Índex temàtic
Introducció....................................................................................................... 3
1. Objectius finals de la nostra lluita —formes d’opressió i formes
de lluita.......................................................................................................... 7
1.1 Exposició general de les formes d’opressió............................................ 8
1.2 L’anàlisi històrico-antropològica............................................................. 8
1.3 Les formes d’expressió de la lluita social i política................................. 10
2. L’estratègia i la tàctica.............................................................................. 13
3. La Unitat Popular...................................................................................... 15
4. La Ruptura democràtica per la Independència................................ 19
5. Tipus d’intervenció política.................................................................... 21
5.1 Acció política teòrico-projectual: lluita ideològica................................ 22
5.1.1 La teoria............................................................................................ 22
5.1.2 La lluita ideològica al si de la dialèctica social............................... 23
5.2 Acció política reivindicativa: mobilització............................................. 25
5.3 Acció política d’intervenció: lluita institucional.................................... 25
5.3.1 La lluita institucional, un instrument valuós que cal gestionar
adequadament............................................................................................ 26
6. Política d’aliances....................................................................................... 29
6.1 Quin és l’objectiu d’una determinada d’aliança?.................................... 29
6.2 Aliances a nivell social, sòcio-polític i institucional............................... 29
6.3 Aliances de classe, aliances tàctiques i estratègiques.............................. 30
6.4 La política d’aliances de l’Esquerra Independentista a nivell local, nacional
i internacional....................................................................................... 30
6.4.1 Criteris generals............................................................................... 30
6.4.2 Aliances a nivell local....................................................................... 31
6.4.3 A nivell nacional............................................................................... 32
6.4.4 A nivell internacional....................................................................... 33
7. Reptes actuals de l’Esquerra Independentista.................................. 35
7.1 Quina ruptura independentista?.............................................................. 35
7.2 Quina lluita ideològica?............................................................................ 36
7.3 Quines estructures d’organització?......................................................... 38
7.4 Funcions específiques de l’Esquerra Independentista........................... 39
8. Un model d’estructuració del moviment........................................... 41
8.1 La construcció d’un referent polític de masses....................................... 42
8.2 Les organitzacions i col·lectius sectorials i les plataformes................... 44
8.3 El(s) partit(s) revolucionari(s).................................................................. 46
8.4 La direcció política del moviment........................................................... 47
Introducció
Aquest opuscle que teniu a les mans és un recull de diferents elaboracions que s’han anat produint en funció de les diferents necessitats de definició política que, segons el nostre parer, el moviment independentista, i més concretament l’Esquerra Independentista, anava sentint en la seva evolució.Els textos van fonamentalment des del 2005 fins a dates recents i cobreixen àrees molt diverses de l’activitat política del nostre moviment.
Amb aquesta elaboració el Moviment de Defensa de la Terra no fa altra cosa que complir amb un dels objectius que s’havia traçat d’ençà de les seva VI Assemblea Nacional, en què va prendre la resolució de treballar com a partit polític, entenent aquesta tasca com la col·laboració en la impulsió de les lluites i l’oferiment de propostes polítiques; en d’altres paraules, l’aportació d’elaboracions i d’estructures al conjunt moviment.
L’Esquerra Independentista es troba en un moment crucial de la seva evolució, en el qual pot traduir la seva pràctica actual i l’experiència acumulada al llarg de desenes d’anys en forma de diferents realitats socials i polítiques verament operatives en la realitat quotidiana de la societat dels Països Catalans.
Al llarg de la seva evolució l’Esquerra Independentista no ha abandonat els seus objectius alliberadors i aquesta solidesa en els principis avui n’és realment un tret definitori, sobretot si es compara aquesta seriositat i estabilitat ideològica amb les rebaixes que han acompanyat l’evolució de les diferents organitzacions polítiques i socials dominants avui al si del panorama polític establert.
L’extensió social progressiva de l’alternativa independentista ha introduït elements de complexitat en la pràctica política i ha calgut dotar-se d’anàlisis en profunditat més serioses i matisades. Passats els primers anys d’irrupció del nou moviment, en què la prioritat era la propaganda i el discurs polític essencial era la denúncia, s’ha passat —a mesura que el moviment independentista s’anava estenent socialment— al desplegament de formes d’intervenció política més elaborades i diversificades, formes polítiques que han demanat esforços importants de valoració i d’anàlisi.
Per a entendre’ns: no és el mateix l’activitat política que feia un casal independentista o l’MDT mateix dels anys vuitanta, que la pràctica política de les CUP allà on gaudeixen d’una certa implantació, una pràctica que ha necessitat, d’una manera més precisa, incidir en les reivindicacions concretes de les classes populars de cada lloc i espai concrets. El desplegament d’una consciència nacional general al si de la societat catalana favorable al dret d’autodeterminació ha comportat també l’aparició de noves formes d’acció política, les quals han requerit, al seu torn, nous esforços de reflexió i d’elaboració…
El moviment independentista és avui un moviment extens socialment i per això mateix també complex, i és important que l’Esquerra Independentista es doti d’instruments per a conèixer aquesta realitat per tal de contribuir de manera decisiva als avanços que cada dia es fan més possibles.
