El difusor d’aquesta segona variant de la llegenda és Jordi Argelaguet, especialment a trevés de la secció fixa de què disposa al diari Avui (“Teleobjectiu”). En sengles articles de l’any 2007 exposava aquesta versió modificada de les negociacions entre representants palestins i israelians:

 

«La resta de qüestions pendents, seguint l'esquema de l'oferta d'Ehud Barak a Taba (2001), que Arafat va rebutjar, es poden solucionar.» (Avui, 9 d'agost del 2007)

«No obstant això, hi ha elements que enterboleixen l'optimisme. Mentre Israel està reiterant l'oferta que ja va fer en el procés de Camp David i, sobretot, a Taba (2001), fallit pel rebuig a signar d'Arafat, els dirigents moderats palestins -a banda de no controlar ni el seu propi camp- estan enrocats en plantejaments estèrils.» (Avui, 29 de novembre del 2007)

 

Un cop més, hem d’analitzar si aquestes afirmacions s’adeqüen a la realitat o si només són propaganda. En un llarg article sobre les negociacions de Camp David i Taba, publicat 21 de juliol de 2001 al New York Times, Deborah Sontang desmentia la llegenda propagandística israelina i reproduïa unes declaracions de Shlomo Ben Ami en què el negociador israelià revelava per què es van suspendre les converses.

 

«Mr. Arafat did eventually authorize his negotiators to engage in talks in Taba that used the Clinton proposal as a foundation. Despite reports to the contrary in Israel, however, Mr. Arafat never turned down ''97 percent of the West Bank'' at Taba, as many Israelis hold. The negotiations were suspended by Israel because elections were imminent and ''the pressure of Israeli public opinion against the talks could not be resisted,'' said Shlomo Ben-Ami, who was Israel's foreign minister at the time.»

A Taba, doncs, Arafat no va rebutjar l’oferta israeliana, sinó que les negociacions tot just iniciades van ser suspeses per Barak a causa de les imminents eleccions i de les pressions en contra del que Ben Ami anomena  l’”opinió pública israeliana”.

[L’expressió “opinió pública israelina” revela en quina mesura la majoria jueva de l’Estat d’Israel obvia (esborra o elimina) en el seu discurs la minoria àrab, un 18% de la població d’aquest Estat. Simplement no existeixen i, per tant, el seu parer no es té en compte. No són “opinió publica isrealiana”. Perquè de ben segur que la majoria de membres d’aquesta minoria no estaven en contra que continuessin les negociacions.]

 

Cal dir que aquesta insistencia en Taba per part de Jordi Argelaguet és recent, ja que en un article publicat a l’Avui el 10 d’abril de 2002, hi trobem una altra variant de la llegenda. En aquest cas, el politicòleg català no fa referència ni a Camp David ni a Taba, sinó a unes inconcretes i inindintificables  “darreries del 2000”:

 

«I perquè això sigui possible, caldrà que les dues parts facin renúncies molt importants, de tal manera que l’acord final no s’allunyarà massa de la proposta feta a les darreries del 2.000 por l’aleshores primer ministre d’Israel Barak i rebutjada per Arafat […].»

 

Així doncs, les diferents variants de la llegenda a l’hora de fixar el moment (Camp David, taba o darreries de 2000) en què es va produir el rebuig d’Arafat a la suposada oferta (“generosa”) de Barak, la invariant del relat, són una prova evident del seu carácter propagandístic.

 

L’Alan Dershowitz nostrat?
A diferència de Rius-Sant, l’article del qual ens va servir per mostrar la influència inconscient d’una narrativa propagandística, Argelaguet és un conpiscu defensor de l’Estat d’Israel (de l’òptica jueva hegemònica) i, per tant, les seves afirmacions s’han d’analitzar sota aquest pressupòsit. El seu és un parti pris conscient.

Fins i tot, algunes de les seves afirmacions van més enllà del que estarien disposats a dir altres articulistes pro-sionistes. En aquest sentit, i deixant de banda les diferències de poder acadèmic i el context mediàtic, podriem dir que és la versió catalana d’Alan Dershowitz, les fal·lacies del qual desmunta consistentment Norman Finkelstein al seu llibre Beyond Chutzpah: On the Misuse of Anti-Semitism and the Abuse of History (2005).

