Entre somnis i realitats

Hermosa vall,
breçol de ma infantesa,
blanc Pirineu.
Jacint Verdaguer (Pàtria, «L’Emigrant»)

La vida personal ve molt influenciada, en general, per les peculiaritats de l’espai geogràfic en què es desenvolupa la quotidianitat personal. I Osona n’és una de molt pròpia, de característiques molt marcades i remarcables, però encara ho és més la ciutat de Vic i els vigatans. Donar una llambregada al nostre passat particular, ens fa adonar de com ha estat d’important aquest factor geogràfic i com ha influït en el nostre present caracterològic.

Forçosament hauré de subjectar una bona part d’aquest escrit, a la importància que ha tingut Vic i el seu entorn en la formació de la meva vida infantil i jovenívola i com ha condicionat en certa manera la meva vida adulta. I he de remarcar que m’és plaent rememorar-ho. Sense un adonar-se’n, tot quant exterioritza té el color i la flaire d’aquest bocí de pàtria que t’ha vist néixer.

Franco va condicionar i afectar profundament la meva infància i adolescència. Vaig néixer a Vic, el 1940. La por i l’esperit de la derrota soferta per la guerra civil marcaven la pauta. Érem una societat oprimida i desballestada; vivíem en una comarca tancada en ella mateixa, amb molta boira i olor de resclosit. Viure encongits davant tanta repressió política i cultural no ens beneficiava en res. Vaig passar anys i anys d’un nacionalcatolicisme anorreador. La intransigència política es sumava a la moral i a una beateria anacrònica que ens portava a una docilitat ideològica pròpia de la postguerra. No era conscient d’aquests valors tronats que impregnaven tota una vida i seguia com bonament podia, de bona fe i prou convençuda, totes les pràctiques religioses que aquest estil de vida comportava i me les feia meves acceptant-les com venien.

Vaig estudiar en un col·legi de monges, l’Escorial, de les Germanes Carmelites de la Caritat. Hi vaig fer les primeres beceroles i després tot el batxillerat. Vaig viure tot el desgavell cultural, religiós i polític d’aquells anys, estudiant en castellà, naturalment, com marcaven les normes impositores de la dictadura franquista, examinant-me de totes les assignatures falangistes o de «formación del espíritu» nacional que marcava el sistema. Només a casa podia intentar fer ressuscitar el bagatge cultural català que provenia d’abans de la guerra, llegint llibres i revistes en català que s’havien salvat de l’ensulsiada, recuperant-los alguns mig d’amagat dels pares, perquè tenia por que no me’ls deixessin llegir per diverses raons i establint vincles amb el passat o el present ocult, tot escoltant «Ràdio Pirenaica» als vespres amb els meus germans grans, per assabentar-me del què passava més enllà de les nostres fronteres o del que no informaven els nostres mitjans de comunicació franquistes.

Durant aquest temps de la meva joventut vaig ser molt devota, àdhuc les monges em rebatejaren en algunes ocasions com «ángel de misiones». Era, en general, poc estudiosa però aprovava tots els cursos i així vaig anar seguint ben disciplinada fins acabar el preuniversitari, vivint de tota manera moments extraordinaris en el mateix col·legi. Aprendre en castellà, resar abans de cada classe a més de les misses diàries i de moltes altres pràctiques religioses difícils de fer-ne un recompte eren el pa de cada dia, a més de les feines de casa que per ser noia em pertocaven i m’impedien tenir més temps per altres activitats i lleure, però que seguia amb petits esclats de rebel·lia que m’havia d’empassar en silenci.

