Aquesta excepció no tan sols va representar una derrota pels treballadors britànics. Assentava un precedent que afecta a tots els treballadors de la Unió, car el Regne Unit hi va recórrer al·legant que no hi havia relació entre la durada de la jornada i la protecció de la salut dels treballadors, que era l’argument usat com a base legal per a la limitació a 48 hores. Però el Tribunal de Justícia ho va rebutjar i va assentar una jurisprudència nefasta que ara esclata a les mans dels treballadors europeus. El nou acord, rebutjat en un primer moment pel Parlament Europeu, estendria l'excepció britànica a tots els països que ho desitgin. De moment, als Països Catalans, el límit està en 40 hores a l’Estat Espanyol i 35 a les comarques sota administració francesa.
Abans d'això, però, els ministres de Treball de la Unió Europea havien aprovat, la nit del 9 de juny, la nova directiva de temps de treball, coneguda com a Directiva de les 65 hores que havia de permetre els diferents governs, tal com exigien països com el Regne Unit (de govern laborista) i Alemanya (amb govern de coalició), incrementar la jornada laboral fins a les 65 hores, calculades com mitjana durant un període de 3 mesos. Es podria superar aquest nombre d'hores amb un acord entre els interlocutors socials o si ho estableix el conveni col·lectiu (fins a 78 en casos especials de temporalitat). Els ministres de Bèlgica, l'Estat Espanyol, Xipre, Grècia, Hongria, Portugal i Malta es van abstenir perquè, segons va dir la secretària general d’Ocupació espanyola, consideraven la mesura un retrocés dels drets socials, mentre que l’Estat francès i Itàlia, que anys enrere s’hi havien oposat, hi van votar a favor a causa dels nous posicionaments dels seus líders Nicolas Sarkozy i Silvio Berlusconi.
Les suposades contrapartides “garantistes” de la directiva consistien en que l'empresari hauria d'obtenir el consentiment del treballador per escrit, i la validesa d'aquest consentiment no seria superior a un any.

Justificació liberal de l'agressió

Aquest despropòsit, com tota la resta del discurs “liberal” sobre la qüestió del treball, es basa en la concepció que el contracte laboral és una mena d’acord civil entre parts iguals. Aquesta concepció tendeix per extensió a posar en dubte el sentit general de “tot” el dret laboral. En definitiva, si el “dret” a treballar més de 48 hores és disponible i renunciable, ¿per què no ho seran demà elements encara més sensibles com el mateix salari? Qui pot impedir, dins d’aquesta lògica, que un treballador ofereixi els seus serveis legalment per sota del salari mínim?
Seguint en la línia de les “garanties” innoqües, l'acord no podria signar-se en el moment en què es signés el contracte laboral ni durant les primeres quatre setmanes de feina. Però els contractes de menys de 10 setmanes de durada no quedarien coberts per aquestes disposicions, i per tant no tindrien cap limitació d’hores de treball. I el que suposaria un precedent molt greu: els períodes de descans en les guàrdies de col·lectius com el personal sanitari o bombers deixarien de considerar-se temps de treball efectiu.
Però si el contingut de la Directiva és una dura amenaça pels treballadors (una amenaça encara ben real) el procediment que ha seguit fins ara és ja una derrota de fet: l’esmentada Directiva no ha merescut ni tan sols una conversa prèvia amb els dirigents sindicals. Ara que ploren desconsolats pels drets dels treballadors podran reflexionar sobre quin és el tipus d’incompetència (pura traïdoria, en realitat) que fa que les institucions de la burgesia els ignorin d’una manera tant flagrant.

