La llei a l’Estat espanyol

L’avortament era permès durant la II República espanyola però es va tornar dràsticament il·legal durant el règim franquista. L’any 1985, en un intent de calmar el sector d’extrema dreta que només uns anys abans havia governat al costat del dictador Franco, es va aprovar la Llei orgànica 9/1985, de 5 de juliol, de despenalització de l’avortament en determinats supòsits.

Així doncs, l’avortament continuarà sent penalitzat pel Codi Penal com a delicte castigat amb pena de presó o multa amb l’excepció de tres supòsits: abans de les primeres 12 setmanes d’embaràs, si la gestació és conseqüència d’una violació denunciada; abans de les 22 primeres setmanes, en cas de malformació greu del fetus; o sense límit temporal, si hi ha perill psíquic o físic per a la mare.

En paraules de Sandra Ezquerra, membre de Revolta Global, “particularment sota el supòsit de la salut psíquica de la mare, es va crear una porta del darrere per poder realitzar la majoria dels avortaments”. Només cal un informe d’un psiquiatre que certifiqui que hi ha aquest perill per a poder realitzar l’avortament legalment. Per tant, podríem afirmar que és una llei penal hipòcrita perquè no permet a les dones exercir els seus drets reproductius i sexuals i no protegeix als professionals que poden practicar avortaments.

A la dècada dels noranta es varen impulsar dues reformes de la llei però no van prosperar per falta de voluntat política. A finals de 2007, la mobilització de grups conservadors, l’empresonament de professionals, la imputació de dones i el tancament de clíniques privades, va generar una forta pressió social. El 2008 es va crear el Comitè d’Experts i la Subcomissió del Congrés sobre l’Avortament, que tenen com a objectiu estudiar alternatives a la llei actual i elaborar un informe de recomanacions.

El Comitè d’Experts ha presentat el darrer mes de març les recomanacions a la futura llei. A grans trets, proposa que la interrupció de l’embaràs sigui lliure fins a  les 14 setmanes i que aquest termini s’ampliï fins a les 22 en cas de risc per a la salut de la mare o de malformacions greus en el fetus. En aquells casos de diagnòstics tardans de malformacions, aconsellen que no s’estableixi cap límit.

Així mateix, suggereix que les dones passin per un període de reflexió de tres dies com a mínim i rebin assessorament abans de prendre cap decisió. També recomana que les noies d’entre 16 i 18 anys puguin avortar sense el consentiment dels seus pares. A més, aconsella la despenalització de l’avortament i demana la garantia de tenir accés a l’avortament a través del sistema de salut pública.

El document de la subcomissió, aprovat el passat febrer amb els vots a favor del Psoe, Erc, Iu, Icv, Bng i Na-Bai, i amb l’oposició del Pp, se situa en la mateixa línia. També proposa una llei de terminis, amb avortament lliure durant un nombre de setmanes encara per concretar. A més, recull la regulació de l’objecció de consciència, la formació de professionals, l’educació sexual i afectiva i l’accés als anticonceptius. Seguint les indicacions dels dos informes, el govern espanyol té previst aprovar una nova llei de la interrupció voluntària de l’embaràs (Ive) durant el primer semestre d’aquest any.

Segons Betlem Cañízar, membre de Ca La Dona, “l’element a debat és fins a quin termini es permet a les dones avortar perdecisió pròpia. El govern espanyol parla de 14 setmanes, a les propostes més avançades es parla de 24 setmanes. Nosaltres defensem que som les dones les que sabem quan hem d’avortar”.

Per Ezquerra, “actualment són les dones més desfavorides les que sobrepassen el límit de les 14 setmanes sense estar incloses en les indicacions de malformació fetal o risc físic, les que no han descobert el seu embaràs abans o les que, per la seva falta de recursos o suport social i familiar, no han pogut accedir-hi abans. A més, tal com ha passat amb La Llei de dependència o la Llei d’igualtat, queda per veure que un cop aprovada la llei, el govern hi destini els recursos necessaris per garantir la cobertura pública de la interrupció de l’embaràs”.

En el sentit contrari, Alícia Latorre, presidenta de la Federació Espanyola d’Associacions Provida, assegura que “la llei que volen imposar pretén establir un termini en què només que la dona vulgui pugui matar al seu fill, sense al·legar cap tipus de raó”.

Avortar a Europa

La Resolució 1607 del Consell d’Europa, del 16 d’abril de 2008, exigeix als 47 estats que l’integren “despenalitzar l’avortament si no ho han fet encara”. Concretament, incideix en garantir a les dones el dret a una informació de qualitat i respectuosa, a accedir a un avortament segur, a fomentar l’educació sexual i reproductiva a l’escola, així com a poder accedir als anticonceptius.

