Després de la retirada és internat al camp d’Argelers, del que en pot sortir gràcies al Comitè Britànic d’Ajuda als Refugiats, entra a la Residència d’Intel•lectuals Catalans de Montpeller. El gener de 1940 en Manuel Cruells el presenta a en Jaume Martínez Vendrell, a Montpeller es reuneixen Joan Cornudella, Manuel Cruells, Baltasar Toll, Francesc Espriu, Joan Fortuny, Enric Llistosella, són el nucli de l’organització. Octavi Viladrosa company de lluita el defineix així: Espriu el pintor, menut, atordit i desconcertant, loquaç, anecdòtic.

El 25 de gener de 1941 torna clandestinament a Catalunya, comença la seva activitat dins del Front Nacional de Catalunya col•laborant amb els serveis secrets dels aliats, anglesos i francesos sobretot, en el pas de la frontera de jueus, militars anglesos, polonesos, belgues i en informació d’interès militar pels aliats (  tipus de càrrega dels vaixells que salpaven del Port de Barcelona, Tarragona cap  a països de l’Eix) situació d’unitats militars als Pirineus, defenses de costes.

El novembre del 1943 es produeix una caiguda de militants del FNC, gairebé una setantena són detinguts, d’aquests, quaranta-nou són empresonats. F.Espriu passa 45 dies incomunicat a la Prefectura de Policia de Via Laietana,  ingressa a la Presó Model, allí aprofita el temps estudiant àlgebra amb les classes que imparteix Joan Cornudella i “publica” L’ou com balla  amb  text de Pere Carbonell i il•lustracions seves. L’acusació és de: delito de espionaje y actividades subversivas . L’evolució de la Segona Guerra Mundial és desfavorable a les potències de l’Eix,  això fa que la seva condemna sigui lleu, el 4/11/1945 surt de la presó.

Una vegada lliure es dedica a la pintura, modela estatuetes de terracota. Publica a la revista Ariel tres articles sobre art,  10/1946 Una posició; el 6/1947 La pintura de Pau Roig; i el 12/1947 Concepte i sensibilitat.

L’any 1960 s’exilia a París i es vincula al Casal Català en tasques de tipus patriòtic, allí  refà la relació d’amistat amb Manuel Viusà . Fou representant del FNC a la delegació de  l’Assemblea de Catalunya a París( 1971-1977). Quan l’estat espanyol demana l’extradició del pintor Manuel Viusà per la seva suposada relació amb l’Exèrcit Popular Català (EPOCA), el govern francès recorda el seu ajut a la resistència durant la Segona Guerra Mundial i denega la petició, F.Espriu participa en el Comitè de suport  a M.Viusà.

Quan retorna a Catalunya el 1990 s’estableix al poble de Vilaverd (Conca de Barberà), el podem trobar a qualsevol acte de tipus patriòtic, sobre la guerra que ell va viure, o sobre la història de l’independentisme, amatent a qualsevol possible error de dates o de sigles, sempre a primera fila, amb el seu inconfusible corbatí.

El seu darrer acte públic fou quan parlà en la presentació de la Comissió del Centenari de l’Estelada a la seu d’Òmnium Cultural aquest darrer 14 d’abril. Se’l veia afeblit, anava acompanyat d’un familiar. Als  92 anys, va voler rendir el darrer servei a l’independentisme. Francesc Espriu ens va deixar el 27/10/2008. Ell representa la baula d’enllaç entre el separatisme d’abans de la guerra i l’independentisme actual, ell i tots els militants del FNC feren possible aquest enllaç històric de continuïtat en la lluita. Estava en possessió de la medalla del FNC.

Com en la poesia del seu homònim Salvador Espriu, podem dir que ell féu realitat el vers del poeta: Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.

Bibliografia

Diversos Autors-  Memòries del Front Nacional de Catalunya(Cavalcant damunt l’estel) arrel editors Barcelona 2006

Martinez, J.- Una vida per Catalunya. Editorial Pòrtic. Barcelona 1991

Viladrosa, O.- Sang, dolor esperança. Editorial Sirius. Barcelona 1991