Els ara impulsors de la llei (PSC, ERC, ICV i EUiA) s’havien passat 23 anys de govern de CiU criticant vastament qualsevol política en matèria educativa que desenvolupava l’executiu pujolista, normalment sota la premissa que es perjudicava l’ensenyament públic i per tant l’equitat social del Principat de Catalunya.

Certament l’herència de les dues dècades i escaig de govern convergent ha desenvolupat un panorama educatiu català amb centres i recursos insuficients i en condicions precàries, elevats índexs de fracàs escolar i deficiències acadèmiques amb una forta dependència dels concerts a escoles privades... tot plegat amb un finançament que frega els mínims i que aboca a la nostra societat cap a una severa fragmentació.

Nogensmenys s’ha succeït un canvi de color governamental i són els partits d’”esquerres” els qui controlen l’executiu principatí i la “dreta” convergent qui fa d’oposició, i és quan hom es pot plantejar quins són els canvis en política educativa que ha introduït el govern tripartit a fi de millorar la desastrosa situació en la que està ancorada l’educació d’aquest país. Emperò com poguérem observar amb l’exposició pública de les bases que havien de configurar la LEC no existeix cap mena de coherència entre la seva dialèctica d’oposició i la seva obra de govern, és a dir allò que abans s’afanyaven a criticar és el que estan promovent en matèria educativa.

De bon començament el rebuig frontal i unànime ha estat la reacció principal de la comunitat educativa, ja que en grans termes suposava un pas endavant cap a la privatització encoberta dels instituts, la segregació social del mapa escolar i la desregulació laboral del professorat. Així fou com vora de 120000 persones sortiren plegades al carrer en una exitosa jornada de vaga el passat 14 de Febrer. La solitud del govern en la defensa de la LEC l’ha condicionat prou a l’hora de confeccionar el redactat de l’avantprojecte fent caure determinats aspectes de les bases inicials, però encara en manté cos i ànima. Per tant no podem sinó que tornar a mostrar la nostra adversitat al que és la principal mesura de l’executiu principatí en matèria educativa.

A continuació procedirem a desgranar els punts calents de l’avantprojecte de llei en cinc eixos:

1) SERVEI D’EDUCACIÓ DE CATALUNYA: UN PARANY PEL MODEL D’ESCOLA PÚBLICA.

La trampa de la xarxa única.

Un dels elements més cabdals de la LEC és l’establiment d’una suposada xarxa única de centres escolars que integra tant els de titularitat pública com els de titularitat privada amb concert econòmic (molts d’ells en mans d’institucions religioses) i que es reparteixen la població en edat escolar. Tanmateix existeix un biaix flagrant que diferencia centres educatius segons la seva titularitat. Mentre que els públics es caracteritzen adequadament com a inclusius, laics i plurals, l’escola privada manté el privilegi d’especificar quins són els seus trets definitoris, el seu projecte educatiu, l’adscripció a la zona educativa i sobretot i més important, podrà seleccionar el seu alumnat mitjançant la matriculació als centres.

Però la cosa no queda aquí, sinó que es disposen un seguit de mesures que blinden i incrementen el finançament de l’escola concertada, mentre es perpetua el devastador ofec que hipoteca estructuralment a l’escola pública per les intencions de Maragall de mantenir el sistema educatiu en la més absoluta suficiència financera.

Qui assumeix les places educatives i segons què?

La planificació del mapa escolar d’un determinada àrea estarà imperiosament obligada a prioritzar el criteri de suficiència financera a l’hora de decidir si serà un centre públic o concertat qui assumirà les places a cobrir, sempre i quan el perfil del centre s’adeqüi a la realitat social de la zona. Com hem apuntat la privada pot confeccionar lliurement el perfil que cregui convenient, i no cal ser massa llestos per preveure que gratuïtament no voldran assumir aquell alumnat que requereixi d’unes necessitats educatives especials (NEE), demanda que haurà d’absorbir la pública. Per això el Departament reserva la possibilitat d’incrementar les dotacions pressupostàries per aquelles concertades disposades a matricular estudiants amb NEE.

Quan l’escola pública i la privada comparteixin perfils i disposicions es primarà el criteri de suficiència financera per determinar si les places a crear o retallar són d’una pública o d’una privada. Òbviament cobrir el concert d’una escola privada surt molt més barat que l’establiment d’un centre públic, de manera que la LEC busca cobrir amb centres concertats les necessitats educatives de la població, restant els centres públics per a aquells que no vulgui assumir la privada.

Tot plegat configura una decidida aposta de l’executiu tripartit de segregar els centres segons les característiques socioeconòmiques de la zona en la que estan adscrites i substituir progressivament els centres públics, per concertats que “surten molt més barats”.

