La seva història postindependència és la de molts països africans. Cops d'estat, un darrera l'altre, sense una ideologia concreta que no fos l'establiment d'un poder despòtic mitjançant el suport de l'antiga metròpoli a canvi que aquesta pugui continuar amb la més salvatge de les explotacions dels recursos naturals. Tot això fins que el 4 d'agost de 1983, un cop d'estat dugué al poder al jove capità de 33 anys Thomas Sankara.
A banda de les transformacions socials més clàssiques d'una revolució socialista en un país del Tercer Món, la revolució burkinabé es va distingir sobretot per una lluita implacable contra la corrupció. Els gestos van ser múltiples: vendre la flota de Mercedes dels ministres i substituir-a per R5 o bé el fet que la mare del propi president continués treballant a la parada del mercat on ho havia fet sempre. Entre els avenços socials hi hagué l'abolició dels privilegis dels caps tribals, la supressió de l'ablació, la condemna de la poligàmia o els intents primerencs de lluita contra la SIDA.
Els errors també van existir en aquesta revolució. Un dels que després seria més determinant fou la inclusió en el càrrec de ministre de Blaise Compaoré, company d'armes de Sankara. Aquest fou el qui preparà el cop d'estat contra Sankara, el 15 d'octubre de 1987. Aquell mateix dia en què els catalans commemoràvem l'assassinat 46 anys enrera del nostre president Companys, a milers de quilòmetres els seqüaços de Compaoré assassinaven el president Sankara i s'iniciava la contrarrevolució, que retornaria Burkina Faso al sac de països impossibles d'Àfrica.
Però no estàvem parlant d'una novel·la? Sí, El caso Sankara és una novel·la escrita pel periodista canari Antonio Lozano. És una novel·la que ficciona la història per explicar-la. Té com a fil conductor un periodista de segona fila francès que es troba a Burkina Faso el dia del cop d'estat. A partir d'allà, la novel·la ficciona les investigacions del periodista Emmanuel Durant, que descobrirà les implicacions de la França "socialista" de Miterrand i totes les clavagueres de les multinacionals franceses a l'Àfrica, amb les guerres de diamants i soldats-nens pel mig. A banda d'aquest fil, l'autor utilitza els salts en el temps per tal de trabar la història. Així, trobem capítols en què es parla de l'època colonial o de la lluita per la independència. Aquests salts històrics són un recurs molt utilitzat en les narracions d'aquesta índole, però no per suats deixen de ser efectius.
La lectura de la novel·la permet fer-se una semblança fidedigna de la personalitat de Sankara i de les implicacions positives de la seva revolució. Alhora, provoca un rebuig, fins i tot ira, contra tots els aspectes del neocolonialisme. Realment, al final del llibre hom desitja que arribi el dia en què la rata Compaoré, encara president de Burkina Faso avui en dia, acabi morint.
I més enllà, el llibre es posiciona de forma clara en el debat sobre si la situació a l'Àfrica és fonamentalment culpa de la incapacitat dels propis africans de trobar vies de desenvolupament o és culpa del neocolonialisme occidental. Evidentment, el llibre es decanta clarament de forma molt i molt documentada per aquesta darrera opció.
*El caso Sankara fou escrit per Antonio Lozano i publicat el 2006 per l'editorial Almuzara. El llibre fou guardonat amb el I Premi de novel·la negra Ciudad de Carmona.