1. Introducció

2. El món davant la crisi del model productiu

2.1. Crisi energètica

2.2. Crisi alimentària

2.3. Crisi financera

3. Recomposició de la unió europea per a fer front a la crisi del capital

3.1. El Tractat de Lisboa

3.2. La Directiva de les 65 hores

3.3 La directiva de la Vergonya

4. Els Països Catalans, en el fil de la navalla

4.1. Augment de l'atur

4.2. Carestia de la vida

4.3. Tancament d'empreses

5. Els reptes polítics d'Endavant (OSAN) i de l'Esquerra Independentista

 

1. INTRODUCCIÓ

INTRODUCCIÓ

La recent vaga del transport a l'estat espanyol (i les tímides protestes a l'estat francès i a la Gran Bretanya), així com les contínues protestes de pescadors, llauradors i taxistes, han fet saltar mediàticament la crisi energètica i, conseqüentment, la crisi del model productiu del món capitalista.

Així mateix, als Països Catalans la fi del cicle especulatiu del formigó, l'acceleració de les deslocalitzacions i els continus tancaments d'empreses estan accentuant encara més els efectes de la crisi mundial.

Així, als moviments populars i transformadors de tot el món se'ns presenta un nou panorama mundial en el qual s'aguditzaran les contradiccions de classe. De nosaltres depen que aquestes contradiccions esdevinguin en consciència i acció revolucionàries.

2. EL MÓN DAVANT LA CRISI DEL MODEL PRODUCTIU

2.1. Crisi energètica

El model productiu capitalista es fonamenta en l'ús de les fonts d'energia fòssils (per tant, limitades): petroli, carbó i gas, que representen el 36%, el 29% i el 24% respectivament del total de l'energia consumida al món.

Als Països Catalans, aquesta dependència de les fonts d'energia fòssils és encara major: el petroli continua sent la font majoritària (un 49%), mentre que sumat amb el gas i el carbó arribem al 79%, sent-ne l'energia nuclear (17'2%) l'altra font d'energia principal.

El sistema món capitalista necessita del petroli per a sobreviure; aquest s'utilitza com a combustible per al transport, en l'agricultura industrial (fertilitzants, plaguicides), en la producció tecnològica, i com a vector energètic (això és, com a font d'energia per a crear altres fonts d'energia, ja sigui hidràulica, eòlica o solar).

El creixement i l'expansió capitalista ha tingut en el petroli la seva font d'energia, i aquesta s'acaba. Segons diversos investigadors, el zenit de producció petroliera (és a dir, la producció màxima de barrils per unitat de temps) estaria situat entre l'any 2000 i el 2007. O sigui, que ja l'hem superat.

A partir d'ara, el creixement del 3% anual que el capitalisme proposa es fa sobre la base de l'escassetat d'aquesta font d'energia.

Així, el creixement de la demanda, especialment des de 2004, unit al progressiu esgotament del petroli està provocant un espectacular augment dels preus i, conseqüentment, una crisi mundial d'escala inimaginable fins hui dia. En 1998, tot just fa deu anys, el preu del barril Brendt (la referència mundial) era de 13 dòlars; en 2007, l'any passat, arribava a màxims històrics de 72 dòlars. I en juliol de 2008 ja ha superat els 145 dòlars. El Fons Monetari Internacional ja ha anunciat que preveu que abans de la fi del 2008 el preu arribi als 200 dòlars, i la companyia russa Gazprom considera probable que en un futur immediat arribi als 250 dòlars.

Però aquí no està en dubte si hi ha o no energia, sinó si el model de producció econòmica és viable en un món en el qual les fonts d'energia, siguin fòssils, renovables o nuclears, són finites o limitades.

Les energies renovables no poden substituir l'actual i futur consum energètic, ja que són intermitents, la seva densitat energètica és molt xicoteta, la taxa de retorn energètic és elevada (això és, la quantitat d'energia consumida per a produir energia) i a més encara estan en una fase molt embrionària (als Països Catalans, per exemple, tan sols representen el 1'9% de l'energia primària).

I tampoc l'energia nuclear pot ser una opció de futur, ja que ni és rendible econòmicament, ni segura, genera residus altament contaminants, i el combustible utilitzat (urani) és també limitat.

