Manuel Baixauli (Sueca, 1963) és pintor i escriptor.

Inclinat a les arts des d’adolescent, Baixauli estudia Pintura a la Facultat de Belles Arts de València. Després de guanyar diversos premis com a pintor i fer-se un nom, penetra en un camí que el duu a refer constantment les seves pintures. L'any 1990 entra de professor a l’Escola d’Art Escultor Beltran, de Sueca.

No és fins als trenta anys que Manuel Baixauli comença a escriure. El recull de contes Espiral (Premi Ciutat de Badalona 1998) és el primer llibre que publica. Aquest primer volum de relats i microrrelats crida l’atenció d’una minúscula elit, tot i que passa desapercebut per al públic en general.

Quatre anys després, el 2001, publica Verso (Premi Ciutat d’Alzira 2001), una novel·la que explora, amb estructura i forma atrevides, on es barregen el relat en tercera persona, el monòleg interior, l’escriptura dietarística i les reflexions sobre art, les falses aparences del nostre entorn.

És , però, a partir de la publicació de L’home manuscrit que Manuel Baixauli adquireix renom en l’àmbit de les lletres catalanes. L’obra, multipremiada i sorprenentment -tot i la seva complexitat- ben rebuda pel públic lector, explora les obsessions per l'escriptura i la seva capacitat per transformar la vida i les persones.

Baixauli s’ha autodefinit com un reescriptor, per la seva dèria de refer constantment els seus textos. www.escriptors.cat

Xavi Sarrià - entrevista al Levante-EMV, amb motiu de la presentació del seu primer llibre

Sí, jo escrivia abans de fer cançons. El que sempre m´apassionat és escriure i tot això em va dur a fer cançons. Vaig començar als 12 ó 13 anys, i vaig escriure molt compulsivament quan era xicotet, però de seguida tota eixa energia la vaig canalitzar en la música. Sóc de la generació que ha estat atreta pels reclams audiovisuals, tot el que envoltava a la música em va atraure, el fer cançons, el fer discos, tocar... però mai he deixar d´escriure, i sempre he trobat una limitació en el fet de fer cançons perque la lletra s´ha d´aptar a la música, a una rima concreta, a un format... tot i que la música li dóna una energia que no et dóna la literatura. I la literatura, per contra, no té eixa energia de la música però pots esplaiar-te el que vullgues, pots aprofundir en els personatges, en la problemàtica... Et dóna més llibertat que la música. Però combinar les dos coses està molt bé, és com tancar un cercle on el que no es pot dir en la música, el pots dir en la literatura, i l´energia que no pots expressar amb les lletres està en la música. Levante-EMV

"Històries del Paradis" primer llibre de Xavi Sarrià

Un jove finlandés s’amaga aterrit dins d’un armari mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja damunt la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-­americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per atrapar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís.

Per saber-ne més:

Presentació de "Històries del Paradís" a La Valldigna - Llibertat.cat