En l’exposició dels diferents temes dins aquest recull hem anat dels aspectes més generals als més particulars: en primer lloc, hem disposat aquelles qüestions que fan referència als objectius polítics i als mitjans i els instruments per a assolir-los, des dels instruments més a llarg termini (estratègics) fins als més immediats (tàctics). En segon lloc, incloem diferents reflexions entorn de l’acció política per tal d’exposar amb una certa precisió la complexitat de l’actuació en el moment actual. Finalment, cloem el present recull amb una exposició genèrica en la qual s’expliquen els diferents elements que s’articulen (o es poden articular) en el nostre moviment d’alliberament.
Vet aquí tot el que hem sabut i pogut aportar, ara i ací, amb una certa voluntat de síntesi. Alguns apartats haurien pogut ser molt més extensos, haurien pogut contenir descripcions i anàlisis més detallades, però aquesta extensió hauria repercutit en detriment de la llegibilitat del text resultant, que s’ha volgut tothora de proporcions raonables.
No cal dir que, en cap moment i de cap manera, aquestes aportacions han de ser preses en el sentit de declaracions dogmàtiques i inamovibles que caldria aplicar tant sí com no, i sense variació previsible, al conjunt del nostre moviment. Qui coneix el tarannà de la nostra organització política ja sabrà prou bé que, com a organització que es vol arrelada profundament en el pensament dialèctic, la nostra concepció dels textos és del tot el contrària a qualsevol mena de dogma. Els textos no són altra cosa que propostes i les propostes, tant les de tipus polític com les de qualsevol àrea delconeixement pragmàtic o científic, hi són perquè siguin discutides i superades.
La nostra organització és coneguda segurament per la vehemència ambquè defensa les seves propostes polítiques, actitud que no té altra explicació que la nostra voluntat d’ajudar, en la mesura de les nostres possibilitats, a construir d’una vegada, i d’una manera sòlida, un projecte alliberador seriós per a aquest país. Però aquesta vehemència no vol dir, de cap manera, rigidesa en el pensament ni immobilisme en les propostes, en la mesura que la nostra més gran aspiració és, en qualsevol proposta concreta, establir un diàleg fructífer amb el conjunt de les persones i les organitzacions compromeses en diferents experiències alliberadores. Només som intolerants amb la negació per sistema del diàleg polític, quan s’amaga sota diferents formes d’immaduresa ideològica, amb la incapacitat d’elaborar i d’oferir alternatives, amb l’encastellament en diferents formes d’obstruccionisme…
Aquesta aportació que fem avui també voldria ajudar a superar, per la via de la promoció del debat obert i seriós, diferents tics nefastos de funcionament que arrosseguem en diferents àmbits, tics i vicis de funcionament que el nostre moviment haurà d’anar abandonant en la mesura que avanci pel camí de la seva implantació política i social.
Setembre de 2008. Països Catalans
1. Objectius finals de la nostra lluita—formes d’opressió i formes de lluita
D’ençà de l’any 2005 (IX Assemblea Nacional) els manifestos de l’MDT van acompanyats pel triple lema «Per l’alliberament, nacional, de classe i de gènere». No es tracta d’un lema que sigui exclusiu de l’MDT, sinó que és un triple compromís assumit avui dia de manera força general per un ampli ventall de l’Esquerra Independentista.
Hi ha, però, encara alguns sectors de l’independentisme d’esquerra que no acaben de veure clara la rellevància que es dóna a l’alliberament de gènere al costat d’altres objectius d’alliberament, de manera semblant a com el vell nacionalisme va tenir dificultats per a acceptar, al llarg del darrer terç del segle xx, que la lluita nacional era alhora una lluita social.
Les nostres posicions al voltant d’aquest triple compromís no són superficials, sorgides d’una mena de moda, sinó que són el resultat d’una reflexió profunda entorn de les formes d’opressió, una reflexió que exposarem amb un cert detall més endavant en aquest mateix escrit.
De manera simplificada podem dir també que el nostre objectiu polític és la consecució d’una República federativa i socialista als Països Catalans independents que és la manera com es reflectirà en termes polítics el resultat de la revolució socialista catalana, un canvi radical (revolució) que es desenvolupa en la lluita per la construcció d’una nova societat que es concep com a catalana, unificada, independent i socialista, lliure de l’ocupació per part dels estats espanyol i francès, de l’explotació capitalista, i de les agressions (socials, econòmiques, patriarcals, ecològiques, culturals, etc.) al nostre poble.
Tots aquests objectius no s’han d’entendre, doncs, com una utopia, sinó que són una necessitat social. El nostre objectiu és l’acabament de tota forma d’opressió. No volem uns Països Catalans socialistes però sotmesos als Estats espanyol i francès. Ni volem uns Països Catalans independents però capitalistes. Tampoc aturarem la nostra lluita amb uns Països Catalans independents i socialistes, si haguessin de representar la continuació del’opressió patriarcal. Aquesta societat sense opressió que és el nostre objectiu és el resultat d’unes forces socials que ja existeixen ara. I serà la confluència de les diferents lluites, convenientment articulades, el que ens haurà de portar a la nova societat alliberada.
