Quan esclata la guerra, té catorze anys, diu que en té dos més i s’afilia al Casal d’Estat Català de Gràcia. Després del Congrés de maig del 1936 les, JEREC s’havien separat de l’Esquerra Republicana (ERC) i havien reconstruït Estat Català.

Treballa com a tipògraf, de dependent de perfumeria a la casa Vicenç Ferrer i com a recepcionista d’hotel. Durant la guerra s’inscriu a la defensa passiva i al Socors Roig Internacional (SRI). Durant els Fets de Maig del 1937, junt amb altres trenta militants, participa en la defensa del Casal d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia dels atacs d’un camió blindat de la CNT- FAI.

El 1938 treballa com a recepcionista al restaurant col•lectivitzat Catalunya. El 3/2/1939  junt amb d’altres amics arriben amb tren  a Girona, la ciutat és bombardejada pels Junkers i Messermichts de l’aviació alemanya, les carreteres plenes de fugitius que són metrallats per l’aviació feixista. Quan arriben a Figueres hi troben els dirigents d’Estat Català Joaquim Casamitjana, Marcel•lí Perelló, Vicenç Borrell, tots seguiran el camí de l’exili que els salvava de la presó o el piquet d’execució.

És membre del darrer Comitè Nacional de les Joventuts d’Estat Català. Amb J.Planchart i dos altres militants cremen les deu mil fitxes de cartró dels militants del partit. Amb disset anys travessa la ratlla de la frontera pel Pertús el 8/2/1939, és internat al camp de concentració d’Argelers ( l’aigua salabrosa produirà diarrees i morts per deshidratació) traslladat al camp de Bram, hi treballarà de forner a la panificadora del camp. Una vegada fora del camp de concentració, treballa com a paleta, i en una fàbrica hidromecànica a Tolosa de Llenguadoc, la Societat Hidromecànica de Bievres, que construeixen maquinària per a la fabricació de cartutxos de metralladora, allí coincideix amb Joaquim Casamitjana, company de militància. Aquest, integrat a la resistència antinazi, és detingut a finals del 1943 i assassinat.

Manuel Cruells, que ha arribat de París, l’escriu des de Montpeller dient-li que hi ha hagut una trobada amb  Joan Cornudella, Andreu Abelló i un representant de Nosaltres Sols, per tal de crear un front patriòtic resistent. Cal recordar que és el 4/5/1940, quan en la reunió a París a la 39, Rue Maurois a casa del rellotger Joan Massot i Rodamilans, representant de la Unió catalanista,  els delegats de Nosaltres Sols, Daniel Cardona,  Jaume Martínez Vendrell i per part d’Estat Català, Joan Cornudella, Antoni Andreu i Marcel•lí Perelló, clouen un procés de converses, per tal de coordinar esforços en la línia d’estructurar un front patriòtic resistent, que força temps més endavant s’anomenarà Front Nacional de Catalunya
L’armistici de Compiegne entre l’alt comandament de la Wehrmacht i els plenipotenciaris del govern francès se signa el 22/6/1940, un mes més tard de la formació del FNC.

Després de l’armistici, es troben a Perpinyà, per tal de coordinar esforços, Joan Cornudella el seu cosí Jaume Cornudella, Antoni Andreu Abelló antic membre del Comitè Central d’Estat Català i dos militants de Nosaltres Sols, l’organització de Daniel Cardona, que tingué   a l’entorn d’uns 700 militants. Al cap de poc temps travessen la ratlla de la frontera per la muntanya, cal establir passos segurs per poder anar d’una banda a l’altra sense risc.

Es decideix que el FNC s’encarregarà de les tasques d’enllaç entre Barcelona i Perpinyà, passant plànols d’interès militar, persones fugitives de l’Europa ocupada, els seus contactes seran els sectors gaullistes de l’administració francesa i els serveis d’intel•ligència anglesos, sobretot, belgues i polonesos. L’organització s’estructura en dues branques, la política dirigida per Joan Cornudella i la militar per Jaume Martínez Vendrell.