Així mateix, l'esgotament del petroli i una falsa consciència ecològica ha conduït als països occidentals a plantejar-se la substitució de la gasolina per biocombustibles. Diferents directives europees estableixen que progressivament els biocombustibles han de representar almenys un 10% de l'energia utilitzada pel transport. Això està provocant, tant en els països occidentals com, especialment, al tercer Món, que el cultiu agroalimentari sigui substituït per la producció de soja, dacsa i oleaginoses destinades a la producció de biocombustibles, amb el conseqüent augment dels preus i de la fam. No debades, i a banda de l'alta taxa de retorn energètic dels biocombustibles, per a arribar a aquest 10% en el transport les 5 principals regions del món que produeixen biocombustibles dediquen ja el 36% de les terres de cultiu per a aquesta finalitat; en definitiva, llevar el menjar del plat per a omplir el dipòsit.

2.2. Crisi alimentària

Resulta més que evident que aquesta crítica situació està produint efectes catastròfics en els pobles més explotats i espoliats del món; la crisi alimentària generada pel capitalisme aboca milers de treballadors del món a la més absoluta pobresa; el preu de l'arròs augmentà en un 75% entre febrer i abril d'enguany, mentre que el preu del blat ho féu en un 120%; el mateix ha succeït amb altres productes bàsics per a l'alimentació com la soja, la dacsa, l'oli, la llet, o la carn, provocant una autèntica catàstrofe per als 2600 milions de persones del planeta que viuen amb menys de 2 dòlars al dia i dediquen entre un 60% i un 80% dels seus ingressos en aliments. Hui hi ha més de 850 milions de persones famolenques o desnodrides, i cada dia moren de fam 18000 xiquets

Però mentre els pobres del món morim de fam, les grans empreses de l'agroalimentació veuen augmentar escandalosament els seus beneficis. En el primer trimestre del 2008 les tres grans empreses que monopolitzen el comerç mundial de gra (ADM, Cargill i Bunge) havien guanyat 3047 milions de dòlars, un 110% més que l'any anterior. Monsanto, la gran multinacional de llavors i herbicides, havia guanyat 2230 milions de dòlars en el mateix període, un 54% més que l'any anterior. Finalment, Potash Corporation i Mosaic, les dues corporacions que controlen el mercat mundial de fertilitzants, guanyaven en aquest primer trimestre de 2008 594,8 milions de dòlars, un 693% més que en període anterior.

2.3. Crisi financera

Però si el sistema capitalista s'està trobant amb greus dificultats en l'àmbit energètic, el sistema financer encadena dificultats rere dificultats, fonamentades en l'aposta per l'especulació immobiliària de la major part dels bancs mundials.

Així, el primer avís succeí l'estiu de 2007 amb la “crisi de les subprimes”, amb la fallida dels principals bancs hipotecaris. Aquestes subprimes són hipoteques concedides sobre l'augment vertiginós del preu de les habitatges; conseqüència d'aquest encariment, i del creixement de la precarietat i l'atur entre la classe obrera, els índexs de morositat i impagaments augmenten i els bancs no poden fer front a la insolvència dels seus clients hipotecats.

D'aquesta manera, les dues principals entitats de préstecs hipotecaris dels EEUU, Fannie Mae i Freddie Mac, són ara mateix insolvents, amb un deute al voltant de 5 bilions 500 mil milions de dòlars, la meitat de tot el mercat hipotecari dels EEUU. L'amenaça de fallida per als inversionistes d'aquests bancs és evident, i no només als EEUU ja que a Japó i la Xina es troben invertits 1 bilió 300 mil milions de dòlars d'aquest deute, i diversos Bancs Centrals del G7 són propietaris de bons d'inversió dels dos bancs fallits.

Altres bancs es troben en serioses dificultats financeres, la qual cosa provocarà un efecte dominó en la resta de bancs mundials. Lehman Brothers i Morgan Stanley es troben amb seriosos problemes de sequera creditícia, i el gegant Merrill Lynch està prop de la insolvència, situació en la qual es troben ja de facto diversos bancs regionals dels EEUU com ara Marshall & Isley Corp., Zions Bancorp, Sun Trust, Bradford & Bingley, Washington Federal o IndyMac.