A casa, es discutia molt sobretot durant els àpats. Érem vuit germans d’edats bastant seguides, tret dels 6 anys de diferència que em portava amb la meva germana gran degut a la guerra. Els pares eren molt catòlics, autoritaris i de mentalitat catalanista d’abans de la guerra. La disciplina familiar amb tanta colla a casa queia pel seu propi pes. Els pares eren gent de mentalitat més aviat lligaire. Proveníem de famílies nombroses molt arrelades a la pagesia i a la cultura del país, ben situades econòmicament. Les carlinades, la Mancomunitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans, les accions caritatives, benèfiques i socials exercides a través de diverses institucions que ells mateixos havien fundat. L’acció política a les Corts de Madrid i a les de Catalunya, amb càrrecs de diputats per membres de la família, eren uns fets ben reals encara que vaig tardar anys a conèixer en detall i prendre’n consciència. Així mateix la guerra civil acabada de passar quan jo vaig néixer, va suposar un trauma i un desgavell emocional difícil d’esborrar de la memòria. L’assassinat d’un germà del meu pare pels «incontrolats», l’oncle Xavier, que vivia a La Garriga amb la seva esposa Assumpta, pares de 5 fills i que portava el mateix negoci familiar de graner, agreujà la situació familiar i econòmica fins a fer-la fracassar estrepitosament anys més endavant. La mort per assassinat d’un oncle polític a Madrid —a Paracuellos— tot i que no es va trobar mai el seu cadàver, que deixava la seva muller i dos fills desemparats, fins que tornaren a Vic per rescabalar-se a la casa pairal, als afores de la ciutat. Un altre oncle del meu pare, mossèn Lluís Albó, havia mort també assassinat a la Casa Pairal de l’Albó (prop de Santa Coloma de Farnés), fent de roder. Els altres germans capellans del pare es varen salvar, amagant-se com varen poder. Tots estaven amagats. Els meus pares, germans, cosins i oncles estaven amagats; uns al Mas Galí, finca dels Vila-Abadal de Vidrà, actual residència reformada i millorada de l’alcalde de Vic, senyor Lluís Maria Vila-Abadal, altres, en altres llocs. Allí amagaren alguns capellans, que a vegades havien de tancar dins dels armaris per no ser descoberts amb el conseqüent ensurt d’algú de la família que no n’estava al corrent i obria aquell amagatall preciós. Després els ajudaven a traspassar la frontera així que podien.

Aquestes i moltes altres coses de ressonàncies de la guerra impregnaven l’espai i el temps que em tocà viure. I sobretot la pràctica religiosa i cultural, el Patronat d’Estudis Ausonencs amb mossèn Josep Gudiol i el doctor Eduard Junyent, arqueòlegs, al capdavant del Patronat i del Museu Episcopal i l’Acció Catòlica amb reunions i pràctiques setmanals, les misses diàries, els resos, les processons, els rosaris en família abans d’anar a dormir; el fred glaçat de l’hivern, la boira, el racionament, el llum de gas, les malalties i també la por, la clandestinitat, la desconfiança que regnaven en l’ambient. Vivíem i continuo vivint quan puc en la mateixa casa familiar al centre de la ciutat, a quatre passes del temple Romà i de l’església de la Pietat on aquest ressò catòlic, apostòlic i romà es feia sentir molt en la meva joventut. I la mort dels meus quatre germans en edats força joves intentant guanyar-se la vida com podien també. Cada un d’ells, pares inclosos, mereixeria un apartat especial que no cabria en aquesta breu exposició, ja que foren persones molt carismàtiques en la vida social, política i cultural de Vic i molt estimats per la població com a grans pioners de la resistència catalana al franquisme, entre moltes altres virtuts.

Hi hagué una excepció a tota aquesta grisor i obscurantisme d’aquesta època. Foren sobretot els períodes de vacances escolars. Aquestes com a mínim ens permeteren a tots i sobretot a mi compensar-me de tot aquest ensopiment i gaudir d’un autèntic paradís de la infància. Les vacances permetien esplaiar el cor, enfortir el cos i predisposar-lo per un nou començament de curs amb més bones perspectives. Sempre les vaig passar fora de Vic, a vegades als masos de la parentela que eren forces ja que els meus pares provenien de famílies molt nombroses: La Calvaria, El Pla de Roda, El Vidal de Llobatera de Llagostera, L’Albó de Castanyet, El Ferrer de Besora, etc., i durant uns anys al petit poble de Das a la Cerdanya —per recomanació mèdica— fet que em permeté eixamplar horitzons, fer salut, noves amistats i albirar un futur més falaguer, tant de cara els nous estudis quan acabés els de Vic que m’havien de facilitar poder traslladar-me a Barcelona.