A Andorra, Irlanda, Malta i Polònia –i parcialment, també a l’Estat espanyol–, l’avortament continua prohibit, són tots països de tradició catòlica, membres del Consell d’Europa i incomplidors de la resolució. Segons la coordinadora de projectes de l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears (Apfcib), Sílvia Aldabert, “de moment veiem que l’harmonització de la llei de l’avortament a la Ue és impossible perquè cada país d’Europa té una llei totalment diferent. En cas que s’harmonitzés, a nosaltres ens agradaria que fos a l’alça –24 setmanes seguint el model holandès”.

A Irlanda està prohibit avortar, només es permet en el cas que l’embaràs posi en perill la vida de la mare, però hi existeix un buit legal perquè els governs no s’atreveixen a legislar sobre el tema. L’any 1983 els irlandesos i irlandeses van aprovar una esmena constitucional en la qual “l’Estat reconeixia el dret a la vida del nen no nascut, tenint en compte el mateix dret de la mare a la vida”.

L’any 1992, el cas d’una menor violada, anomenat “Cas X”, va guanyar una sentència al Tribunal Suprem d’Irlanda per declarar que si no podia avortar se suïcidaria. Finalment la nena va poder viatjar a Anglaterra per interrompre el seu embaràs. La interpretació per part del Tribunal de l’esmena institucional de l’any 1983 va sorprendre l’opinió pública.

El mateix any, el govern va sotmetre a referèndum la licitud de rebre informació i viatjar a l’estranger per avortar –qüestions que van ser aprovades– i la legalització de l’Ive en certs casos –que va ser denegada–. Des de llavors, grups “pro-vida” han demanat als successius governs que donin al poble l’oportunitat de manifestar-se en referèndum sobre una esmena constitucional que impedeixi la interpretació feta pel tribunal l’any 1992.

Segons el Conference Report About Abortion Rights d’octubre de 2007, almenys 8.000 dones viatgen cada any a Anglaterra per interrompre el seu embaràs. La situació és difícil per a elles ja que en molts casos, d’una banda, han d’invisibilitzar la seva situació davant els seu familiars i coneguts i, de l’altra, han de fer autèntics esforços econòmics per a afrontar les despeses que suposa avortar.

Això no obstant, a l’illa celta existeixen grups organitzats pel “dret a decidir” com Catholics for Choice o Aliance for Choice, però les seves demandes estan lluny de les de les feministes de l’Estat espanyol.

A més, existeixen organismes com l’Irish Family Planning Association o el Well Women Center que promouen l’educació sexual i faciliten assessorament a les dones que necessiten avortar. A Gran Bretanya hi ha organitzacions que donen allotjament i suport moral a les dones que han de desplaçar- se des de l’anonimat per interrompre el seu embaràs.

Choice Ireland està format per un grup d’activistes que reivindica l’accés lliure, gratuït i legal a l’avortament. Kiav keating, portaveu de l’organització, opina que “el poder de les organitzacions catòliques ultraconservadores secularitza a les dones que es troben en una situació d’embaràs no volgut. Mentre l’avortament no sigui el cavall de batalla dels moviments socials els partits polítics no es mouran, de fet, els partits ‘pro-decisió’ només legalitzarien l’avortament en circumstàncies concretes”.

Però un altre Estat europeu podria denunciar la vulneració dels drets reproductius de les dones irlandeses? Aida Guillén, directora de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (Idhc), recalca: “Els Estats tenen legitimat activa davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, i per tant, poden denunciar violacions de les disposicions del Conveni Europeu realitzades pels 47 estats que en formen part”.

Els drets reproductius i sexuals són un dret íntim però també col·lectiu. Cal treballar- los en la seva forma política i jurídica i posar-los en l’espai públic –domèstic i internacional– i, sobretot, cal crear xarxes de solidaritat arreu del món. Per què, si ambdues som europees, el teu dret és més gran que el meu? I, per què ella ni tan sols el té?

UN 95% DELS AVORTAMENTS, EN CENTRES PRIVATS

Segons un informe del Ministeri de Salut de l’any 2008 sobre l’avortament a l’Estat espanyol, l’any 2007 hi va haver 112.133 avortaments, un 10% més que el 2006 i el doble que l’any 1998, quan se’n van enregistrar 53.487. Ara bé, un 95% dels casos es practica en centres privats, dada que s’ha mantingut pràcticament estable durant la dècada registrada. Llavors, a més demanda social, més servei públic?

Segons Sílvia Aldabert, (Apfcib): “les pràctiques d’avortaments al sistema públic són baixes per l’objecció de consciència dels professionals, la falta de mitjans i de professionals que en sàpiguen i, sobretot, per la hipocresia dels governs que ho gestionen. A més, cada Comunitat Autònoma estableix el sistema sanitari que el seu govern decideix i provoca desigualtats molt grans entre les dones del mateix estat”.