L'alternativa a aquesta crisi financera ha estat la de la intervenció dels Governs i Bancs Centrals, acudint amb diners frescs per tapar els forats d'insolvència. Així, es produeix la salvació pública no de bens i drets de la classe obrera sinó de les empreses i dels bancs, o sigui dels seus accionistes i administradors. El Banc d'Anglaterra i el Govern ja han acudit al rescat del banc Northern Rock; l'estat alemany ha salvat de la fallida al IKB, i la Reserva Federal dels EEUU ha intervingut per a fer comprar el banc Bear Stearns abans de que desaparegués.

En el mateix estat espanyol, el Banc d'Espanya ha realitzat operacions de captació de fons per a injectar solvència a diverses entitats privades. Degut a que la major part dels bancs i caixes d'estalvis s'han dedicat a col·locar els dipòsits dels seus clients en inversions especulatives en el sector immobiliari i en productes financers, operacions rendibles però molt arriscades, i a que aquests sectors especulatius han entrat en una espiral de pèrdues, els bancs es troben amb què no tenen líquid: els diners dels seus clients s'han evaporat. Producte d'aquesta situació és el fre a la concessió de crèdits, ja que els bancs no disposen de líquid però tampoc de les garanties de que aquests préstecs puguin ser retornats. Així, els bancs estan començant a negar crèdits per a la compra de cotxes, endureixen les condicions de les hipoteques, estan començant a negar targetes de crèdit a immigrants i deneguen la concessió de crèdits per a la creació de noves empreses.

 

3. RECOMPOSICIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA PER A FER FRONT A LA CRISI DEL CAPITAL

Davant d'aquesta situació mundial, la Unió Europea ha mamprès un procés de reestructuració interna per tal d'adaptar les seves estructures institucionals i les seves lleis per tal de poder competir amb els altres pols capitalistes. Així, s'ha dotat d'una nova Constitució encoberta (el Tractat de Lisboa) i de les iniciatives legals per tal reordenar el mercat laboral per tal continuar amb l'explotació de la classe obrera, ja sigui autòctona o immigrant.

3.1. El Tractat de Lisboa

Dos anys i mig després que la Constitució Europea fos rebutjada en referèndum a França i Holanda, i que els caps d'estat de la Unió Europea decidiren congelar el procés per por a nous “nos”, el 13 de desembre de 2007 el Consell de Ministres de la UE aprovava el nou Tractat de Lisboa, una actualització d'aquella Constitució Europea que va rebre el rebuig del 20% dels votants dels Països Catalans consultants a referèndum. A aquesta aprovació li seguiria l'aprovació del Parlament francès (març de 2008), la ratificació del Govern espanyol (Consell de Ministres del 29 d'abril) i la del Parlament espanyol (26 de juny, amb els vots en contra d'Erc i l'abstenció d'ICV). Ara bé, l'edifici de la construcció capitalista europea tornava a trontollar gràcies als sectors populars irlandesos. A l'igual que dos anys i mig abans, mitjançant una de les poques consultes populars, aquesta vegada celebrada a la República d'Irlanda, el no al Tractat de Lisboa guanyava el referèndum, paralitzant momentàniament l'eufòria de l'oligarquia europea.

Aquest Tractat de Lisboa és una nova imposició de l'oligarquia per seguir construint l'Europa del capital, i naix de la necessitat de dotar la Unió Europea de la capacitat política, econòmica i militar per competir amb el capitalisme estatunidenc, japonès, rus i xinès.

Els elements fonamentals que sostenien la proposta inicial de Constitució Europea, i que han estat corregides des de la perspectiva de la primacia del paper dels Estats en el nou Tractat de Lisboa, són:

- La necessitat de reforçar i centralitzar encara més l'estructura institucional i els mecanismes de decisió de la Unió Europea, cada vegada més allunyats de les classes populars.

- Integrar en funció d'aquests objectius els nous estats membres de l'est europeu, amb les contradiccions que això provocarà a partir de la disminució de les ajudes europees que patiran els estats espanyol, portuguès i italià com a conseqüència de l'expansió a l'est de la Unió Europea.

- Integrar en funció d'aquests objectius els nous estats membres de l'est europeu, amb les contradiccions que això provocarà a partir de la disminució de les ajudes europees que patiran els estats espanyol, portuguès i italià com a conseqüència de l'expansió a l'est de la Unió Europea.

- Legitimar tot aquest procés davant les treballadores d'Europa mitjançant una producció ideològica i propagandística centrada en la ciutadania europea.