A Das vaig passar els estius daurats de la meva infantesa. Ens vàrem avenir molt amb les famílies nombroses estiuejants com nosaltres, que omplien aquell petit poble: famílies Arderiu, Vidal, Casacuberta i Guerra, principalment. Vàrem fer-hi molta amistat i ens ho passarem molt bé. Allí tinguérem temps de parlar de política amb més tranquil·litat, de mirar en prismàtics si vèiem els maquis, tot bromejant, quan anàvem d’excursió per aquells grans cims; d’estudiar, llegir, jugar, enfilar-nos pels pins, anar amb bicicleta fent llargs recorreguts —almenys per mi— fins a Puigcerdà o la Seu; gaudir de valent tot carregant-nos tots els símbols falangistes que hi havia a l’entrada dels pobles. Però aquesta felicitat es va acabar sobtadament quan es va morir el meu germà Oriol, que aleshores tenia només vint anys, d’un accident de moto a Vic mateix. Ell, com els demés germans grans, treballaven amb el pare durant la setmana a Vic, i pujaven els caps de setmana a Das. Un cop mort l’Oriol, que fou el primer president del Club Patí Vic, s’acabaren els estius a Das. Jo amb els meus tretze anys es va considerar que ja estava curada dels pulmons i el pare necessitava ser a Vic per replantejar-se la seva feina de comerciant graner que no anava gens bé.

Durant la meva vida he hagut de trencar molts motlles per poder fer la meva, i no haver de dependre dels que em volien tant bé que limitaven la meva llibertat. Fins que no vaig ser a Barcelona per continuar els meus estudis —primer de Bibliotecària (1958-1962) i desprès de Filosofia i Lletres (1962-1967, especialitat Romàniques)— no vaig aconseguir qüestionar-me els punts més importants de la formació rebuda fins aleshores, i la religiosa no fou la única.

Del meu pas per l’Escola de Bibliotecàries n’he de destacar una anècdota molt singular, a més de remarcar que els «profes» eren en general molt dolents, si exceptuem el doctor Pere Bohigas, bibliòfil i ex director de la Biblioteca de Catalunya d’on va ser represaliat, «depurado» com deien ells, per la dictadura; el doctor Freixa, que ens explicava Història de les Ciències i el doctor Udina Martorell que ens donava classes d’arxivística, matèria que a mi m’interessava molt pels contactes que tenia amb l’Arxiu Episcopal de Vic, i algun altre o altra professor-a com la senyora Riudor o el senyor Plaza, que explicaven literatura i història dins l’òptica espanyolista i per tant tergiversada, i és clar, en castellà. L’anècdota fou l’acusació de la Direcció de l’Escola que regia el doctor Mateu Llopis, d’haver despenjat uns retrats de José Antonio Primo de Rivera i de Franco de la paret que presidia la classe i d’haver-los amagat sota la tarima dels professors, on setmanes més tard, van ensopegar-hi els peus de la senyora Carbó, secretària de l’Escola i professora de Biblioteconomia, enganxant-se-li les mitges amb el marc dels quadres. L’esverament, sorpresa i indignació d’aquesta senyora foren indescriptibles. El senyor Mateu va voler que sortís la responsable i malgrat que totes les companyes se’n feren còmplices, érem deu o onze per curs, em va tocar el rebre sobretot a mi, potser donada la meva alçada d’estatura es veié com a més plausible o perquè hi hagué alguna delació inconfessable. El càstig fou exemplar i això m’ocasionà un retard d’un curs per acabar la titulació i no poder anar al viatge de final de carrera amb les companyes que havíem cotitzat juntes els diners per fer-lo. Però amb les companyes continuàrem les protestes de moltes menes, i tota la Biblioteca Central, com l’anomenaven aleshores, anava plena de les nostres ocurrències, com la de la carta que vàrem adreçar al director de Destino, queixant-nos del mal funcionament intern de la Biblioteca Central, o de les festes que organitzàvem per recollir diners pel viatge de final de curs que no eren del grat de la Direcció, etc.