Els sous de la concertada amb els diners de tots

A més a més al fusionar concertada i pública en una sola xarxa, s’aprofita per homogeneïtzar els sous del professorat. A partir d’ara l’erari públic es farà càrrec de l’equiparació retributiva del professorat de la concertada que fins ara cobrava menys que un professor funcionari de l’escola pública. Alhora la LEC reconeix la possibilitat dels titulars de les escoles concertades de fer negoci amb un dels drets més elementals dels ciutadans, perquè no oblidem que el darrer objectiu de l’escola privada és el lucre personal dels seus titulars.

2) CAP A LA PRIVATITZACIÓ DELS CENTRES PÚBLICS

Diversificació del finançament dels centres

La LEC introdueix noves vies d’ingressos pels centres públics més enllà de la ordinària que hi havia fins ara. Aquestes entrades de capitals seran vitals pel desenvolupament de les activitats del centre, ja que les partides ordinàries que atorga el Departament estan per sota de les necessitats reals i tot preveu que comencin a reduir-se encara més. Tot centre públic es veurà obligat a emprar aquests canals extraordinaris de finançament, si vol sortir de l’escanyament pressupostari que tenen actualment.

Emperò d’on provenen aquestes partides extraordinàries, i com s’aconsegueixen? Senzillament en base a un compte de resultats educatius, l’adopció de crèdits bancaris, externalitzant serveis i mitjançant els convenis que pugui sotascriure cada centre amb altres administracions, empreses, fundacions...

Millors resultats, millor pressupost.

El Departament d’Educació avaluarà els resultats acadèmics dels estudiants principatins, en determinarà uns estàndards i establirà un sistema de retribucions progressiu segons els nivells que assoleixi cada centre. Això bàsicament generarà una aferrissada batalla de centres per seleccionar els seus estudiants, ja que els resultats estan molt determinats per les condicions socioeconòmiques de cada persona. La selecció dels estudiants s’acostarà a la que realitza una empresa quan escull treballadors.

El sistema bancari a beneficiar-se d’un servei públic

La LEC autoritza als centres públics a sol·licitar préstecs bancaris quan hagin d’afrontar mancances de liquiditat financera, que segur que es derivaran de la cursa per aconseguir més finançament extraordinari. Evidentment aquests préstecs portaran el corresponent recàrrec que any rera any situa a la banca amb uns beneficis abismals.

Transfereix a l’esfera privada l’explotació de determinats serveis.

L’externalització de serveis educatius amb contingut curricular, així com serveis de lleure, és una mesura que traspassa a empreses privades la gestió  d’activitats pròpies del centre amb l’evident empitjorament de la qualitat d’aquestes.

Per què entrar a finançar una escola?

La clau de volta de tot plegat es troba en el ja anunciat “projecte educatiu” que cada centre defineix de manera autònoma i aprova el seu respectiu Consell Escolar. Queda clar doncs que si es vol disposar del tan necessari finançament addicional el projecte educatiu restarà hipotecat als interessos (que res tenen a veure amb les necessitats educatives de la població) d’empreses, fundacions o altres administracions; esdevenint una clara moneda de canvi. Si afegim que la LEC possibilita l’entrada de les organitzacions empresarials als Consells Escolars podem anticipar que seran directament aquestes les qui pactaran el projecte educatiu amb les direccions dels centres.

3) EXTINCIÓ DE L’ENSENYAMENT PÚBLIC NO OBLIGATORI

Privatitzacions i retalls la tònica general

Maragall i el Tripartit aposten decididament per que la Generalitat comenci a despendre’s de l’oferta pública d’ensenyaments no obligatoris (0-3, Batxillerat, Formació Professional, Adults o Idiomes) i així deixar d’assumir el cost pressupostari que li suposa al Departament d’Educació. Eliminació de places públiques, tancament de centres, transferències a les privades... seran la pràctica general si s’aprova la LEC.

Reducció dràstica del Batxillerat

Ernest Maragall durant una visita a una classe d’ESO aconsellà als estudiants que s’oblidessin de cursar batxillerat i una carrera i triessin fer un grau mig. Al·legava que era el més necessari per la “societat” (és a dir les empreses) i el que segurament estaria millor remunerat. Suposicions a part, en aquestes declaracions s’amaguen les fosques intencions d’elititzar l’ensenyament superior, perquè el model actual d’universitat “de masses” surt “massa car”. La política del Departament és de dissuadir als estudiants (o potser només a alguns) de cursar estudis encaminats a anar a la universitat.

La LEC contempla que des del Departament es pugui decidir quins centres poden oferir Batxillerat i quines modalitats, atenent-se a les condicions demogràfiques i socials de la zona del centre. Per tant les retallades de línies, modalitats o tot el Batxillerat es produiran en les zones més humils, ja que es considera que aquestes persones els convé fer Formació Professional. Àdhuc tindrà potestat en el determini de les matèries i per tant de les modalitats que es cursen en un centre per adequar-les a les necessitats del mercat laboral.

A més a més es suprimeix l’opció de cursar un Batxillerat nocturn i així compatibilitzar feina i estudis, esborrant del mapa les possibilitats dels joves treballadors d’accedir a la universitat en un futur. Una mesura netament classista d’un govern que s’autoanomena d’esquerres.