- Desplegar un euroexèrcit i un sistema repressiu que serveixen tant a la política exterior com a la política interior europea, i que no pretenen substituir els exèrcits estatal ni les seves forces repressives.

- Reforçar la política monetària, deixada expressament fora de l'abast ja no de les classes oprimides, sinó dels mateixos estats europeus (amb l'excepció dels estats alemany, francès i britànic), que supedita les inversions socials i públiques a la seguretat i a la multiplicació del benefici privat.

- Reforçar la política monetària, deixada expressament fora de l'abast ja no de les classes oprimides, sinó dels mateixos estats europeus (amb l'excepció dels estats alemany, francès i britànic), que supedita les inversions socials i públiques a la seguretat i a la multiplicació del benefici privat.

- Augmentar l'explotació en el treball mitjançant la prolongació de la jornada laboral i l'augment de la intensitat del treball.

3.2. La Directiva de les 65 hores

El passat 9 de juny els ministres de Treball de la Unió Europea, sense cap vot en contra, van aprovar una “proposta de modificació” de l'actual Directiva sobre el temps de treball. Aquesta Directiva autoritza als Estats membres a canviar les seves lleis per a permetre l'allargament de la jornada de treball fins a les 65 hores setmanals. Mentre que el Ministre de Treball espanyol es va abstenir, el francès va votar a favor. El text aprovat pels ministres de Treball europeus encara no està rematat (falta l'aprovació formal en el Parlament Europeu) però en breu es posarà data per al debat parlamentari de la iniciativa. Tot sembla indicar que l'estudi de la ponència en l'Eurocambra no es produirà fins a finals d'aquest any.

Aquesta Directiva és la manifestació més clara de l'aplicació del Tractat per a la Unió Europea. La seva orientació conservadora i neoliberal es posa al servei del mercat i dels interessos de les grans multinacionals, grups econòmics i financers. Condemna els treballadors i treballadores europeus a increments de jornada, noves formes de precarietat i noves formes de flexibilitat laboral:

Aquesta Directiva és la manifestació més clara de l'aplicació del Tractat per a la Unió Europea. La seva orientació conservadora i neoliberal es posa al servei del mercat i dels interessos de les grans multinacionals, grups econòmics i financers. Condemna els treballadors i treballadores europeus a increments de jornada, noves formes de precarietat i noves formes de flexibilitat laboral:

- La normativa deixa a la suposada “lliure negociació entre el treballadori l'empresari” la durada de la jornada laboral fins a un màxim de 65 hores setmanals (sense comptar les guàrdies, fet que augmenta la jornada setmanal a 78 hores), la qual cosa és una ficció ja que no és possible parlar de llibertat econòmica en la majoria de les relacions laborals: la treballadora es veu en l'obligació d'acceptar les condicions que imposa l'empresari si no vol perdre el seu preuat lloc de treball.

- Al mateix temps, la suposada regulació de la jornada entre el treballador i empresari elimina la negociació col·lectiva, i deixa en mans dels empresaris la seva aplicació; així s'intenta desactivar els sindicats com a força que contraresta la desigual relació entre ambdós estaments, destruint allò que tantes generacions han anat bastint.

- A més, suposa un aprofundiment del “dúmping social”, ja que les multinacionals pressionaran als governs amb l'amenaça de la deslocalització de les empreses cap als països que aproven l'augment de jornada, o derivant treballs cap a empreses situades en aquests països.

- En la normativa també es contempla que les treballadors de les ETT no s'equipararan amb les seves companyes de treball fins a transcorreguts 4 mesos, o sigui, no s'equipararan mai.

L'aplicació de la normativa pot suposar un augment de l'atur i d'accidents laborals a quotes mai vistes. La normativa és un atac sense precedents contra els treballadors, el seu benestar i condicions de vida, a la negociació col·lectiva, i a la història del moviment obrer.

Així mateix, i paral·lelament a l'aprovació de la directiva de les 65 hores setmanals, la Unió Europea pretén abordar en breu la jubilació als 70 anysi acabar de privatitzar la totalitat dels serveis públics.