Quan es forma el nucli inicial, del que després serà el FNC, l’O.Viladrosa es troba a Perpinyà amb J.Cornudella, M. Cruells, Andreu Abelló. Junt amb Gregori Font i Joan Sardà organitzen un servei de pas de frontera. Amb documents d’identificació falsos fets per M.Viusà, fan set viatges a Catalunya en tres mesos.

L’arribada a Barcelona dels militants del FNC, després d’un any i mig d’exili, els ofereix la imatge d’una ciutat plena de guàrdies civils i de banderes espanyoles i de la Falange, els afusellaments al Camp de la Bota, la por, la gana i l’estraperlo.

El FNC estableix contacte i col•labora amb els serveis secrets del govern polonès a l’exili (Londres), amb el Deuxième Bureau francès i l’Intelligence Service anglès, que els forneixen documents oficials per a poder moure’s en territori francès sense entrebancs.

La xarxa del FNC treballa en els següents àmbits:

a) Ajudar a fugir de l’Europa ocupada militars, jueus i perseguits per l’exèrcit alemany.

b) Recuperar entre 600-700 aviadors que havien estat abatuts en territori francès que  via Lisboa - Londres es podien reincorporar a la lluita

c) Pas d’informació d’interès  militar cap als aliats, bases dels submarins alemanys a Mallorca, moviments d’unitats de tropes, informació cartogràfica sobre la badia de Roses ( per a un possible desembarcament), defenses de Gibraltar, tipus de càrrega dels vaixells que salpaven en direcció a països de l’Eix.

d) Informació dels països ocupats que s’havia de fer arribar a Londres, cartes topogràfiques dels Ports d’Anvers, Rotterdam i Hamburg.

Baltasar Toll, que fa el soldat al carrer Ample de Barcelona a la seu dels serveis del contraespionatge militar, actua com a agent doble, igual que l’Enric Llistosella, passant informació intrascendent al contraespionatge espanyol.

L’Octavi Viladrosa treballa pel FNC, com a alliberat, fins que el 1943 és detingut junt amb una cinquantena de militants més i passa 46 dies als soterranis de la Comissaria de Policia  de Via Laietana, està sota la jurisdicció del tribunal Militar de Espionaje y Otras Actividades.
L’evolució de la guerra desfavorable a les potències de l’Eix fa que al cap de dos anys, el 15/10/1945 sigui alliberat i es reincorpora a la Secció Militar del FNC, fent d’enllaç entre Jaume Martínez i les distintes seccions barcelonines.
Participa,  junt amb quaranta militants  més, a la Ia Conferència del FNC celebrada el 18 /4/1946 a Dosrius, a casa de l’Esteve Albert.

Com a conseqüència d’una acció fallida a l’Estadi de Montjuïc, és detinguda la secció militar del FNC. Avisat a temps, l’O.Viladrosa es pot escapolir i s’amaga uns dies a cases de militants. Passa la frontera i s’instal•la un temps a Andorra, d’allí passa a  Perpinyà i acaba vivint a París, on es casa amb Claude Hyzette.

L’Octavi Viladrosa  escriu un llibre autobiogràfic: Sang, dolor, esperança, que es publicà en una edició reduïda el 1991 per l’editorial Sirius. El llibre podria portar com a subtítol: La Generalitat  Republicana i la primera resistència independentista(1931-1946).

El llibre ens sembla especialment interessant, perquè tracta d’un període històricament important i poc estudiat fins ara; la resistència nacionalista dels anys quaranta, i per algú que en fou protagonista. Incorpora  a més a més, una visió des d’una òptica independentista del procés de la guerra i la revolució.

Part de la informació que he fet servir per a redactar la biografia d’O.Viladrosa, procedeix del llibre:La Catalunya resistent (pàgs 51-55). El seu autor és l’amic Robert Surroca. Editorial. Pagès editors. Lleida. 2006