Formació Professional al servei del mercat

Amb la LEC les empreses exerciran un rol fonamental en la Formació Professional, ja que decidiran quines són les necessitats educatives dels estudiants de mòduls i aprofitaran per tenir una borsa gratuïta de potencials treballadors precaris. És a dir la Generalitat es limitarà a finançar les necessitats formatives i del futur personal de les diferents empreses, sense controlar la qualitat de l’ensenyament que reben els estudiants.

Alhora les empreses podran crear centres de formació pròpia contínua concertats amb el Departament.

Impuls de l’ensenyament a distància privat.

Per encara reduir més el pressupost d’Educació es proposa impulsar l’ensenyament a distància de Batxillerat, Formació Professional i Persones Adultes, estalviant-se així els costos d’infrastructures, recursos i personal docent, però amb una presumible baixada de la qualitat. I si a més a més s’autoritza als centres privats a oferir aquest servei...

La municipalització com una via de privatització encoberta.

Es potenciarà la transferència cap als municipis de la gestió dels centres del 0-3, ensenyaments artístics i la formació d’adults. Aquests traspassaran a la iniciativa privada l’explotació d’aquests serveis educatius amb la respectiva davallada de qualitat.

Els centres que ofereixin el primer cicle d’infantil esdevindran un mer aparcament flexible (en horaris) d’infants, perquè es contempla la compatibilització de la vida laboral i familiar dels pares com la seva funció principal, oblidant l’important tasca educativa que poden jugar.

La xarxa pública d’Escoles d’Adults en el seu traspàs als municipis quedarà pràcticament desmantellada, perquè només realitzarà petits programes formatius gestionats per voluntaris i entitats sense ànim de lucre, enlloc de donar una formació curricular i regulada. A més a més els centres situats en presons prendran especificitat pròpia i rol de zona socioeconòmicament desfavorida, amb un gran perill de transferència a la gestió privada.

4) SEGMENTACIÓ JERÀRQUICA ALS CENTRES

Escalada d’autoritarisme de les direccions

Els centres públics amb la LEC seran dirigits i administrats mitjançant mecanismes verticals i amb formes autoritàries com si d’una empresa es tractés. Al capdavant hi haurà la figura del director-gerent que se li atorgarà el paper d’autoritat pública al centre i podrà gestionar tant els recursos humans com materials. Fins hi tot podrà determinar els complements salarials del professorat mitjançant criteris d’avaluació propis. La figura del director es veu reforçada amb la creació d’un cos propi i superior a la resta de docents.

Sota l’excusa de desenvolupar millor el projecte educatiu del centre el director gaudirà de la potestat de proposar al Departament la creació de llocs docents específics que s’assignaran a dit pel mateix director.

Empitjorament de la situació laboral dels docents

D’altra banda les condicions laborals del professorat patiran un sever deteriorament, ja que es diversificaran amplament les retribucions salarials del professorat funcionari en base a múltiples complements de productivitat com la superació de períodes quinquennals de docència sotmesos a l’ull voraç de l’avaluació, el desenvolupament de tasques d’especial dificultat tècnica, l’exercici de direcció, l’assoliment de la categoria sènior de docent... tanmateix la situació dels interins encara és pitjor, ja que no se’ls commutaran els anys d’exercici professional en graus, cosa que si que es farà amb el professorat de la privada.

Els drets dels estudiants tutelats per les direccions

Els mecanismes de participació i representació dels estudiants, més enllà del consell escolar, restaran a criteri de les direccions, cosa que no dóna cap garantia de que es garanteixin aquests drets dels estudiants. A més a més aquesta llei segueix sense reconèixer la possibilitat de convocar i participar de vagues als estudiants.

5) RISC D’INSUFICIÈNCIA FINANCERA

Compromís zero d’augment de la inversió

El Principat de Catalunya destina vora un 4% del seu PIB en matèria educativa, un percentatge molt inferior a la mitja de la Unió Europea (5,3%). Aquesta insuficiència financera genera unes limitacions pressupostaries als centres educatius que supedita gran part dels seus recursos, resignant-se a retallar les possibilitats de desenvolupar un projecte educatiu de qualitat.

Però també al propi Departament d’Educació que no pot acomplir amb el nombre de centres i professionals que serien necessaris i garantir una escolarització digna i gratuïta per a tothom.

La LEC només contempla el tebi compromís d’incrementar la despesa educativa i situar-se a la mitjana dels països de la Unió Europea. Això suposa un nou parany per al sistema educatiu català, ja que no es garanteix un augment de la inversió si malgrat pujar la despesa, encara puja més la inflació.

L’Escola Pública resta ofegada per culpa d’aquestes mancances financeres, hipotecant el futur en primera instància dels seus estudiants, i ensegona d’una societat catalana que veurà truncades les esperances dipositades en que, mitjançant l’educació, s’avancés cap al progrés social i cultural d’aquest el nostre país.