La reducció de la jornada laboral ha estat una reivindicació històrica delmoviment obrer i un triomf dels forces del treball sobre el capital, al qual li ha arrabassat part de l'excedent empresarial a través de la reducció del temps de treball. La setmana de 48 hores setmanals va ser una de les primeres reivindicacions de la classe obrera, conquesta social que no vaser gratuïta. De fet, el Primer de Maig es commemora la massacre que es va realitzar a Chicago en 1886 amb els manifestants que reclamaven la jornada de 48 hores. Producte de la llarga lluita obrera, en 1919 l'Organització Internacional del Treball va oficialitzar la jornada màxima de 48 hores setmanals. Així doncs, la Unió Europea pretén fer retrocedir mésd'un segle les conquestes socials guanyades amb el sacrifici i la lluita dellargues generacions d'obreres.

3.3 La Directiva de la Vergonya

La Directiva de Retorn, coneguda ja com a Directiva de la Vergonya, va ser aprovada pel Parlament Europeu el passat 18 de juny. Tots els eurodiputats dels Països Catalans (“socialistes”, PP, i CiU), a excepció de 2 diputats (ICVi Los Verdes), van votar a favor. Uns dies abans, la totalitat dels ministres d'Interior de la UE, entre els quals l'espanyol i el francès, ja havien donat la seva aprovació a aquesta nova llei.

Aquesta directiva europea persegueix i criminalitza les immigrants, vulnera els Drets Humans i blinda encara més a Europa front la immigració, abocant encara més a la desprotecció, desesperació i precarietat d'aquests treballadors. Els límits de la nova directiva són tan amples que esdevé una desregulació quasi total, que no solament permet als estats fer el que vulguin en aquest àmbit, sinó que justifica les polítiques neoconservadores dels governs europeus.

- La directiva de la vergonya estableix un termini màxim de detenció de 18 mesos a les persones nouvingudes. És a dir: els estats de la Unió Europea podran empresonar en Centres d'Internament durant un any i mig a tots els immigrants sense papers Actualment, l'estat espanyol estableix un màxim de 40 dies i el francès, de 30.

- Aquesta nova directiva europea permet que sigui una autoritat administrativa, i no un jutge, la que decideixi l'empresonament en aquests Centres d'Internament (com a Guantànamo) abans de la seva expulsió.

- Permet també la detenció i expulsió dels menors no acompanyats, que poden ser retornats a països amb els quals la Unió Europea o algun dels seus estats membres mantingui acords de col·laboració, sense necessitat que sigui el país de procedència del menor, i sense garantir que seran els seus familiars o tutors legals qui se’n faran càrrec.

Permet també la detenció i expulsió dels menors no acompanyats, que poden ser retornats a països amb els quals la Unió Europea o algun dels seus estats membres mantingui acords de col·laboració, sense necessitat que sigui el país de procedència del menor, i sense garantir que seran els seus familiars o tutors legals qui se’n faran càrrec.

- Les noves normes promouen el principi del “retorn voluntari”, que estableix que els immigrants sense papers que reben una ordre de "retorn" tindran entre 7 i 30 dies per tal de deixar "voluntàriament" el país. En aquest cas, l'immigrant tindrà prohibida l'entrada a la Unió Europea durant cinc anys.

Les noves normes promouen el principi del “retorn voluntari”, que estableix que els immigrants sense papers que reben una ordre de "retorn" tindran entre 7 i 30 dies per tal de deixar "voluntàriament" el país. En aquest cas, l'immigrant tindrà prohibida l'entrada a la Unió Europea durant cinc anys.

- Però quan l'immigrant no haja marxat de forma voluntària en el període abans assenyalat, o quan haja de ser deportat, la Unió Europea prohibeix l'entrada d'aquest immigrant de forma permanent.

Però quan l'immigrant no haja marxat de forma voluntària en el període abans assenyalat, o quan haja de ser deportat, la Unió Europea prohibeix l'entrada d'aquest immigrant de forma permanent.

4. ELS PAÏSOS CATALANS, EN EL FIL DE LA NAVALLA

Mentre que les diferents fraccions dels representants de la burgesia espanyola mantenen una pugna terminològica sobre la caracterització de la situació econòmica (uns parlen de crisi, altres de desacceleració), les classes populars dels Països Catalans som les que patim les conseqüències. En efecte, en els darrers sis mesos han crescut exponencialment la carestia de la vida i l'atur, i s'han aguditzat les condicions laborals de les treballadores dels Països Catalans.