A partir d’aquest moment la relació amb els meus amics de Vic també fou tot una altra. Ja podia reunir-me amb els que hi tenia més afinitats intel·lectuals i passar-hi bones estones. Agrupats a l’entorn de figures com la d’en Miquel Martí Pol, Lluís Solà i Sala, Joan Vernis, Xavier Roca, Quim Capdevila, Segimon Serrallonga, Armand Quintana, Josep M. Selva, Jaume Clotet, Joaquim Onyós, Manuel Anglada, el meu germà Miquel, Manuel Carbonell, Joan Cruells, Joan Furriols, entre molts d’altres, endegàrem el moviment polític i intel·lectual de tota la comarca d’Osona, fos fent de simple comparsa o participant en la presentació de pel·lícules del Cine-Club Vic.

L’evolució sociopolítica de la societat catalana va manifestant-se cada vegada amb més força i els primers contactes seriosos i trasbalsadors amb la pròpia consciència van despertant amb mi. Però el camí del compromís polític de debò no esclatà fins a l’entrada a la universitat. En aquest període de temps he descobert un seguit de coses importants. La política, el sexe, la religió són aspectes fonamentals d’aquest nou escenari. Es produeixen els primers enfrontaments amb el Poder. Solidaritat amb els vaguistes d’Astúries, militància política diversa. Primer, amb un petit grup format a l’entorn de Max Cahner i Josep M. Pinyol que es deia Nova Esquerra Popular, i després del partit APES (Aliança Popular d’Esquerra Socialista) avançant-nos un any al naixement de l’APSU (Aliança Popular Socialista Universitària), a través del qual preteníem posar les bases per una democràcia moderna. Hi vaig pertànyer poc temps. Era l’any 1962 i en formàvem part un bon grup d’estudiants universitaris, entre els quals vull destacar els germans Ramon i Enric Bastardes, l’Anna Camps, les meves amigues Roser Cruells, filla de l’historiador Manuel Cruells, Núria Pagès i Teresa Marbà, que més tard s’hagué d’exiliar a París per militar al FRAP (Frente Revolucionario Antifascista i Patriotico) i evitar ser enxampada. També formaven part d’aquest petit grup l’ex senador i conseller de Cultura de CiU Joaquim Ferrer, l’arquitecte mort en l’atemptat d’ETA (Euskadi Ta Askatasuna «Euskadi i Llibertat») a Hipercor, Xavier Valls, i un nebot d’en Cirici Pellicer, Lluís Reixach entre d’altres. Després vaig passar-me al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), ja que la situació social i política sobretot universitària d’aquest partit era molt rellevant i els seus postulats em van semblar més convincents. A partir d’aquí vaig participar activament a la fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB, 1966) i a tota la seva mobilització i organització. La detenció per la policia a la sortida d’una assemblea a la universitat que estava prohibida m’ocasionà un mes de reclusió a la Presó de Dones de la Trinitat, junt amb dues altres amigues, l’Anna Maria Torrent Badia i l’Assumpció Soler Puig, amb el posterior judici i condemna del TOP (Tribunal de Orden Público), i el següent exili de tres anys a París degut al primer Estat d’Excepció del 1969, a tot el territori d’ençà la guerra, fugint de pressa i corrent de Barcelona per evitar els sis mesos de reclusió a què havia estat condemnada i que ara hauria de complir. Això passava mentre treballava a la Salvat pel Diccionari Salvat 4 Català i m’havien expulsat del PSUC per controvèrsies ideològiques amb els postulats de Santiago Carrillo, i quan ja havia acabat la carrera de Lletres i fet la tesina. No vulgueu saber el que vaig viure durant tot aquest temps tant a nivell professional com personal, amb les dificultats clandestines d’aquells moments! Sort que de persones i famílies generoses també en vaig trobar. La relació fóra molt llarga d’enumerar però el meu agraïment vers tots ells és total i el faig constar.

