Això mai no ha estat cert, i té encara menys sentit a mesura que els partits israelians comencen les converses per a formar coalicions després de les eleccions del dimarts 10 de febrer . Sí, el “camp de la pau” va ajudar a impulsar el “procés de pau”, però va fer molt més per a dinamitar les oportunitats d'un acord just.

El 1993 el primer ministre laborista Yitzhak Rabin va signar els acords d'Oslo. Les ambigüitats de l'acord -entre les quals no fer cap menció a l'”autodeterminació” o “independència” dels palestins, ni tan sols a “ocupació”- van fer més fàcil tancar un tracte a curt termini. Però l'enfrontament entre les expectatives irreconciliables era inevitable. Mentre els palestins esperaven que l'Autoritat Palestina, creada per l'acord, seria el nucli d'un estat independent, Israel la veia com poca cosa més que una força policial nativa per a suprimir la resistència a la continuada ocupació i assentaments colonials a la Ribera Occidental (Cisjordània) i la Franja de Gaza. La col·laboració amb Israel sempre ha estat la mesura per la qual tot dirigent palestí és jutjat com a “soci de pau”. Rabin, segons Shlomo Ben-Ami, antic ministre d'exteriors israelià, “mai pensà que això [Oslo] acabaria en un estat palestí de ple dret”. Tenia raó.

Durant tot el “procés de pau”, els governs israelians, independentment de qui els encapçalés, expandiren els assentaments exclusius per a jueus al cor de la Ribera Occidental, el territori que se suposava que havia de ser el fonament principal de l'estat palestí. Durant els anys 90, el govern laborista d'Ehud Barak en realitat aprovà més expansions d'assentaments que el govern del Likud que el precedí, dirigit per Benjamin Netanyahu.

Barak, que havia estat considerat alguna vegada proper als 'coloms', promogué una imatge d'assedegat de sang durant la campanya passada, reforçada per les massacres de civils a Gaza que dirigí com a ministre de defensa. “A qui ha matat ell?” bromejà amb sorna Barak referint-se a Avigdor Lieberman, el líder del partit proto-feixista Yisrael Beitenu, en un intent de mostrar-lo com a un fluix.

Avui, el partit de Lieberman, que ha superat el Laborista en el tercer lloc, tindrà un paper decisiu en el govern. Libermant, un immigrant que arribà a Israel de l'antiga república soviètica de Moldàvia, va ser abans membre del partit racista il·legal Kach que clamava per l'expulsió de tots els palestins.

El manifest de Ysrael Beitenu és que el milió i mig d'àrabs palestins ciutadans d'Israel (supervivents indígenes o descendents dels palestins que foren majoritàriament víctimes de la neteja ètnica de 1948), han d'estar subjectes a un jurament de lleialtat. Si no juren lleialtat a l'”Estat Jueu” perdran la seva ciutadania i seran forçats a marxar de la terra on van néixer, unint-se als milions de palestins ja sense estat a l'exili o als guetos controlats per Israel. . En una moviment instigat per Lieberman però amb el suport de Livni, del suposadament “centrista” Kadima, la Knesset, el parlament israelià, votà recentment prohibir els partits àrabs de participar a les eleccions. Encara que el tribunal suprem revocà la decisió abans dels comicis, és un senya ignominiós del que pot venir.

Lieberman, que anteriorment havia exercit de viceprimer ministre, té una llarga història d'incitació racista i violenta. Abans del recent atac israelià, per exemple, va demanar a Israel que sotmetés als palestins a la brutal i indiscriminada violència que Rússia va emprar a Txetxènia. També reclamà que els parlamentaris àrabs de la Knesset que es reuneixin amb representants de Hamas siguin executats.

Però és massa fàcil fer-ne el papu dolent. L'estret espectre polític israelià actualment consisteix en un extrem en l'anterior “camp de la pau” que mai aturà la violenta expropiació de la terra palestina per als assentaments jueus i que presumeix amb orgull dels crims de guerra a Gaza, i a l'altre, una extrema dreta inflada les “solucions” de la qual van des de l'apartheid a la neteja ètnica.

El que no hi ajuda és la descarada hipocresia occidental. El portaveu del Departament d'Estat dels EUA ja ha afirmat que l'administració Obama treballarà amb qualsevol coalició que sorgeixi de la “reeixida democràcia” israeliana, i ha promès que els Estats Units d'Amèrica interferiran en la “política interna” d'Israel. Malgrat les paraules dolces del president Barack Obama sobre una nova relació amb el món àrab, a pocs se'ls escaparà el doble raser. El 2006, Hamas va guanyar unes elecciosn democràtiques als territoris ocupats, observà i respectà les nombroses treves unilaterals o pactades que foren violades per Israel, oferí a Israel una treva d'una generació de durada per a crear un marc per a la pau, i tot i així encara és boicotejada pels EUA i la Unió Europea. Pitjor encara, els EUA patrocinaren un cop d'estat contra Hamas i segueix armant i entrenant les milícies anti-Hamas de Mahmoud Abbas, el mandat del qual a l'Autoritat Palestina va expirar el 9 de gener. Tant aviat com ha arribat al càrrec, Obama ha reafirmat el seu boicot a la democràcia palestina.

El missatge més clar de les eleccions israelianes és que cap partit sionista pot resoldre el principal interrogant d'Israel, i no hi haurà cap negociació que porti a la solució dels dos estats. Israel només va poder ser creat com un “Estat jueu” per l'expulsió violenta de la majoria no jueva de la població de Palestina. Així que els palestins tornin a ser majoria al país que ha desafiat tots els intents de partició, l'única manera de mantenir el control jueu serà mitjançant una violència i repressió encara més descarada contra la resistència (vegi's Gaza). Sigui quin sigui el govern que sorgeixi sap del cert que manarà sobre encara més construcció d'assentaments, discriminació racial i violència creixent.

Hi ha alternatives que han ajudat a acabar amb conflictes que algun cop havien semblat igual d'intractables i sagnants: una democràcia d'una persona, un vot, com a Sud Àfrica, o un poder compartit com a Irlanda del Nord. Només sota un sistema democràtic d'acord amb els drets de tota la gent del país les eleccions tindran el poder de transformar el futur de la gent.

Però Israel avui està basculant cap a un feixisme obert. És completament deshonest seguir pretenent -com molts fan- que els seus fracassats i criminals dirigents tenen al clau per a sortir del marasme. Enlloc d'esperar que formin una coalició, hem d'incrementar la campanya de la societat civil internacional de Boicot , Desinversió i Sancions per a obligar als Israelians a escollir un camí més sensat.