4.1. Augment de l'atur

La quantitat d'aturades als Països Catalans (dades del País Valencià, Principat de Catalunya i Illes Balears i Pitiüses) durant el mes de juny de 2008 arribà a les 612.216 persones, el 9'3% de la població activa, incidinten les dones (el 53'2% del total), i creixent un 2% respecte al mes anterior. L'atur en els Països Catalans ha crescut un 31,8% en el darrer any, mentre que en l'estat espanyol ho feu en un 21'6%.

Les previsions de l'OCDE per al 2009 albiren unes xifres d'aturades pròximes a l'11%. Això significa que en els darrers mesos aquest augment de persones sense treball creixerà molt més, i en tots els sectors, i que laxifra del 14% de persones que viuen sota el llindar de pobresa als PaïsosCatalans encara serà major.

La crisi econòmica no és viscuda entre la burgesia com una possibilitat de reducció dels seus formidables beneficis. Ben al contrari, aquests s'edifiquen sobre l'augment de l'atur i la precarietat. D'entre les multinacionals que operen als Països Catalans, la francesa Total declarava uns beneficis en 2007 de 12231 milions d'euros; Telefónica obtingué un benefici rècord en 2007 de 8906 milions d'euros, un 42,9 % més que en 2006, i France Télécom 3206 milions de benefici en l'any 2007. Mentrestant, els beneficis de Repsol-YPF en el primer trimestre de 2008 han superat els 1200 milions d'euros, un 36,5% més respecte al mateix període de l'any anterior. Per la seva banda, la multinacional francesa de les assegurances AXA guanyava en 2006 5140 milions d'Euros, un 20% més que l'any anterior.

El benefici operatiu del grup Carrefour pujà un 3,3% fins als 3359 milions d'euros en 2007. El grup Inditex va registrar en 2007 un benefici net de 1257 milions d'euros, un increment del 25% respecto a 2006, i la constructora FCC tancava eixe mateix any amb 737,9 milions en guanys, un 37,8% més que en 2006.

4.2. Carestia de la vida

En el darrer any, l'Índex de Preus de Consum ha pujat un 5%, destacant la pujada del 6'7% en l'alimentació, el 6'4% en l'habitatge, el 10% en el transport i el 4'3% en ensenyament. Tenint en compte que els salaris han pujat una mitjana d'entre un 1% i un 2%, la pèrdua de capacitat adquisitiva i empobriment de les classes populars catalanes és eloqüent.

Així mateix, el passat mes de juny el govern socialdemòcrata de Zapatero decidí una pujada de la factura elèctrica del 11%, que s'afegia a una altra pujada del 2'8% en gener, xifres encara més baixes que el 20% anunciat pel propi govern espanyol o del 30% que ha manifestat el ministre d'Economia espanyol, Pedro Solbes. Al mateix temps, els beneficis de les companyies elèctriques al llarg de 2007 pujaren un 33% respecte a l'any anterior. Així, les treballadores continuem engreixant els comptes correntsde la burgesia.

pujada del 2'8% en gener, xifres encara més baixes que el 20% anunciat pel propi govern espanyol o del 30% que ha manifestat el ministre d'Economia espanyol, Pedro Solbes. Al mateix temps, els beneficis de les companyies elèctriques al llarg de 2007 pujaren un 33% respecte a l'any anterior. Així, les treballadores continuem engreixant els comptes correntsde la burgesia.

D'ençà la entrada de l’euro, l'1 de Gener del 2002, com a culminació dels acords de Maastricht, la població treballadora catalana no hem vist més que la caiguda del nostre poder adquisitiu. En aquests 6 anys i mig els preus han pujat de mitjana un 75%, i els salaris només ho han fet un 20%, demostrant el que l'esquerra independentista ja denunciava fa 5 anys: La Unió Europea no es més que l’acord entre els amos de sempre per continuar fent-se d’or amb la nostra suor.

I mentre la classe obrera veu com cada vegada és més difícil arribar a final de mes i poder viure amb dignitat, els bancs continuen engreixant el seu compte de beneficis; en 2007 el Banco Santander guanyava 9060 milions d'euros (19% més que l'any anterior), BNP-Paribas 7800 milions d'euros, el BBVA 6126 milions d'euros (29,4% de creixement), Crédit Agricole 4044 milions d'euros, La Caixa 2488 milions d'euros, Bancaixa 491,2 milions d'euros, Caixa Catalunya 487,9 milions d'euros (un 39% més), i la CAM 385,7 milions d'euros (amb un augment del 15%).