La meva estada a París durant tres anys (1969-1972) va coincidir en els moments àlgids de la protesta estudiantil després del maig del ‘68. Visc aires nous i l’ambient de París em sembla un somni fascinant, malgrat les dificultats econòmiques que passo. Assisteixo i col·laboro en quantitat d’actes de tota mena: protestes, manifestacions, mítings, actes culturals diversos. «Manis» contra el Procés de Burgos pro ETA (patriotes bascos); actes en solidaritat als presos gallecs i catalans empresonats per la dictadura franquista. Era al mateix temps de la «Cause du Peuple» que encapçalaven Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, pels que em sentia molt atreta, i els companys de Cohn-Bendit (Dani el Roig), Alain Krivine, etc., algun dels quals els tenia d’alumnes. Jo des de la meva petita talaia de la Universitat de Nanterre on vivia i exercia d’ajudant de curs i de Bibliotecària a la Facultat de Lletres i Ciències Humanes de Paris X - Nanterre (Departament d’Estudis Ibèrics), col·laborava amb el que podia tant en relació als estudiants i exiliats catalans que trobava com amb els amics francesos que vaig fer-hi.

Vaig assistir a les trobades dels Primers de maig, «Fête de l’Humanité» amb gent política catalana antifranquista: Teresa Pàmies, López Raimundo, Teresa Rebull, Ignasi Riera, etc. A la Setmana Catalana de Levallois, maig del 1971, amb conferències de Manuel Viusà, Jordi Arquer, Josep M. Batista i Roca, Josep Marimon, etc. Al Seminari de Filosofia Política que dirigia a la Sorbona el doctor Lluís Sala Molins, un dels catedràtics catalans que més ha treballat la genealogia del racisme i els fenòmens totalitaris, recuperant textos medievals i barrocs; també ha estat un dels editors de les Obres llatines de Ramon Llull.

De peripècies i riscos polítics (detenció i condemna incloses) i professionals en vaig viure a l’alçada d’un campanar, però em trobava bé enmig d’aquesta bohèmia parisenca i van servir-me per descobrir més a mi mateixa i enfortir la meva personalitat a més d’enriquir els meus coneixements. Entre els que figuràvem com exiliats i els que hi eren per estudiar assignatures que no podien estudiar a l’Espanya de Franco, constituíem una vertadera colònia de resistència i d’amistat, que formaria un capítol a part.

A París vaig conèixer i fer-me amiga d’una bona colla de personalitats a través de les universitats de Nanterre, Sorbonne, Vincennes, Censier. A Víctor Hurtado a través de l’Òmnium Cultural de París. A n’en José Martínez Guerricabeitia de la llibreria La Joie de Lire (Masperó), fundador i director de Ruedo Ibérico, editorial que va jugar un important paper en la lluita contra la dictadura i amb Ramon Pérez. A Amadeu Robles, molt amic d’en Ramon Pérez, de la CNT (Confederació Nacional del Treball) i també vinculat al POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que em va acollir a la seva llibreria Hispano-Americana del carrer Monsieur-le-Prince, on vaig treballar-hi i viure una temporada a la seva rebotiga, al costat del típic pati interior «la cour» de les cases franceses que em meravellava i a quatre passes del parc de Luxembourg, a la «rive gauche» del Sena en ple barri Llatí; de Pierre Vilar a qui seguia amb delectança a través dels debats històrics a l’Institut du College de France on assistia; als del seminari sobre Wilhelm Reich, etc. A Joan de Diego de l’Amical Mauthausen, que m’explicava tot el seu sofriment carregant les enormes pedres de les canteres de Mauthausen muntanya amunt, i de com se les va arreglar per arribar a sobreviure a aquesta gran tragèdia humana; a Lleó Marzo i Giró, professor i catedràtic, badaloní exiliat a París que conegué els camps d’Argelers i altres, que vaig conèixer a la Universitat de Nanterre i de qui he estat amiga fins al moment de la seva mort, ocorreguda ara fa poc a Catalunya del Nord; al professor catedràtic de llatí Agustí García Calvo, que s’hagué d’exiliar a París al ser expedientat de la universitat espanyola per la seva solidaritat amb els estudiants del Sindicat Democràtic i que també anà a raure a Nanterre; a la família Trias-Candiani, conegudíssima per tots els exiliats catalans que foren acollits gràcies a ells al Chateau de Rosny. Trias fou un polític català, originàriament milità en el carlisme com els meus avantpassats i l’abandonà pel catalanisme. Fou un dels membres fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) el 1931 i molt amic del meu pare; formà part del comitè de govern d’UDC. Per la seva rellevància en subratllo tot seguit alguns trets personals.