1.1 Exposició general de les formes d’opressió
Els Països Catalans es troben sotmesos a diferents formes d’opressió, contra les quals s’han anat desenvolupant diferents lluites i moviments populars. El conjunt de la nació és objecte d’una dominació política per part d’uns estats que li són contraris malgrat els intents que s’han fet al si de l’Estat espanyol per a encabir les reivindicacions nacionals al si d’un marc de caire regionalista d’unes autonomies. La dominació de la nació catalana és política, però és també militar i global (ocupació) i té la seva raó de fons en l’espoliació econòmica, avui reconeguda ja universalment.
Al si de la nostra societat, però, les formes d’opressió i de lluita no són homogènies. El conjunt de les classes populars catalanes (o Poble Treballador Català) és objecte, d’una manera especialment aguda, d’una explotació econòmica i social com a conjunt de classes oprimides dins el sistema econòmic capitalista vigent, un sistema que els Estats ajuden a mantenir al nostre país com a estructura de dominació. I el conjunt de la societat exerceix una pressió especial contra les aspiracions igualitàries del conjunt delgènere femení. La ideologia patriarcal col·labora a mantenir la immobilitat social i el sistema econòmic a partir de la sobreexplotació i l’opressió damunt una proporció elevadíssima de la meitat de la població. És així com, en termes generals, el sistema de dominació injust, vigent, es manté.
Partint d’aquesta constatació general, l’Esquerra Independentista ha anat fonamentant la seva lluita en una anàlisi cada dia més rigorosa de les formes d’explotació i d’opressió en la nostra societat.
1.2 L’anàlisi històrico-antropològica
Aquesta anàlisi de la societat arrenca de la concepció dialèctica de la història humana desenvolupada pel marxisme. Els elements principals del procés econòmic en què es fonamenta es poden resumir en l’enfocament històrico-antropològic que exposem tot seguit.
El treball humà és concebut en el materialisme històric com el resultat de la confrontació dialèctica entre l’àntrop (persona humana) i la natura. El cicle econòmic del treball humà comprèn Producció i Intercanvi. És en la producció on té lloc l’extracció de plusvàlua i l’explotació de la classe treballadora assalariada, explotació que ha estat, i és encara, el fonament del sistema capitalista. Enfocant, però, el procés econòmic des del punt de vista de l’evolució dialèctica de la humanitat, el conjunt dels elements objectivament necessaris no es poden reduir a la producció i l’intercanvi, les dues parts del cicle econòmic en un moment concret, a través del qual s’obtenen els marges de benefici i es manté el sistema de dominació.
Cal considerar també, com un factor bàsic de l’economia, el treball de Reproducció de l’espècie (humana) una reproducció que va més enllà del naixement biològic i més enllà també de la reproducció del mode de producció. Comprèn el naixement i les condicions de manteniment i millorament de la persona humana i, a llarg termini, les condicions de manteniment de l’espècie. La reproducció de la vida humana és l’element central en la dinàmica històrica del procés econòmic, el que ha empès les fases principals de l’evolució de la humanitat. El treball reproductiu (alimentació, vestit, cura dels infants, dels malalts, dels vells, etc., és a dir, en definitiva, la reproducció de la força de treball i del seu entorn) ha estat un treball en part amagat pel fet que s’ha tingut en compte com a «treball» només la feina que es feia fora de la llar. D’altra banda, les condicions de manteniment de l’espècie incideixen en l’essència del concepte d’economia, que és la gestió dels recursos escassos que mena a la consideració de la necessitat de l’equilibri ecològic.
Les conseqüències d’aquest enfocament històrico-antropològic són importants. En aquesta exposició abreujada només exposem els conceptes generals que ens han semblat més útils per a les anàlisis que ens hem proposat. Baixant a la concreció, podem observar que l’evolució de la persona humana posseeix aspectes comuns i generals però la seva realització té lloc sempre dins unes coordenades geogràfiques concretes i determinades.
L’anàlisi materialista del fenomen nacional i de l’opressió nacional, com a marc concret material de l’evolució humana, permet d’explicar el manteniment de les formes d’opressió i de dominació a partir de l’explotació del desenvolupament desigual seguint interessos de les classes dominants capitalistes. També permet de situar les posicions de les diferents classes socials i fraccions de classe dins la nació oprimida: sabem que fraccions importants de les classes socialment i econòmicament dominants de la nació oprimida són part integrant de l’entramat de dominació de l’Estat; el moviment d’alliberament nacional es fonamenta en la lluita de les classes populars. La nació és, doncs, un fet social, és el marc concret on es desenvolupa la lluita de classes; la dinàmica del seu alliberament es basa, per tant, en una dinàmica de classes.
D’altra banda, segons les anàlisi exposades l’opressió de gènere apareix vinculada a l’apropiació masculina del treball de reproducció social i és el primer fenomen de fragmentació social, anterior al desenvolupament generalitzat de les classes socials i paral·lel a l’esclavisme. L’opressió de gènere pot ser considerada, doncs, la dicotomia social primigènia de la humanitat basada en la divisió entre treball reproductiu domèstic i treball productiu fora de la llar. Amb l’evolució dels sistemes econòmics, la força de treball és primerament esclavitzada i aplicada a tasques productives i també reproductives domèstiques. El desenvolupament de les forces productives porta a nous sistemes econòmics on es manté de manera invariable l’opressió de la dona com a objecte central del treball reproductiu domèstic. L’adveniment del capitalisme comporta la socialització creixent del treball reproductiu (vestit, alimentació, sanitat, geriatria etc.), el qual esdevé una part fonamental de l’anomenat Sector Serveis o Terciari.