4.3. Tancament d'empreses

Els darrers 10 anys, i d'una manera dramàtica des de l'any 2003, els Països Catalans vivim un accelerat procés de destrucció del teixit industrial i de consolidació del model terciari imposat per l'oligarquia. Si bé al País Valencià, a la Catalunya Nord i a les Illes Balears i Pitiüses el model turístic, d'atenció geriàtrica i especulatiu està fortament implantat, l'arribada de la socialdemocràcia a les institucions del Principat i de l'Estat espanyol (i no és casual que dos dels ministres d'Indústria espanyols hagen estat primer Montilla i després Clos) ha suposat l'acceleració de les deslocalitzacions industrials i el conseqüent augment dels acomiadaments i de la destrucció de l'ocupació en el sector industrial.

Lear, Valeo, Puigneró, Ca Blanquerna, Blanq-Bell, Indústries Esteba, Filatures Bures, Buretex, Industrial Aragonés, Auxiliar Estambrera, Morago 1982, Mitasa, Estampados Sanchis, Mesta, Autotex, Novalux, Samsung, Funosa, Nissan, Panasonic, Levi's, Lamparaz Z, IAR, Domar, Fisipe, Hasbro, Hewlett-Packard, Printer, Miniwatt, Jesmar, Ferrys, MB, Celestica, Seat, Sas-Abrera, Braun, Sysmo, Frape-Behr...Aquestes són algunes de les empreses que en els darrers cinc anys han tancat les seves portes o han patit importants Expedients de Regulació de l'Ocupació (ERO) que han comportat l'acomiadament de milers de treballadores.

Aquesta dinàmica ha estat constant i metòdica en la darrera dècada; en 2004, més de 25.000 obreres eren acomiadades dels seus llocs de treball als Països Catalans; en 2007, aquesta xifra arribava a 30.000.

Juntament amb els tancaments d'empreses i els ERO, s'han viscut greus conflictes laborals als Països Catalans; Potser els casos d'Ibèria-El Prat, TMB, o els 660 de Seat siguin els més mediàtics, però Mercadona, Bocatta, Sitel, Parcs i Jardins de Barcelona, Ono o Boufard-Vercelli han tingut també episodis de lluita sindical i obrera significatius.

Contràriament al que podríem creure, els motius de la destrucció del teixit industrial no són la baixa productivitat o la competència. Segons l'Informe Econòmic presentat pel Govern Zapatero en l'estiu de 2007, el sector econòmic que més havia crescut havia estat l'industrial (5'1%) i la productivitat per hores treballades també havia augmentat un 4'6%. La Indústria continua sent un sector molt lucratiu per als empresaris, que amb l'alta taxa de temporalitat, la nova Reforma Laboral, l'augment de la precarietat, les quantioses subvencions i el trasllat de la producció a altres països, obtenen uns ingents beneficis.

En efecte, l'estratègia de l'oligarquia capitalista es fonamenta primer en acaparar substancioses subvencions públiques (recordem que la factoria de Ford en Almussafes ha rebut en els darrers 15 anys 165 milions d'euros en ajudes públiques directes), incrementar la precarietat laboral i l'explotació, per a posteriorment procedir al trasllat de les fàbriques als països del Magrib, Europa de l'est o el sud-est asiàtic, on la mà d'obra és més barata i les condicions d'explotació laboral molt més favorables per tal de poder mantenir i incrementar les seves fabuloses taxes de benefici.

Al llarg del primer semestre del 2008 ha continuat el degoteig a totes les comarques dels Països Catalans, tancant-se nombroses fàbriques, executant-se Expedients de Regulació d'Ocupació i entrant en suspensió de pagaments moltes altres.

Segons la Coordinadora Obrera Sindical, a La Selva diferents empresestèxtils acomiadaven 276 treballadores (Buretex, Sans Branded Apparel iGrup Pasarela), cosa que també succeïa a Reus amb el Grup Pasarela. A Novelda (Valls del Vinalopó) el Grup Levantina presentava un ERO sobre tres fàbriques granit i marbre que deixava al carrer 190 treballadores i altres 400 llocs de treball indirectes.