El paper de la socialdemocràcia

Tots aquests aspectes ens mostren en quina mesura l’abast d’aquesta Directiva obliga els treballadors a entaular una lluita que va molt més enllà de la simple reivindicació parcial de tipus legal. La pitjor derrota pels treballadors catalans seria tornar a ser companys de viatge d’individus com el ministre de Treball Celestino Corbacho i el seu oportunisme en assenyalar que, amb iniciatives com aquesta, la UE no pot sorprendre’s després “si cada vegada més els ciutadans es distancien d’aquesta Europa que s’allunya del que realment als ciutadans els agradaria que fos”, o que “un segle després que s’establís el règim de 48 hores, el que Europa està avui discutint és que cal superar aquestes 48 hores per a anar a un règim de 65 hores, i a més per a fer que aquesta negociació sigui entre empresari i treballador i mai de caràcter col·lectiu, crec que ens apropem més al segle XIX que no al segle XXI”. Ens podem fer una idea de la importància de la Directiva quan un home de la seva trajectòria considera que atemptava contra “la conciliació de la vida laboral i familiar i no protegeix adequadament la salut dels treballadors”.
Com es pot veure, aquesta directiva serà un instrument de rentat de cara per a la “socialdemocràcia” espanyola i catalana, que fan ostentació de la seva indignació mentre s’abstenen a l’hora de la veritat. Tant a nivell de dirigents (a més de Corbacho, vegeu el posicionament de Miquel Iceta: “no, no i no”) com de mitjans de comunicació (editorials d’”El Periódico” i “El País”: “La directiva que permite aumentar a 60 horas la semana laboral rompe el modelo europeo”, i encara millor: “en los países más sensibles a los derechos sociales, como el nuestro, no se pondrá en marcha”).
I així intenten recuperar el prestigi perdut entre els treballadors fent veure que s’enfronten a una tendència (més enllà del que passi amb aquesta directiva) que no poden ni volen aturar, car les recents sentències del Tribunal de Justícia en els casos Rüffert (abril 2008) i Laval (desembre 2007) van en la mateixa direcció de retallar el paper de la negociació col·lectiva. En aquests casos, el Tribunal ha negat l'aplicació de convenis col·lectius sobre el salari mínim a treballadors immigrants -polonesos a Alemanya, en el primer cas, i letons a Suècia, en el segon- amb l'argument que no eren d'aplicació general i que s'oposaven a la lliure prestació de serveis.
La Directiva de la Unió Europea o Directiva comunitària és un acte normatiu aprovat pel Consell de la UE (consell de ministres) o la Comissió Europea (format per un comissari o comissària de cadascun dels 27 Estats membres) i ratificat pel Parlament Europeu. No és d'aplicació directa, sinó que marca uns objectius en base als quals cada estat ha de legislar per tal d'assolir-los, amb la forma i mitjans que consideri adients, però sempre amb el vistiplau dels òrgans comunitaris. De manera que aquesta serà una lluita llarga. De la mateixa manera que en el cas de la Constitució Europea, encara que el proper 17 de desembre el Parlament Europeu rebutgés la Directiva de les 65 hores, està molt clar quins són els objectius del capital europeu. Tant clar com que les formes de lluita (per dir-ho d’alguna manera) dels sindicats compromesos amb el “pacte social” són absolutament innoqües davant de la voluntat de poder de la burgesia europea.
No ens hem de deixar encegar per victòries parcials com la del passat 6 de novembre, quan la Comissió d’Ocupació i Assumptes Socials del Parlament Europeu va rebutjar la proposta d’estendre la jornada laboral. Era la primera desautorització que rep la decisió presa el passat mes de juny per part del Consell d’Ocupació, política Social, Salut i Consum de la Unió Europea (EPSCO). I després en va venir una altra, el passat 17 de desembre, quan els eurodiputats s’oposaren majoritàriament a la proposta de modificació de la Directiva d’ordenació del temps de treball.
Però encara i així, sabem que, com en el cas de la Constitució Europea, les oligarquies del continent sabran trobar la manera i la conjuntura idònies si no aconseguim defensar-nos nosaltres mateixos i continuem delegant en sindicats pactistes I partits burgesos.
En definitiva, la hipocresia del ministre de Treball es palesa en el fet que, en realitat, una bona part dels treballadors de l’Estat Espanyol (que és la regió que ell administra) no té ni aquests drets que ara ell defensa, ni cap altre, per què no té contracte i, sovint, no té papers.
La Directiva de les 65 hores accentuava la flexibilització i la distribució irregular. Afavoria els pactes individuals entre empresa i treballador/a per a fixar-ne la durada. Desgastava la negociació col·lectiva, car permetia augments de la jornada de treball setmanal fins a les 60-65 hores, que s’aplicarien a través de pactes individuals entre l’empresari/a i el treballador/a, encara que els convenis fixin una jornada inferior. Hauria afectat previsiblement, en primera instància, als segments més febles de les i els assalariats, com precàries i precaris i immigrants. Afavoriria el xantatge amb amenaces de deslocalització als països on la Directiva estigui ja implantada. El fet d'acceptar-ho hauria pogut provocar una deslocalització interna entre aquells països que legislin en aquesta línia i els que no, aprofitant el mercat únic i la facilitat per moure-hi productes i serveis entre els seus diferents estats. De la mateixa manera, donava cobertura a les patronals per fer pressió als governs per avançar en aquesta línia. Un mercat de treball amb altes taxes d'atur i de precarietat com el de l'Estat espanyol patiria, particularment, l'aplicació d'una Directiva semblant.