Des del punt de vista econòmic, la superació de l’opressió del gènere femení no es produirà només amb l’accés de la dona a la producció (tal com diuen diferents anàlisis superficials), sinó que cal també la socialització igualitària del treball reproductiu a la llar i fora de la llar.
D’altra banda, es pot afegir encara que les anàlisis històrico-antropològiques permeten d’establir una diferenciació molt clara entre el conceptes de Producció i de Progrés. Les anàlisis econòmiques que es basen gairebé exclusivament en la producció han confós el progrés econòmic i social amb la productivitat i, a la llarga, amb la cursa industrialista. Sabem, avui, que el progrés humà no es troba en aquest camí sinó en un desenvolupament equilibrat amb l’entorn. L’enfocament productivista (que han seguit tant les societats capitalistes com algunes societats autoanomenades socialistes) ha portat, com sabem, a menystenir diferents elements del procés econòmic, entès com l’activitat humana adreçada a la supervivència i al millorament de l’espècie: és a dir, que han negligit tant el treball de reproducció (naixement i manteniment de la força de treball, que és en bona part el treball anomenat domèstic), com també la gestió racional dels recursos escassos (economia ecològica).
1.3 Les formes d’expressió de la lluita social i política
És evident, d’acord amb la descripció que n’hem fet, que les diferents formes de lluita contra l’opressió, que conformen els nostres objectius, no s’articulen a un mateix nivell. Si l’opressió de gènere és l’opressió primigènia vol dir que el sistema patriarcal és previ al sistema econòmic dominant actual capitalista (sistema capitalista que actualment es troba en una fase econòmica que ha estat descrita com a financero-informàtica i diferencialista). Aquest és el mode econòmic que porta la dinàmica fonamental de l’economia en els nivells de producció i intercanvi, i la dominació capitalista que s’exerceix al seu si ha de ser combatuda per l’aliança dels diferents sectors del poble treballador, que en som les víctimes. Des del punt de vista organitzatiu, doncs, la lluita contra el domini capitalista exercit al si d’aquest mode econòmic serà el resultat de l’agrupació dels diferents moviments de lluita i de resistència social (des de sindicalisme, a les lluites socials urbanes; des de la lluita dels llauradors, fins a l’ecologisme).
La victòria sobre el domini capitalista al si d’aquest mode econòmic, és a dir, l’articulació d’una societat socialista que comporti un control racional de l’economia, pot posar fi a l’explotació dels treballadors de la ciutat i de les zones agràries, i fins i tot pot aconseguir una gestió dels recursos escassos racionalitzada (equilibri ecològic), però no garanteix pas per ella mateixa la fi de la dominació patriarcal perquè, com hem exposat, aquesta dominació de gènere no es troba inscrita tan sols en l’economia de producció i d’intercanvi, ans està arrelada en totes les estructures de la societat, començant per les més bàsiques i tradicionals com la família. La fi del patriarcat va molt més enllà de les relacions de producció, abasta totes les relacions socials. És per això que la lluita antipatriarcal demana una vigilància universal, exigeix una lluita ideològica permanent al si de la societat i al si mateix dels diferents moviments populars i de les organitzacions polítiques sense excloure’n les que s’autoreconeixen com a socialistes o d’esquerra.
D’altra banda, cal deixar ben clar també que la lluita nacional no és simplement una lluita de tipus identitari per la llengua i la cultura; la lluita en defensa de la llengua i la cultura pròpies és un eix important i bàsic de la lluita nacional, però la lluita d’alliberament nacional és una lluita que es resol per mitjà d’una nova organització de la societat. És, doncs, una lluita que en la seva dinàmica principal no és pas sectorial sinó global, és una lluita que té un abast general polític. Si la nació és el marc concret on es desenvolupa la lluita de classes, l’alliberament nacional sempre va acompanyat d’un canvi de les formes de dominació de classe: la independència és, sempre, una recomposició de classe que comporta sovint un avanç en la democratització de la societat i és per això que en alguns casos coneguts ha abocat a la instauració de sistemes més racionals i igualitaris de gestió de l’economia, en forma de repúbliques socialistes. És, doncs, un error reduccionista qualificar la lluita nacional com una lluita sectorial. La lluita nacional és una lluita global, política, que es fonamenta, com hem exposat, en una dinàmica de classes.
Al nostre país, als Països Catalans, el conjunt dels moviments socials i populars alliberadors poden trobar, doncs, una primera concreció política que permeti un salt qualitatiu en el canvi de les relacions socials, amb la conquesta de la Independència.
2. L’estratègia i la tàctica
La teoria política (especialment la que es fonamenta en els canvis socials) ha distingit de manera habitual, amb una certa claredat, entre els conceptes d’estratègia i de tàctica.
L’estratègia d’una lluita política i social, com la de l’independentisme, per exemple, seria el conjunt d’instruments i mitjans dels quals es dota un moviment per tal d’aconseguir els seus objectius finals (la independència).L’objectiu estratègic principal d’una organització política seria, per exemple, la consecució d’un model de societat determinat.
