Els fets són molt evidents.

Els bancs centrals, i al capdavant la Reserva Federal nord-americana, van ser els que van permetre que els fenòmens que han provocat la crisi es produïssin. Van establir una regulació dels mercats financers cada vegada més permissiva i opaca, de manera que el nivell de risc va anar augmentant contínuament. Van facilitar l'endeutament massiu de les famílies, amb la qual cosa van alimentar  la bombolla immobiliària i una insostenibilitatcreixent de les finances que tard o d'hora afectaria l'economia real. Van acceptar que els bancs creessin productes financers molt perillosos, que, en propagar-se per tot el sistema financer internacional, han ocasionat finalment una crisi global sense precedents.

Els "tripijocs" que segons el Premi Nobel de Economía Paul A. Samuelson van provocar la crisi van ser consentits pels bancs centrals, que han estat mirant a una altra banda mentre les finances internacionals es feien inestables, opaques i perillosament arriscades.

Els bancs centrals mantenen a la pràctica un silenci que només pot qualificar-se com a còmplice davant de l'existència dels paradisos fiscals, és a dir, davant d'un règim generalitzat d'evasió i delicte financer.

Aparentment els bancs centrals estan encarregats de contenir la inflació però, a la fi, els índexs de preus estan augmentant  i laseva independència tan sovint esbombada es mostra, de fet, com a simplement inútil per evitar que aquests augments. Senzillament perquè la tesi que mantenen sobre l'origen de la inflació és equivocada i, a la pràctica, afronten la inflació amb mitjans que en realitat només poden aconseguir que la distribució de les rendes beneficiï els grups socials més poderosos.

La Reserva Federal ha anat més lluny que qualsevol altre banc central, com és lògic donat el poder d'imperi de què gaudeix, consentint i tractant d'ocultar davant la resta del món que els Estats Units inundin l'economia mundial de dòlars, recorrent per a això a la no publicació, des de març de 2005, de la quantitat de diners en dòlars que circulen.

Sense encomanar-se a cap poder representatiu, els bancs centrals prenen diàriament decisions que directament provoquen que les rendes que són a la butxaca de les famílies passin a les carteres dels bancs, fent creure a l'opinió pública que es tracta de decisions tècniques sense cap tipus de connotació política.

Els bancs centrals executen la política monetària sense tenir en compte ningú més i, per tant, al marge del principi elemental que hauria de guiar la política econòmica en el seu conjunt: la coordinació de la monetària amb les altres, molt especialment amb la fiscal.

Els bancs centrals són els campions de la llibertat de moviments dels diners, però aquest no és sinó un altre principi neoliberal que, com diu el Nobel Joseph Stiglitz, "és només ideologia. Les dades demostren que la liberalització del capital causa sovint problemes, inestabilitat i no creixement".

Els bancs centrals fa temps que s'entossudeixen a controlar la inflació com una fin en si mateixa quan és evident que el control dels preus és un mitjà per aconseguir el creixement, l'ocupació i l'estabilitat general de l'economia. I el que aconsegueixen així no pot ser cap altra cosa que convertir-se en un llast pesadíssim per a les economies.

Els bancs centrals es proclamen els grans defensors de la llibertat econòmica, i la demanden i practiquen constantment en el monetari, però alhora callen quan els països rics regulen cada vegada més la circulació de mercaderies per enriquir-se a costa dels més pobres.

Fins i tot governants conservadors han hagut de fer sentir la seva veu, en ocasions puntuals això sí, davant un Banc Central amb la vista distorsionada que avui dia és un obstacle crucial per sortir de la crisi i poder adoptar mesures que poguessin rellançar l'estabilitat i el creixement.

En fi, davant una crisi complexa i que en realitat està posant sobre la taula com és d'inadequat el no sistema monetari internacional, la regulació actual dels fluxos financers i el paper que fa temps que duen a terme uns bancs més preocupats de les seves operacions especulatives que no pas del finançament de l'economia, els bancs centrals es limiten a gestionar els tipus d'interès a favor dels grans posseïdors de diners i a demanar moderació salarial per als treballadors. És l'únic que sembla que saben dir.

Per això els ciutadans haurien de començar a ser conscients que no els convé aquest règim bancari i que cal posar fi a un privilegi d'independència que s'exerceix contra la majoria de la població. Aquest privilegi ni té fonament científic ni a la pràctica ha demostrat que contribueixi a resoldre millor els problemes econòmics. Ans al contrari, és pura ideologia concebuda per justificar les polítiques que només serveiexen per distribuir la renda i la riquesa més favorablement per als rics.

Cal aconseguir canviar l'estatut dels bancs centrals i posar-los al servei de la política general de progrés i estabilitat, sota el control parlamentari i orientats a aconseguir objectius de desenvolupament i benestar.