A Alcoi, el grup Industrial Monllor (fundat en 1850) declarava la suspensió de pagaments, tancant 6 factories i deixant sense feina 101 treballadores; el mateix succeïa a l'empresa tèxtil Rasilán de Bocairent (la Vall d'Albaida), amb 50 treballadores a l'atur, i a Little Kiss de l'Eliana (l'Horta), amb 140 treballadores colpejades per un ERO. La mateixa quantitat de treballadores aniran al carrer degut a la suspensió de pagaments a Carpema i Puertas Chova (La Safor). I dins del mateix sector, el del moble, Giménez S.A (l'Horta) també ha declarat suspensió de pagaments.

4.4. Crisi de la construcció

Durant anys el sector de la construcció ha estat el sector econòmic líder en la creació d'ocupació i en la generació de grans beneficis per a bancs, immobiliàries i especuladors. Centenars de milers de kilòmetres quadrats dels Països Catalans han estat literalment coberts de ciment i rajola. S'han construït milers d'habitatges, complexes turístics i residencials, destruintse al mateix temps espais naturals privilegiats patrimoni de totes les catalanes.

I si durant anys hem hagut de patir la destrucció del medi ambient, l'esgotament dels recursos naturals i la corrupció de polítics, les classes populars catalanes també hem de patir la més que evident i predible crisi de la construcció; no debades, durant el primer trimestre del 2008 les 7 grans immobiliaries de l'estat espanyol havien reduït en un 75'53% les seves vendes. En efecte, mentre els grans empresaris anuncien suspensions de pagaments sense prejudici dels grans beneficis acumulats al llarg dels anys i que es troben ben guardats a paradisos fiscals, les milers de treballadores de Llanera, Don Piso o Martinsa-Fadesa es queden sense treball: en el mes de juny 6704 treballadores de la construcció anaren a l'atur, un augment del 9'7%, sent-ne ja més de 91102 els que engreixen les llistes de l'Inem.

Però juntament amb la construcció, les treballadores dels sectors auxiliars i indirectes veuen perillar els seus llocs de treball: el consum de formigó ha baixat un 15%, així com les demandes d'electrodomèstics o de rajola. No debades, en el darrer mes de juliol diverses empreses del sector de la rajola de Castelló iniciaven un acomiadament d'obrers que encara està perquantificar.

5. ELS REPTES POLÍTICS D’ENDAVANT (OSAN) I DE L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA

Resulta més que evident que allò anomenat Estat del Benestar ha arribatal seu darrer alè, però sobretot que les estructures de dominació i explotació del propi sistema capitalista es transformaran en un futur ben pròxim. Si ho fan en benefici de l'oligarquia els nivells de depauperació del conjunt de la humanitat seran pràcticament insuportables. Com a organització revolucionària, tenim el deure polític i històric de contribuir a la construcció de les alternatives polítiques que facin possible la destrucció del capitalisme i la consecució del socialisme. Així, tant Endavant (OSAN) com el conjunt de l'Esquerra Independentista hem d'afrontar immediatament els següents reptes:

- Enfortir i crear estructures i espais de lluita i coordinació, ja siguin locals, comarcals o nacionals, amb tots els sectors anticapitalistes i combatius dels Països Catalans, consolidant una política d'aliances en el si de la classe obrera capaç de fer front a les estructures de dominació.

- Iniciar una campanya política, amb aquests sectors obrers i anticapitalistes, que es fonamenti en la conscienciació, la mobilització,l'autoorganització, l'extensió al llarg de tot el territori i la continuïtat en el temps.

- Esdevenir el moviment polític catalitzador, sense protagonismes, d'aquesta iniciativa per tal d'entrellaçar les lluites contra les tres opressions que patim: la social, la nacional i la de gènere.

- Disputar al capitalisme l'hegemonia en el camp de la ideologia, denunciant el caràcter genocida d'aquest sistema i la responsabilitat dels seus gestors polítics i econòmics en aquesta crisi mundial.

- Deslegitimar a la burgesia dels Països Catalans com a classe dirigent, en un moment en què amb la publicació de les Balances Fiscals i les aliances estratègiques per la disputa d'infraestructures al voltant del corredor mediterrani, se situaran com a falsos defensors del territori. No a les reivindicacions patronals, sí a l'aliança amb la classe obrera.

- Plantejar com a única alternativa possible la construcció del Socialisme als Països Catalans, a Europa i a la resta del món. Només el Socialisme, construït des de la diversitat d'experiències i propostes i mai des del dogma, podrà esdevenir el sistema capaç de proporcionar dignitat, justícia i igualtat al conjunt de la societat.