I s’entén per tàctica (o tàctiques, puix que una estratègia pot articular-se amb més d’una tàctica) cadascun dels instruments o mitjans per a aconseguir un objectiu (parcial) concret. Un objectiu tàctic fóra, per exemple, entrar en un govern (municipal, nacional, regional, etc.), la constitució d’una plataforma reivindicativa concreta, etc.
Es parla per exemple d’aliances estratègiques quan s’estableixen amb les forces més afins que persegueixen uns objectius finals iguals o molt pròxims; i d’aliances tàctiques, quan es porten a terme amb aquelles forces que poden coadjuvar a aconseguir un objectiu concret.
Les organitzacions sectorials al voltant d’una lluita reivindicativa concreta (sindical, de defensa de la llengua o el territori, contra les agressions masclistes, contra el racisme, etc.) acostumen a considerarse organitzacions de tipus tàctic; i els partits polítics són considerats generalment (sobretot si es proposen un model de societat concret i van més enllà de la participació electoral) com a organitzacions estratègiques.
Al llarg d’aquest recull es farà referència a aquests dos conceptes que apareixen en qualsevol anàlisi de les dinàmiques polítiques i socials. Cal advertir tan sols, d’una manera general, que aquesta distinció, com moltes d’altres que es refereixen a fenòmens socials, no és sempre clara i ben delimitada ja que qualsevol acció, iniciativa o organització que es porti a terme a un nivell tàctic no pot deixar de fer referència a la perspectiva estratègica a partir de la qual ha estat concebuda; i semblantment, podem dir que tota estratègia no pot deixar de veure’s influïda pel conjunt de posicionaments tàctics que forçosament conformen la traducció pràctica de les finalitats polítiques i socials en la realitat quotidiana.
Alguns moviments que contenen elements socials i polítics diversos,
com les plataformes d’acció municipals, o les plataformes polítiques àmplies,
fonamenten el seu funcionament en reivindicacions tàctiques concretes
però alhora es defineixen per tot un seguit de referents polítics estratègics
(objectius globals, nacionals i socials, d’alliberament). En aquests
casos podríem dir que ens trobem davant d’un moviment de caire tàcticoestratègic.
Anant al nostre cas concret, podem observar que la lluita per la independència
i per una societat dels Països Catalans sense opressió social de
cap mena (ni de classe ni de gènere) és una lluita que es mou en una perspectiva
estratègica perquè apunta cap a un model nou de societat; però la
lluita política concreta per la independència en un moment determinat
haurà de passar, com és sabut, per diferents aplicacions tàctiques, la més
important de les quals serà la preparació (per mitjà de l’aliança amb totes
els sectors independentistes) de la ruptura democràtica que representa la
conquesta d’aquest objectiu polític.
La distinció entre tàctica i estratègia repercurteix també en les formes
organitzatives que poden prendre les organitzacions, atès que una organització
de caràcter estratègic ha de mantenir uns criteris organitzatius
(centralisme democràtic i assemblearisme, disciplina en les decisions i en
el seu compliment, puntualitat i planificació, etc.) que no són presents o
no poden ser-hi en el mateix grau en una organització de tipus tàctic.
3. La Unitat Popular
Sota el nom d’Unitat Popular s’inclouen diferents experiències polítiques
que s’han desenvolupat des de principis de la dècada de 1970 fins al moment
present en diferents països del món.
Com a idea general podem dir que, entesa en el sentit més ampli, la
Unitat Popular és un desenvolupament tàctic que preconitza l’agrupació
de forces de les classes populars en defensa dels seus interessos socials i
nacionals.
A tall d’informació prèvia, per tal de centrar el nostre objecte d’estudi,
podem dir en síntesi que hi ha hagut en la història del segle xx (molt marcada
per fenòmens de conquesta del poder de les classes populars) diferents
experiències d’agrupació de forces: els Fronts Populars, els Fronts d’Alliberament
Nacional i les experiències d’Unitat Popular.
A grans trets podem dir que l’existència d’aquestes diferents formes
d’agrupació social es fonamenta en l’escissió de totes les societats des del
punt de vista de classe (en funció de la detenció del poder polític i econòmic
i pel que fa a la seva perspectiva històrica, entre el que s’ha anomenat
el Bloc Històric Revolucionari i el Bloc Històric Dominant). Les
forces socials pertanyents al Bloc Històric Revolucionari s’agrupen segons
les característiques de cada societat per a fer front al Bloc Històric Dominant.
(Entenem per Bloc Històric Dominant, en el nostre cas, el conjunt
de les forces socials i polítiques favorables als Estats capitalistes i
centralitzats [espanyol i francès]; pel Bloc Històric Revolucionari el conjunt
les forces socials i polítiques favorables als interessos de les classes
populars catalanes.)
En síntesi podem dir, respecte a aquests models, que:
— Els Fronts Populars són sobretot aliances electorals contra el feixisme,
promogudes pels partits comunistes. Han agrupat teòricament
sectors populars i sectors de la burgesia antifeixista; però, a la pràctica
s’ha tractat d’aliances obreres i populars que s’han enfrontat
contra les burgesies, les quals s’havien decantat per les candidatures
conservadores i pròximes al feixisme ascendent, durant la primera
16 Lluita independentista av ui
meitat del segle xx. Es tractava, en general, d’agrupacions de tipus
electoral dirigides per partits polítics coordinats per la internacional
comunista, amb l’objectiu primordial de proveir internacionalment
formes de protecció de la Revolució Soviètica.