Durant la Guerra incivil espanyola fou secretari general del partit i des de juliol del 1936 organitzà amb el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer i Lluís Vila i d’Abadal una xarxa d’ajut als sacerdots catalans amagats o empresonats. Tenia el despatx a la Delegació d’Euskadi a Barcelona, i el 1937 rebutjà l’oferta que li va fer Manuel de Irujo, ministre de Justícia de la Segona República espanyola, de dirigir un Comissariat de Cultes. Va mantenir contactes en nom de la República amb la Santa Seu per a restablir les relacions diplomàtiques, mercès els contactes a París amb el cardenal Vidal i Barraquer, i amb el cardenal Jean Verdier, arquebisbe de París. Però les negociacions no van dur als resultats desitjats i el 1939 s’exilià a París. A través dels quàquers, ajudà els emigrants catalans, i després ajudà al Tercer Món a través de la seva representació a la FAO (Food and Agriculture Organization) i d’altres organismes catòlics internacionals. Es negà a retornar a Catalunya mentre el generalíssim encara visqués i va morir al Monestir de Sant Miquel de Cuixà l’any 1979, on va ser enterrat. [Vegeu Gran Enciclòpedia Catalana, J.M. Trias.]

A través d’aquest matrimoni que també em varen acollir per un temps a casa seva, un lloc privilegiat tocant al Louvre i al Sena, al pis de sobre del que vivia el gran «docteur» Jacques Lacan, fundador de la Societat Francesa de Pscoanàlisi, conec a Josep Maria Batista i Roca i m’assabento de tota la seva activitat política i cultural de primera mà. Amb ell i de la mà de Fèlix Cucurull compartiré anys després reunions al si del Consell Nacional Català (CNC) a Barcelona, entre molts altres compatriotes com Carles Muñoz Espinalt, Víctor Castells, Joan Lucas, Joan Ballester, etc. Conec alguns exiliats més a casa dels Trias, ja que els d’aquesta casa són molt acollidors i formen com una ambaixada catalana a París rebent tant a catalans de dins com de fora, ajudant-los en tot el que poden. Clara Candiani, l’esposa, és periodista i exerceix a l’ORTF (Office de Radiodiffusion Télévision Française) a París, en un programa d’ajut als més necessitats. Va morir a l’edat de 95 anys a París, l’any 1996.

El curs 1972-1973 torno a Vic i Barcelona, una vegada acollida a l’Amnistia decretada, crec recordar, pel príncep Joan Carles de Borbó i Borbó. Començo un nou pelegrinatge buscant feina i habitatge. Finalment en trobo a la Biblioteca de la Facultat d’Econòmiques. Amb les companyes de l’Associació de Bibliotecàries de la qual n’havia estat membre de Junta durant anys, fundem el Col·legi de Bibliotecaris de Catalunya. Però a Econòmiques, degut a l’atemptat de Carrero Blanco (1973) o amb el seu pretext, les coses no van gaire bé i m’expulsen de la Biblioteca, junt amb altres companyes, acusada de promoure aldarulls que no eren altres que els de reclamar millores salarials i del nivell professional que ens corresponia en l’exercici de bibliotecàries titulades i no de simples auxiliars administratives com ens feien constar. Entretant, a nivell familiar, tampoc va res bé. Moren els meus germans Pau, Miquel i Ramon i se suïcida un meu nebot de vint anys. Anys després, moren els meus pares amb tres mesos de diferència, l’un de l’altra.

