Però no és casualitat. L’aparició dels fenòmens de la cultura esotèrica té uns precedents immediats en el segle passat: especialment als EEUU, on la cultura dels OVNIS, de les sectes i de les estranyes aparicions va créixer de forma impensada i es va estendre entre les ments il.luses de la població després de la II Guerra Mundial. Eren els anys del macarthisme, dels crims en la política exterior ianqui i de l’estat d’excepció continu al país de les llibertats hollywoodianes. A l’Estat espanyol, casualment, el mercat creat sobre temes esotèrics (grups, revistes, films, televisió) va arrencar amb força just amb la mort del Dictador, quan la situació “d’estat” reclamava unes bones dosis d’alienació per a la població. Paral.lelament a l’entrada massiva i impune de l’heroïna, de les noves formes de consum i oci i, paradoxa, a la vegada que l’Estat  consolidava i modernitzava el seus sistema policíac, judicial i de control social.

S’ha escrit bastant sobre el paper dels serveis secrets en la creació i difusió de l’esoterisme. Tant en el cas dels EEUU com en l’espanyol. En el cas espanyol és prou conegut el paper dels serveis secrets (primer el CESED creat per l’almirall Carrero Blanco i després en la seva continuació de CESID i CNI) en la propagació de les fórmules més extravagants dels esoterismes. Un cas paradigmàtic és el del seu agent Ernesto Milà, ultradretà implicat en els tramats més negres del postfranquisme que, des fa unes dècades, té com a funció principal la difusió de les teories esotèriques i conspiratives. Milà va treballar per als serveis secrets en l’època del terrorisme ultra (participant en els atemptats contra el taller Picasso, la seu de la Gran Enciclopèdia Catalana i fins contra una sinagoga a París), plenament involucrat en la xarxa del terrorisme feixista en els anys de l”estratègia de la tensió” promoguda pels governs del bloc occidental.

El cas de Milà és paradigmàtic. I deu continuar fent la seva feina com a subcontracta dels serveis secrets. Però a banda d’aquest cas exemplificador és preocupant la proliferació, des fa poc temps, de la temàtica esotèrica als mitjans i a la xarxa amb una intenció diguem-ne “seriosa”. Més enllà de la preponderància idealista (esotèrica, fantàstica, evasiva en allunyar-se de la realitat) que contenen tots els arguments del cinema i les sèries televisives, el símptoma que ens hauria de preocupar és la posició de privilegi en l’audiència que han pres alguns programes especialitzats en aquestes temàtiques. Preocupant per les dimensions que estan prenent i les conseqüències alienadores que produeixen, però també preocupant pel fet que a hores d’ara no han rebut una resposta crítica per cap dels opinadors dels oracles habituals del règim. Diguem-ne que està beneït.

En altres contextos històrics la pròpia església catòlica hauria realitzat una creuada mediàtica contra aquesta competència. Però el fet és els representants de Roma fins hi participen, formant part d’alguns d’aquests programes de temàtica sobre les “ciències ocultes”, els misteris i les aparicions. Fa pocs dies un eclesiàstic de rang participava plaentment en una tertúlia al programa televisiu “Cuarto milenio” presentat per l’entès Iker Jiménez: un debat a l’entorn del mite del Sant Graal (el calze que va recollir la sang de la crucifixió de Jesucrist), del qual s’especula que el seu original es troba a la Catedral de València. La Fe catòlica i el xovinisme esotèric, per descomptat, resultaven reforçats durant aquest programa, encara que fos al costat dels home-llops, els fantasmes i les aparicions diabòliques.

Als Països Catalans comptem amb una llarga tradició nostrada d’esoterismes, dels quals ens ha estat difícil desempallegar-nos-en (el persignar-se per temor, el fetitxisme cristià i les supersticions paganes, les aventures espiritistes i fins les variants càtares). Tant com dels anys de mites i mentides del cristianisme. Hem estat potser un poble crèdul i l’obscurantisme ha planat de Salses a Guardamar sota diferents fórmules, però sempre nocives per al progrés de la nostra col.lectivitat. Hi ha qui les reivindica com a component espiritual del país... però no deixen de ser mostres atàviques del domini i alienació de l’antiga societat. Aquella que hem de destruir i soterrar per sempre.

Deixem-ho per als costumaris i per a la nostra història i despullem-nos de malabarismes alienadors. Aquestes creences nascudes de la por (les religions i tots els altres esoterismes) i basades en les forces sobrenaturals van sorgir en l’antiguitat a partir de la impotència dels éssers humans primitius davant les forces de la Natura. Després es va consolidar sobre diferents edificis religiosos de cadascuna de les seves sectes, però també en grupuscles dissidents que patiren la persecució de les més poderoses, en cadascun dels processos històrics de la lluita de classes. Actualment, al meu parer, i malgrat la perpetuació de l’odi i de la violència irracional que generen aquestes religions (especialment les monoteistes), ens trobem al món occidental en una mena de connivència entre grups religiosos/esotèrics molt sospitosa: aquella que fa que la classe dominant fomenti l’alienació alimentada per qualsevol d’aquestes expressions, la variant de fe religiosa, el misticisme, el paganisme, l’ocultisme o l’espiritisme, per tal de dominar la vida de l’individu (i del conjunt) amb reflexos fantàstics (per combatre, és clar, el pensament del materialisme històric i dialèctic i la difusió de la ciència entre la població).

La qüestió té fonaments estrictament polítics. I per això l’Esquerra Independentista hauria de prendre una posició molt clara en assumptes com aquests. Ja que tal i com exposava F.Engels, serà en una futura societat socialista, quan totes les persones coneguin i interpretin plenament la seva relació amb la Natura i les seves relacions entre si mateixes desapareixerà la darrera força estranya, allò que fins al dia d’avui es reflecteix en la religió; desapareixerà així tota forma esotèrica i religiosa de la consciència social.