— Els Fronts d’Alliberament Nacional són agrupacions de forces polítiques
i socials en països del tercer món sotmesos a l’opressió nacional
del colonialisme; són de caràcter interclassista amb hegemonia
popular i es fonamenten en la mobilització anticolonialista. Una de
les expressions dels Fronts d’Alliberament Nacional són els Fronts
Patriòtics, que són una manifestació moderada i més buida de contingut,
pel fet de centrar la seva doctrina en el foment dels aspectes
menys marcats socialment, és a dir, més interclassistes. Aquests fronts
patriòtics només poden aglutinar-se quan la duresa de l’explotació
colonial fon en una sola lluita el sentiment patriòtic amb la defensa
dels interessos populars immediats. El manteniment de la línia política
en els Fronts Patriòtics (i per tant, l’orientació estratègica) corresponia
en general a partits marxista-leninistes.
— Les Unitats Populars són expressions polítiques de masses que es
fonamenten en l’agrupació de moviments populars i d’organitzacions
polítiques, dirigits per la classe obrera i diferents sectors populars
anticapitalistes. Les Unitats Populars tenen, com els Fronts d’Alliberament
Nacional, la seva força en la mobilització popular, però se’n
diferencien per un contingut de classe més clar i per una concepció
menys dirigista de la funció dels partits al seu si. Aquesta diferent
orientació respon al fet social que el seu desenvolupament ha tingut
lloc en societats industrials on els sectors populars es troben més
organitzats i on existeix una confrontació de classe més marcada.
Les Unitats Populars es poden resumir per les característiques següents:
— Són agrupacions de forces populars per a l’acció.
— Es fonamenten en un programa clar de reivindicacions concretes.
— Tenen una expressió política de masses, amb projecció institucional.
Les Unitats Populars van sempre més enllà de simples agrupacions electorals
(com ho havien sigut els Fronts Populars) i són de fet l’agrupació
de totes les formes transformadores de la societat en una fase concreta de
la seva confrontació amb el poder de l’Estat (dels Estats). Per aquesta raó
fonamenten la seva unitat sobretot en la pràctica de lluita i recullen, per
tant, un programa de reivindicacions concretes (de tipus tàctic).
3. La Unitat Popular 17
Però aquest origen reivindicatiu no exclou pas, ans al contrari, la intervenció
política en el camp institucional. En aquest sentit les experiències
d’Unitat Popular expressen una evolució política de la lluita popular, en
la qual, sectors importants de les classes populars esdevenen conscients de
llur força col·lectiva i de la possibilitat de modificar la correlació de forces
polítiques i socials incidint en les institucions a diferents nivells, començant
a nivell municipal.
En el cas dels Països Catalans, per a arribar a la construcció d’aquest
instrument polític de masses de les classes populars catalanes, s’han de
tenir en compte almenys els aspectes següents:
— L’arrelament en les lluites socials. Per a poder plantejar un avanç
decidit en la construcció de la Unitat Popular cal que, prèviament,
l’Esquerra Independentista sigui present en les lluites socials de tal
manera que la Unitat Popular sorgeixi com una síntesi social de les
diferents lluites existents o almenys com l’agrupació dels sectors més
dinàmics del poble en lluita. Cal anar més enllà d’algunes lluites més
o menys marginals i arrelar en el teixit social real.
— La presència activa en els debats ideològics. Per a poder plantejar
d’una manera seriosa la proposta de constitució de la Unitat Popular
cal que l’Esquerra Independentista sigui present en els debats polítics
i ideològics principals, sotmetent a crítica la política local, nacional
i internacional, de manera que es conformi un ampli corrent d’opinió
que jugui a favor del desplegament d’una alternativa política popular
amb nova força.
— La maduració en la lluita institucional. Per a poder plantejar, amb
un fonament de pràctica política real, la Unitat Popular cal que existeixi
al si de l’Esquerra Independentista un desenvolupament suficient
de l’experiència en la lluita institucional, de tal manera que
l’activitat institucional posseeixi criteris clars d’intervenció ja consolidats
en importants sectors de la militància que s’ha d’agrupar en
la Unitat Popular.
— La consolidació d’una direcció política. La garantia de la constitució
i de la perduració de la Unitat Popular rau en la solidesa d’importants
sectors al si de l’esquerra nacional (provinents de les diferents
forces que hi conflueixin) que tinguin capacitat de militància i de
reflexió polítiques, més enllà de la simple adhesió genèrica. Aquest
gruix militant que anomenem «direcció» no s’ha de confondre amb
una sola organització que tindria la funció d’orientar ella sola totes
les tasques, sinó que s’ha d’entendre com un teixit militant dens i
distribuït arreu que sigui capaç de sostenir la dinàmica del conjunt
18 Lluita independentista av ui
de la Unitat Popular i d’encaminar de manera constructiva els debats
interns. Que permeti el rellançament de les lluites, la renovació dels
òrgans de direcció i que garanteixi, en definitiva, l’evolució i l’expansió
de la Unitat Popular cap als seus objectius.