 

Així, Argelaguet no dubta a culpabilitzar reiteradament els palestins de la seva situació actual, ja que segons el seu parer són els “responsables primers del que passa” per no haver acceptat el pla de partició de 29 de novembre 1947:

«Per primer cop, s'albira una llum al final d'un túnel al qual no s'hauria entrat si el 1947 tothom hagués acceptat la partició de Palestina.» (Avui, 5 d'abril del 2007)

«Cal no oblidar que l'única solució passa per fer realitat el pla de partició del 1947, segons el qual hi ha d'haver dos Estats: un de jueu i un d'àrab. Si els àrabs l'haguessin acceptat aleshores, no hi hauria hagut cap refugiat palestí, i l'Estat àrab tindria 60 anys.» (Avui, 29 de novembre del 2007)

«A hores d'ara està més que confirmat: si al món hi ha un conflicte difícil de resoldre és el que afecta el Pròxim Orient. Amb la voluntat de fer compatibles els legítims interessos de jueus i àrabs sobre Palestina, la comunitat internacional en va acordar fa seixanta anys la partició i així fer possible un Estat jueu enmig d'Estats àrabs. Els àrabs, majoritàriament, en no acceptar aquella proposta, han esdevingut els responsables primers del que passa.» (Avui, 1 de maig del 2008)

 

Les afirmacions d’Argelaguet obvien, però, alguns fets:
a) En primer lloc, el pla de partició aprovat per una ONU inexperta i en què un nombre considerable de països actuals encara no hi tenien representació era molt injust i gens equitatiu. Per exemple, atotgava a l’anomenat Estat jueu el 56% del territori tot i que  els jueus només representaven un 37% de la població de la Palestina històrica. Aquesta població jueva era en gran part producte de la colonització impulsada pel moviment sionista durant la primera meitat del segle XX i que va ser permesa per Gran Bretanya, la potència ocupant, malgrat l’oposició dels nadius. Aquests colons jueus, que eren una minoria a gairebé tots els districtes, eren propietaris de només 5,8% del territori de la Palestina sota mandat britànic.

b) En segon lloc, el mateix concepte d’Estat jueu era i és inadequat ja que un 45% de la població d’aquest futur Estat eren àrabs que no s’indentificaven gens ni mica amb el projecte sionista i més aviat s’hi oposaven. Per tant, el pla i els dirigents jueus pressuposaven una homegeneïtat ètnica i ideològica que no existia. Aquest fet revela fins a quin punt els qui van dissenyar el pla de partició de la Palestina històrica menystenien la realitat sobre el terreny. Neteja ètnica a banda, començava així el procés de discriminació i invisibilització dels àrabs d’Israel, que dura fins avui

c) En tercer lloc, i amb relació a l’apartat anterior, tal com afirma l’historiador palestí Walid Khalidi, citat per Ilan Pappé a La limpieza étnica de Palestina (2008), la resolució de l’ONU que dividia Palestina era “un acte precipitat que va atorgar la meitat de Palestina a un moviment ideològic que a la dècada de 1930 ja es declarava oberrtament el seu desig de desarabitzar el país.” Aquest moviment, el sionisme, va aprofitar la guerra posterior per homegeneïtzar ètnicament i ideològicament el futur Estat d’Israel, expulsant pel cap baix 700.000 palestins i, sobretot, no permetent-los de retornar-hi.

d) En quart lloc, el mateix Walid Khalidi remarca que el rebuig àrab a la partició s’emmarcava en el principi que ”la població nadiua de Palestina, com la població nadiua de qualsevol altre país de món (àrab, asiàtic, africà, americà i europeu), es negava a dividir la terra amb una comunitat de colonitzadors”. Això és el que va passar, per exemple, a Algèria.

e) Finalment, i sobre els refugiats, deixant de banda les consideracions anteriors i independentment de l’origen del conflicte, els dirigents jueus de l’Estat d’Israel són responsables del problema dels refugiats palestins ja que no hi ha cap disposició internacional que els empari en la seva negativa a permetre que aquells retornin a la seva llar. Argumentar que aquest retorn, que segurament no implicaria la totalitat dels refugiats ja que una part gens menyspreable s’avindria a una compesació moral i econòmica, “faria que a Israel els jueus esdevinguessin minoria i es trencaria el principi de la partició del territori entre àrabs i jueus” és una fal·làcia perquè s’oblida que l’Estat “jueu” previst pel pla de partició preveia un 45% de població àrab i que difícilment l’immigració jueva hauria alterat el fet que els àrabs hi continuarien sent-hi pel cap baix un terç de la població (segurament més si observem l’evolució de les taxes de natalitat).