La lluita continua

Però fóra bo no perdre la perspectiva real de les coses: els sistemes de protecció social i les regulacions del mercat de treball existents en els països de la UE són un obstacle per a les classes dominants en la seva lluita per a una posició hegemònica i competitiva dintre de l'economia global. Per això la lluita contra aquesta llei ha de ser formulada des de l’esquerra independentista com una lluita contra el capitalisme.
És impossible esperar que dins una lògica capitalista les oligarquies europees renunciïn a aquest i altres avantatges. El context actual de crisi econòmica accelerarà encara més aquesta dinàmica, però també posa més clarament que mai davant dels ulls dels treballadors que l’Estat és un instrument de classe i els autoanomenats “dirigents obrers” són, com a mínim, els “tontos útils” de l’estratègia de la burgesia. El temps ens ha mostrat sobradament que encara que el capitalisme es reposés d’aquesta crisi, en cap cas els beneficis de la recuperació serien els beneficis dels treballadors.
Fins i tot en el cas que el capitalisme es refundés (com ara els agrada dir) amb un nou “rostre humà” i els dirigents de la socialdemocràcia se’n fessin els abanderats no ens quedaria un altre camí que la seva destrucció i la institució del poder popular i obrer. L’actual situació no ha de ser una oportunitat per l’esquerra burgesa de recuperar el suport dels treballadors. Ha de ser una oportunitat per difondre amb la màxima força la necessitat de l’esmentat poder popular/obrer. Convertir la campanya contra les 65 hores en una pura lluita tàctica, parcial i dins dels canals institucionals és oferir en safata a Corbacho i companyia una victòria gens improbable (el juny vinent hi haurà eleccions al Parlament Europeu, fet que segurament ha entorpit el procés per a les finalitats de la burgesia).
La lluita contra la Directiva no es pot resoldre amb els maquillatges de tots coneguts (i àmpliament practicats pels sindicats pactistes i l’”esquerra democràtica”): És una lluita per la reducció de l’horari laboral, per la unitat dels treballadors en la negociació i fins i tot per la defensa dels serveis socials. El Parlament Europeu (PE), que ara es veu que ens ha de salvar (ves per on), ja ha deixat una porta oberta: "Es podran computar diferentment les hores inactives dels temps de guàrdia en aquells Estats o institucions on la gestió dels Serveis Públics quedi amenaçada per manca de personal".
El fet que Foment del Treball, com la comarcal Cecot, com Pimec, rebutgin els termes en què el govern espanyol presenta l’acord europeu, i destaquin que el topall setmanal estàndard es mantindrà en 48 hores no ens ha de fer creure que entre aquestes benemèrites institucions i el govern espanyol hi hagi diferències de fons sobre el que anomenen “flexibilització del mercat laboral”.
Com tampoc podem deixar-nos entabanar pels qui ens voldran convèncer que “estem al mateix vaixell”. La proposta de la CES (Confederació Europea de Sindicats, de la qual formen part CCOO i UGT) està ben lluny del que es necessita. No es pot aturar la Directiva, i molt menys la filosofia que s’hi amaga al darrera, amb pressions diplomàtiques a eurodiputats i governs, ni negociant “millores”. La passada jornada del 7 d’octubre només tenia sentit com a preparació d’una vaga general de 24 hores abans que el Parlament Europeu voti la Directiva. Novament el paper servil dels sindicats majoritaris no va sorprendre a ningú.
La famosa “flexiguretat” de la qual parla la UE parteix de la "il·limitada confiança" que per a incentivar l'ocupació és necessari reduir els estàndards de tutela del treball. La qüestió sembla ser ara anar comprovant el "llindar d'acceptabilitat" dels treballadors europeus. Si tot el que es troben enfront és una aturada simbòlica i una manifestació hauran “comprovat el llindar” i entraran fins la cuina.