Volem acabar aquest apartat alertant de dos errors que observem quan
dins el nostre moviment es planteja la construcció de la Unitat Popular
Catalana:
— No s’ha de confondre aquest projecte polític de masses per a l’agrupació
de les forces populars, de tipus fonamentalment tàctic, amb
una possible unitat estratègica de les forces de l’Esquerra Independentista,
que seria tan sols un procés previ d’unitat necessari per a la
construcció de la Unitat Popular.
— La Unitat Popular no es construeix amb la unió de l’Esquerra Independentista
amb altres organitzacions més o menys anticapitalistes
que no han assumit els principis mínims de l’estratègia independentista,
com ho mostra el fet que entre els seus objectius polítics i
organitzatius prioritaris hi figurin, per exemple, l’assoliment de la
III República espanyola o la creació d’organitzacions polítiques i
sindicals d’àmbit estatal (vegeu també els apartats 7.3 i 8.1).
4. La Ruptura democràtica
per la Independència
Un objectiu tàctic que es presenta a nivell polític global és la conquesta de la
independència de la nació catalana. La independència dels Països Catalans no
és res més (ni tampoc res menys) que una ruptura democràtica. És canviar
democràticament una font de sobirania aliena per una de pròpia, d’acord amb
l’àmbit nacional. Es tracta, doncs, d’una proposta plenament democràtica, és
a dir, fonamentada en la voluntat popular i que no té cap altra dificultat que
la de cercar la manera de fer efectiu un dret i una voluntat col·lectius.
Independència vol dir, doncs, per a la nostra experiència col·lectiva immediata,
situar de manera clara la fi dels ròssecs del franquisme, la fi dels
tics antidemocràtics, l’abolició de la monarquia borbònica, la supressió de
les pressions del centralisme i del nacionalisme espanyol agressiu i bel·licista,
vol dir fer efectiva la ruptura democràtica que s’havia d’haver fet amb el
règim dictatorial. És per això que diem que la Ruptura Democràtica per la
Independencia és un veritable antídot contra continuisme transfranquista,
representa «fer cau i net» amb un passat que ja hauria de quedar relegat per
sempre més a unes pàgines nefastes de la història de la nostra opressió.
Cal tenir clar que la Ruptura Democràtica per la Independencia no es
pot reduir a una simple posició parlamentària. La Ruptura Independentista
no es pot simplificar en una actuació d’un sol dia dins l’àmbit parlamentari,
no es pot limitar a aconseguir una moció parlamentària concreta
votada per la majoria dels parlamentaris i parlamentàries d’un parlament
autonòmic determinat.
És més aviat l’avanç cap a una veritable hegemonia social, en la qual
diferents accions parlamentàries poden tenir un paper a jugar; l’hegemonia
social és, però, l’aspecte essencial d’aquest moviment cap a la ruptura.
Cal dir també que és més que la creació d’una única organització nova,
perquè l’acumulació de forces que cal aconseguir ha de comptar amb el
suport de militants i d’organitzacions molt diverses, ha de recollir amb
l’aportació de persones avui vinculades a una gran diversitat de propostes
i de col·lectius socials, cívics, culturals i polítics.
20 Lluita independentista av ui
Es tracta, en resum, d’una ruptura que ha de permetre de portar a la
realitat aspiracions compartides per àmplies capes populars, com ara la
democràcia participativa, la república, la defensa de l’exercici del pret a
l’autodeterminació, la igualtat, la solidaritat, la defensa del territori contra
la depredació capitalista…
La Ruptura Democràtica per la Independència no l’hauríem de concebre,
però, com un fet aïllat i puntual sinó més aviat com la culminació d’un
procés, la culminació d’una presa de consciència col·lectiva que ha anat
madurant a través de les diferents experiències polítiques i socials de les
darreres dècades.
Es tracta d’un procés que el nostre poble ha intentat de manera repetida
però que en el moment present pot començar a fer-se realitat. El camí ha
estat llarg però ara ens retrobem en condicions d’emprendre‘n una darrera
etapa, una última part del trajecte que pren la forma d’una ruptura democràtica
que és sobretot el resultat de l’acumulació d’esforços de nombrosos
lluitadors i lluitadores al llarg dels darrers dcennis.
Actualment el moviment popular per la independència no és patrimoni dels
grups que van iniciar-lo fa unes dècades i de cap partit en concret; és responsabilitat
i patrimoni de tothom que es vulgui alliberar. La nova fase de consciència
política ressorgida al llarg de la dècada de 1990 s’expressa per mitjà
d’un ampli moviment de base que és més madur i més polititzat que abans.
Té diferents expressions polítiques, socials i culturals i, tot i que ha de definir
encara de manera adequada la seva estratègia, té una força important.
Per a amplis sectors de la societat catalana, ha arribat l’hora de trencar els
lligams que ens maluneixen amb els marcs constitucionals espanyol i francès;
ha arribat el moment de cercar la nostra vinculació directa a Europa, amb
els països del Mediterrani i amb el món. Tots els postres esforços col·lectius
han d’anar adreçats a rebutjar i a superar els vincles de submissió i a construir
la nostra llibertat col·lectiva.
