica tramitada per una colla de diputats d'un Parlament que ens és aliè, i que actua sota les premisses d'una Constitució que va ser pactada per feixistes i traïdors, una constitució que cada dia ens apunta amb les armes del seu article segon.

Els Estatuts d'Autonomia, que han trossejat el nostre país en una colla d'àmbits territorials, aïllats comunicacionalment, culturalment...entre si, no són més que cartes atorgades, textos jurídics limitats, que ens permeten ballar sardanes i jotes, menjar mongetes i paelles i poca cosa més. Els estatuts i les seves successives reformes són joguines per tenir-nos distrets, per anar fent la viu-viu i fer mans i mànigues per assimilar-nos, diluir-nos políticament, econòmicament, anorrear-nos culturalment, reduir-nos a una simple realitat folclòrica, una mena de curiositat de parc temàtic, una icona comercial, un souvenir.

L'actual Estatut vigent al principat de Catalunya, aprovat fa tres anys pel Parlament de Catalunya, tramitat i rebaixat més tard pel Congrés de Diputats i recorregut pel PP i no sé quants partits i CC.AA més, no és més que això, una carta atorgada, pura inutilitat, una eina obsoleta, rovellada, buida..i no serveix per res.

Malgrat que ara el Tribunal Constitucional espanyol ( un altre braç de l'estat espanyol, en aquest cas jurídic) en breu dicti sentència a petició dels recursos presentats, i que les forces polítiques autonomistes cridin ara a sortir al carrer en la defensa de l'Estatut dels "catalans", no ens hem d'enganyar. L'Estatut vigent no cal defensar-lo, el que hem de fer és maldre per destruir-lo, i per deixar-nos de romanços i punyetes i avançar cap a l'horitzó de llibertat nacional que ens mereixem, que ja toca. Ara toca reivindicar amb més fermesa i força que mai l'autodeterminació del nostre país, dels nostres països, que van de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Res d'estatuts, volem la independència, i la volem ara mateix, millor avui que demà.

Es consolida així l'esgotament i la mort de la via estatutària i s'obre una nova conjuntura que hauria de cristal·litzar en un escenari de llibertats democràtiques, un escenari en que el subjecte polític català hauria de poder  expressar en llibertat i sense coaccions la voluntat del seu esdevenidor, del seu futur.

En aquest nou escenari que poc a poc s'està formant, crec fermament i de tot cor que l'esquerra independentista ha de jugar el paper que li pertoca, que no ha de ser cap altre que el d'esperonar a la mobilització, de dinamitzar els sectors populars als quals aspira a representar i alliberar. Ens pertoca destriar el gra de la palla i assumir amb valentia i coratge el paper de tirar del carro, de pujar el llistó i intentar que aquest poble ens segueixi i s'apunti  a l'aposta per la llibertat nacional i social.

I encara crec amb més convicció que mai que la CUP ha d'assumir aquest paper, en estreta col·laboració amb el conjunt de l'EI, avui la CUP ha de sortir al carrer ( més enllà de les diades assenyalades)  a deixar clar que els estatuts no són cap solució i que la solució al conflicte nacional i social que hi ha als Països Catalans passa per exercir el nostre inalienable dret a l'autodeterminació, del conjunt de la nació.

A la passada Assemblea Nacional la CUP va acordar que no es participaria a les properes eleccions autonòmiques principatines, agradi o no a tothom cal respectar i assumir aquesta decisió. Però jo sóc del parer que la CUP no ha de ser únicament una suma de candidatures que desenvolupen una feina institucional en una peça que forma part de l'engranatge de l'estat: el municipi.

Voldria, en aquest sentit, fer una crida a tots i totes les participants de diferents cup's i candidatures locals, a les diferents sectorials i organitzacions que integren el nostre moviment; fer una crida sincera a la participació activa en la CUP com la sigla més referencial i amb més possibilitats de crèixer que tenim, que hem creat entre tots i totes. Crec que hauríem de fer un exercici d'entesa i arribar a l'acord de convertir la CUP definitivament en l'organització referencial i compartida que ens ha de permetre encendre la flama, una flama alimentada per múltiples guspires, sense les quals la flama grossa s'apagaria. 

La CUP és i ha de ser molt més que participar en processos electorals, siguin municipals o autonòmics o europeus; entenc que la CUP ha de prioritzar també, i amb més força que mai, l'acció i agitació al carrer, aportant alternatives, creant discurs, generant complicitats, visualitzant-se clarament al costat de les lluites populars...al marge dels processos electorals, que són altres àmbits d'incidència, i que en el nostre cas i per la opció de ruptura que defensem, han d'estat supeditats a l'acció política mobilitzadora.

Visualitzar la CUP en una moblització per l'autodeterminació podria, al meu entendre, visualitzar massivament el conjunt de reivindicacions de l'EI. Fa uns anys hi va haber l'experiència de la CUA, en la que jo em vaig bolcar al 100%, i vist en perspectiva l'experiència va ser positiva però em dóna la sensació que la proliferació de sigles no ajuda a cohesionar ni a donar a conèixer el nostre projecte rupturista.

Des que vaig començar a militar ( en diferents àmbits)  fa una pila d'anys he vist desfilar no sé quantes plataformes...que finalment han restat en l'oblit i la dissolució més absolutes, per això crec que la fòrmula de crear plataformes no és prou productiva. I en aquest sentit penso que l'aposta més prioritària pel moviment és projectar i potenciar una sigla referencial com és la CUP, entre d'altres.

Una onada sobiranista sacseja el nostre país, o una part d'ell, aprofitem-la doncs, sortim al carrer, convidem al poble a afegir-se a nosaltres, convidem-lo a mobilitzar-se, a subvertir-se, fem de la CUP l'alternativa necessaria, convertim-la en l'eina que el nostre poble necessita, que està demanant a crits, assumim el repte i els riscos; de vegades les revolucions fracassen i sovint l'intent acaba en frustració però només qui ho intenta pot perdre, qui no ho intenta perd segur, i trobo que la independència i el socialisme bé que s'ho valen.