A nivell polític entro al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), on hi conec l’escriptor i polític Fèlix Cucurull amb qui formàvem un petit grup que més endavant encapçalàrem una candidatura per les eleccions a les Corts espanyoles l’any 1979, en coalició amb el BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional), Bloc Català de Treballadors i PSAN, presentant a Lluís M. Xirinacs i Fèlix Cucurull com a caps de llista. Malauradament aquesta candidatura no reïx i tornem a les reunions de grup anteriors. Però l’independentisme estricte ha fracassat en els seus intents electorals.

De la Comissió per la Unitat entre el BEAN i Nacionalistes d’Esquerra (NE) surt l’any 1980 la TIEI (Taula d’Independents d’Esquerra Independentista), de debats i anàlisi polítics, de la qual sorgiria, sempre al voltant de la figura de Fèlix Cucurull, l’Associació d’Esquerra Independentista (AEI), que el 1988 es constituiria com a Associació Roca i Ferreras. A partir d’aquest nucli addicte, participo a moltes de les actuacions més o menys unitàries de l’independentisme dels darrers vint anys, entre les quals destaquen les de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes (1981-1990), per continuar fins el dia d’avui a través de les diverses manifestacions, com les de la plataforma pel Dret a Decidir, Comissió de la Dignitat pel retorn dels «Papers de Salamanca», principalment.

Durant els anys 1979, 1980 i 1981, participo en els cursos de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada de Conflent, acompanyant-t’hi sempre al bon amic inoblidable Fèlix Cucurull, historiador, polític i escriptor que donava uns cursos d’Història de Catalunya excel·lents, aprofitant-ho també jo per fer de coordinadora de la Secció de Cultura i si calia fent de guia d’algun o altre dels grans popes de la cultura catalana que hi participaven, com de la Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, comprometent-me a tornar-los amb el meu cotxe sans i estalvis a Barcelona, que ja era un miracle realitzar-ho donada la torbació i emoció que em produïen.

Participo en la lluita independentista per la nostra Pàtria a través de múltiples organitzacions: Assemblea Permanent d’Intel·lectuals de l’Assemblea de Catalunya, Crida a la Solidaritat, IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana), Consell Nacional Català (CNC), Associació Roca i Ferreras, Convenció per la Independència Nacional, Associació Independentista Manel Viusà, Comissió de la Dignitat, ateneus, Òmnium Cultural, UNESCO, etc. I professionals: Congrès de Cultura Catalana, Congressos Internacionals de Biblioteconomia i Documentació (IFLA), Serpac (Servei per a la Protecció del Patrimoni Arquitectònic Català), etc.

He col·laborat a través de la meva militància en la publicació del llibre Cròniques colonials, de Manuel de Pedrolo (El Llamp, Barcelona, 1982). Vaig escriure el llibre: Fèlix Cucurull. La lluita per l’autenticitat (La Llar del Llibre, Barcelona, 1987) per la gran amistat que tenia amb ell. Publico juntament amb Sílvia Aymerich el llibre Roca i Ferreras 100 anys després (Oikos-tau, Vilassar de Mar, 1995). Col·laboro en l’edició dels «Quaderns Roca i Ferreras» i en la publicació dels seus Fulls Informatius, que ja estan al número 39 del seu tretzè any. Col·laboro amb l’edició del llibre sobre Exercir l’autodeterminació. Perspectiva per al poble català al segle XXI (Pagès editors, Lleida, 2001) a través de la Convenció per la Independència Nacional, de la qual he format part de la Junta diversos anys. Publico articles a diverses revistes i estic revisant un treball d’investigació que vaig fer fa anys, d’un mas pairal a través dels documents que se’n conserven (1240-1980), per finalment proposar-me editar-lo.

En el terreny social i associatiu em presento a les eleccions de l’Ateneu Barcelonès i guanyo el càrrec de Bibliotecari de Junta, que exerceixo durant els anys 1982-1986 i el de vicesecretària a la Junta de la Federació d’Ateneus de Catalunya, organitzant quantitat de conferències, cursets i viatges entorn de tots els ateneus de Catalunya, que encara que petits han tingut molta força social.