Aquests sectors, sovint els més dinàmics de la societat catalana, han
esdevingut conscients progressivament dels errors i els enganys de la política
regionalista i autonomista que s’ha desenvolupat dins l’Espanya
transfranquista. Voler salvar l’Espanya heretada del règim de Franco, per
mitjà de l’Estat parlamentari-monàrquic, ha estat no sols un error greu
(com es pot veure en la realitat política que vivim i patim), sinó que va ser
també un engany per als i les qui van fer tants de sacrificis en la lluita
contra el franquisme i en defensa dels interessos populars.
Ara toca la independència, també, perquè una part molt important de la
població catalana ha superat la ignorància produïda per l’engany i ha perdut
la por, factors que impedien que el nostre alliberament polític fos un objectiu
assumible d’una manera generalitzada (vegeu també el capítol 7).
5. Tipus d’intervenció política
Hom acostuma a dir amb una certa superficialitat que «tota acció social és
política», cosa que grosso modo es pot considerar certa. Però si volem
aclarir el concepte haurem d’anomenar «política» més concretament el
«conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu l’articulació de les decisions
públiques col·lectives»; és a dir, que ben mirat la pràctica social mostra
graus molt diversos d’incidència política d’acord amb aquesta concepció
del que és «política». Des del marxisme s’ha remarcat sempre la «centralitat
» de la política dins el conjunt de les pràctiques socials, les quals tenen
el seu ple sentit en la mesura que, per la via de la consciència o de la conquesta
de mecanismes públics concrets, contribueixen a avançar en la conquesta
del poder polític.
De manera molt sintètica podem resumir els diferents tipus d’acció específicament
política en les següents: l’acció teòrico-projectual; la reivindicativa;
i la d’intervenció.
— L’acció política teòrico-projectual és aquella en què allò que és
polític ho és en forma de teoria o de projecte perquè encara no
s’ha pogut portar a la pràctica però que serveix per a aplegar
voluntats entorn de diferents objectius. L’acció política teòricoprojectual
es tradueix principalment en forma de lluita ideològica.
— L’acció política reivindicativa és aquella que es basa en la protesta,
la denúncia i l’exigència de canvis polítics: posa en evidència els
aspectes polítics o les causes polítiques dels conflictes socials i econòmics
i es tradueix en forma de mobilització i d’agitació-propaganda.
— L’acció política d’intervenció és aquella que es fa en aquells aspectes
en què s’intervé en la regulació de les relacions socials. Permet
un contacte ampli, a través de vies administratives i els mitjans de
comunicació socials, amb les classes populars i serveix alhora com
a mitjà de sotmetre les propostes revolucionàries a la prova de la
pràctica quotidiana.
22 Lluita independentista av ui
Totes aquestes formes d’acció política reverteixen en la lluita de les classes
populars en forma de conscienciació, dinamització i organització.
5.1 Acció política teòrico-projectual: lluita ideològica
5.1.1 La teoria
La teoria no és altra cosa que el conjunt de conceptes que ens permeten de
conèixer i comprendre la realitat social, coneixement que és bàsic per a
poder incidir-hi. Sabem que la realitat social és extremament complexa i
que qualsevol aproximació que es faci al seu coneixement no pot ser altra
cosa que una simplificació dels aspectes i les tendències més remarcables.
Però sense una teoria social i política adequada és difícil anar més enllà de
la protesta ocasional, perquè un moviment sense teoria no sap on va, no
pot acumular forces, ni elaborar estratègies serioses.
Una de les mancances històriques de l’independentisme català modern
(dels darrers decennis) és el poc cas que ha fet de la teoria política. El resultat
ha estat una deriva política espectacular amb exemples d’errors per
a tots els gustos.
Què ens convé saber, a l’Esquerra Independentista? Ens convé saber la
composició social de la nostra nació, conèixer les classes i fraccions de
classes i llurs interessos socials i polítics; també ens convé conèixer les
imbricacions de les classes dominants amb el poder dels Estats i de les
oligarquies supraestatals; i també els diferents sectors dels aparells de l’Estat
i les seves ideologies; ens convé comprendre igualment la combinació
adequada de les diferents formes d’acció per al moviment independentista
en cada moment, etc.
Els coneixement que es té al si de l’Esquerra Independentista sobre fets
fonamentals per a la nostra acció, no passen de generalitats sense gaire
fonament. Davant la manca de teories sòlides, la militància de l’Esquerra
Independentista recorre fàcilment a esquemes teòrics excessivament pedestres
i simplistes.
Hi ha hagut diverses expressions d’aquesta mena de recursos teòrics
insuficients. Des de la que situa la consciència nacional en cercles ètnicoculturals
successius (catalans / catalanoparlants / catalanistes / independentistes),
a la que situa en cercles concèntrics també les diferents expressions
del catalanisme polític. Tots aquests esquemes no tenen en compte
els components de classe i per tant no deixen veure les contradiccions que
tenen lloc en l’escena social i política quotidiana que ens mostra, per exemple,
per al primer cas que hi ha catalans «de soca-rel» que són antiinde5.
Tipus d’intervenció política 23
pendentistes i nous catalans que són independentistes. I per al segon cas