 

Un altra qüestió on veiem més clarament l’alineament total de Jordi Argelaguet amb la propaganada de l’Estat d’Israel (òptica jueva hegemònica) és la seva aposta per l’expressió “territoris en disputa” en lloc de “territoris ocupats” a l’hora de referir-se als territoris de Gaza i Cisjordània, incloent-hi Jerusalem. Assumint l’argumentari dels representants israelians, en un article, publicat a l’Avui titulat precisament “Construint en terra disputada”, afirmava el següent:

 

«[…] La iniciativa israeliana de construir 307 habitatges a Har Homa, a la perifèria de Jerusalem, ha motivat dures protestes àrabs, perquè diuen que es fa en terra àrab. La realitat és que gran part de la terra on s'edificarà és de propietat jueva (el 75%) i que ningú no en serà desallotjat perquè és bosc i està deshabitada. Mentre que, per als palestins, qualsevol construcció jueva en territori que està situat al costat occidental de l'anomenada "línia verda" és il·legal per principi, Israel al·lega que ni la legalitat internacional ni els acords de pau li ho impedeixen, perquè la Convenció de Ginebra no és aplicable en aquest cas i perquè allò firmat a Oslo el 1993 diferencia Jerusalem de la resta de la ribera occidental, altrament dita Cisjordània.

Israel argumenta, primer, que no és el mateix ocupar territoris en una guerra ofensiva que en una de defensiva (com la del 1967) i, segon, que aquests territoris, a més, van ser conquerits a Jordània, que se'ls havia annexionat il·legalment. Per això qualsevol anàlisi honesta del conflicte exigeix parlar de "territoris en disputa" en comptes de "territoris ocupats"». (Avui, 27 de desembre del 2007)

 

No entrarem en consideracions morals inútils sobre la suposada honestedat d’una anàlisi davant d’una altra que no ho seria i ens limitarem als fets:

a)  L’expressió “territoris ocupats” és l’emprada per diverses resoluciosn de l’ONU, començant per la 242, que emfasitza “the inadmissibility of the acquisition of territory by war”. La diferència entre una guerra defensiva i ofensiva és irrellevant per a aquesta qüestió, doncs.

b)  Com que, segons aquestes resolucions, es tracta de territoris ocupats, s’hi aplica la Convenció de Ginebra, tal deixa clar la resolució 446 del Consell de Seguretat de l’ONU sobre la construcció d’assentaments:

«Affirming once more that the Fourth Geneva Convention relative to the Protection of Civilian Persons in Time of War of 12 August 1949 1/ is applicable to the Arab territories occupied by Israel since 1967, including Jerusalem,

1. Determines that the policy and practices of Israel in establishing settlements in the Palestinian and other Arab territories occupied since 1967 have no legal validity and constitute a serious obstruction to achieving a comprehensive, just and lasting peace in the Middle East;

2. Strongly deplores the failure of Israel to abide by Security Council resolutions 237 (1967) of 14 June 1967, 252 (1968) of 21 May 1968 and 298 (1971) of 25 September 1971 and the consensus statement by the President of the Security Council on 11 November 1976 2/ and General Assembly resolutions 2253 (ES-V) and 2254 (ES-V) of 4 and 14 July 1967, 32/5 of 28 October 1977 and 33/113 of 18 December 1978;

 

3. Calls once more upon Israel, as the occupying Power, to abide scrupulously by the 1949 Fourth Geneva Convention, to rescind its previous measures and to desist from taking any action which would result in changing the legal status and geographical nature and materially affecting the demographic composition of the Arab territories occupied since 1967, including Jerusalem, and, in particular, not to transfer parts of its own civilian population into the occupied Arab territories;»

c) El fet que aquests territoris haguessin estat “conquerits a Jordània, que se'ls havia annexionat il·legalment” no invalida el fet que actualment estiguin ocupats per l’Estat d’Israel i que, per tant, la qualificació de “territoris ocupats” sigui la més objectiva. Un lladre no deixa de ser-ho perquè roba el que ha furtat un altre lladre.

d) La població nadiua que vivia abans de l’ocupació israeliana en aquests territoris i a qui realment pertanyen ha considerat i considera els soldats israelians uns invasors, és a dir, unes forces d’ocupació.

 

 

La propaganda israeliana en acció (I). Llibertat.cat

 

 

 

17.11.08 Llibertat.cat