D’ençà del 1972 he exercit la meva tasca professional dins l’Administració de la Diputació de Catalunya, primerament en el Departament de Monuments Històrics i després en el Museu Arqueològic de Catalunya ja dins de la Generalitat, fins a la meva jubilació l’any 2005.

De totes aquestes activitats i trajectòria personal i moltes d’altres que hi podria afegir he de confessar que no me’n sento pas particularment cofoia. Molts més projectes han quedat penjats a l’aire davant les dificultats de compaginar vida laboral i política. Aquest itinerari vital que he seguit fins el dia d’avui no ha estat gens fàcil ni complaent per mi; potser hi trobareu les arrels del lloc on vaig néixer, una terra freda, glaçada a l’hivern, dura i xafogosa a l’estiu que m’ha forjat aquest caràcter, aquest tarannà combatiu, tossut, rebel, i fidel. No pretenc pas a través d’aquestes ratlles oferir orgullosa, un curriculum exhibint detalladament la meva vida i mèrits. Pretenc senzillament donar testimoniatge sincer i honest de les idees que he defensat al llarg d’aquest anys a través de la meva vida i obra, amb l’objectiu d’obrir noves vies de coneixement del nostre passat col·lectiu, des d’un angle personal, complex com el de la majoria de gent.

La democràcia coronada que ens fa ser súbdits del sobirà, no em convenç ni hi combrego gens; sóc i em sento profundament republicana i socialista. He passat més d’una nit als calabossos del Palau de Justícia i altres dependències policíaques per la lluita a favor de la llengua catalana i de les nostres llibertats que no admeten equívocs ni concessions. La meva militància darrera a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) més aviat m’omple de neguit perquè no respon a les expectatives que hi havia projectat, i ara em toca contribuir a revisar els continguts i presentar alternatives a la ponència oficial en el pròxim Congrés del partit, a través de les candidatures que s’hi presenten, per intentar canviar-lo i redreçar-lo de nou. El meu desig més pregon és i ha estat aconseguir per Catalunya, Països Catalans, una pàtria nacionalment lliure, socialment justa i espiritualment plena, enmig de la dels altres pobles oprimits de tot el món, i el camí encara avui s’entreveu llarg i ple de d’espinoses dificultats que cal que anem preparant tots plegats amb fermesa i a la vegada amb urgència.

La clau de l’èxit dependrà del nostre encert amb la proposta de solucions i amb les accions concretes que sapiguem donar als problemes que se’ns vagin presentant dia a dia. A través d’ells, crec que incansablement qüestionarem les nostres realitzacions i cercarem noves significacions que ens ultrapassaran a nosaltres mateixos, però crec que podem donar un salt de molta més alçada de mires de la que la majoria dels polítics actuals semblen voler assolir. La solidesa de l’Estat espanyol és aparent i superficial.

No sé si són les meves arrels vigatanes les que m’han afaiçonat aquest caràcter somniador, rebel i lluitador alhora, o els mestratges que he rebut al llarg dels anys de persones de gran vàlua que he conegut i estimat, o els estudis que he fet i faig constantment per posar-me al dia els que m’han marcat més, però el que si és segur és que entre tots m’han fet com sóc ara i ho he de reconèixer m’agradi o no. Viure entre els records de Vic, París i Barcelona, entre altres llocs, països i gent que he conegut m’acompanyaran sempre i les experiències viscudes no crec que les oblidi mai. Entre somnis i realitats vaig fent via i tinc un munt de vivències encara per explicar que guardo, de moment, com a tresors molt preuats, ja que els records i la memòria històrica no poden ser enterrats i esborrats com si no haguessin existit mai, ni ningú me’ls pot prendre. Són el testimoni i document d’una època, la meva.

Avui la República Catalana no és utòpica, sinó realitzable. El meu desig més pregon és contribuir a construir-la.

Barcelona, 16 d’abril del 2008