Hi vaig defensar la línia argumental favorable a què la CUP assumeixi el repte de presentar-se a les autonòmiques, en la qual hi pesa molt l'anàlisi de l'actual conjuntura política i econòmica. Conseqüentment, és ara i no d'aquí vuit anys, que s'imposa la necessitat de plantar cara ideològicament i de començar a esbossar una alternativa independentista i d'esquerres que serveixi per a projectar i fer molt més visibles les lluites dels nostres municipis i dels moviments socials en el nou cicle polític que ja s'albira.

L'escriptor Jordi Arbonès (La Directa 142, 10 de juny de 2009) deia el següent: "quan rebenti el tripartit d'esquerres, tornarà la dreta i, aleshores, s'haurà tancat el cercle. I l'independentisme quedarà com una altra anècdocta de la nostra llarga i fecunda miserable història."

Potser sí. Però, justament per això, penso que és tant important que la CUP no es miri tant al melic i doni una resposta. Vaig emprar una cita de Joan Fuster que per mi hauria de ser el nostre leimotiv: "Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres". Vet aquí la mare dels ous! i quan mani CiU (que manarà...) l'escombrada serà monumental, a no ser que siguem capaces de treure el nas i dir ben alt, perquè tothom ho sàpiga (i sobretot, penso en el milió i mig de nouvinguts arribats en els darrers anys)- que l'Esquerra Independentista existeix i té un projecte social i nacional alternatiu.

Demà, per motius laborals, tornaré a trepitjar les catifes vermelles de l'edifici del Parlament del Parc de la Ciutadella. No obstant, em reca pensar que fins ara no hem tingut ni força, ni veu, ni vot per a garantir ja no que prosperin sinó que simplement es debatin (!) dues ILP (contra els cultius de transgènics i per la celebració d'un referèndum d'Autodeterminació). Desenganyem-nos. Ara per ara, totes les iniciatives de base popular i amb continguts transformadors estan condemnades a ser potinejades, pervertides, arraconades i/o rebutjades. Per mi, això també és determinant: no podem confiar mai més en els partits establerts, però tampoc podem confiar-nos exclusivament en la via extraparlamentària o municipalista.

Mai estarem prou preparats, però, ateses les circumstàncies, no hi tenim res a perdre i sí molt a guanyar. I, arribats a aquesta conclusió, la fita del 2010 penso que és ineludible per a la CUP.

Caldrà esperar a veure què decideix l'Assemblea Nacional, però, sigui quin sigui el resultat, ja haurà estat un èxit i un pas de gegant, perquè per primer cop s'haurà pogut plantejar un debat que fins ara, incomprensiblement, semblava aliè a la nostra realitat i al nostre projecte polític.