No buscava l'aprovació de ningú, sinó la justícia. El seu compromís amb les llibertats no era estètic, sinó ètic. I per això defensà, fins al final, les víctimes de la tortura. I de detencions arbitràries. I de lleis injustes, i d'abusos de tota mena. Foren qui foren: els independentistes del 1992 o els del 2008, els suposats integrants de cèl·lules islamistes fantasma, els immigrants i refugiats o els infants etíops. Perquè, malauradament, les violacions dels drets fonamentals no cal anar-les a buscar a països exòtics. Potser això explica la indiferència, altrament incomprensible, amb què bona part dels mitjans catalans han rebut la notícia de la seva mort. No és un personatge còmode per a les ments benpensants.

 

Però, tanmateix, els silencis no deixen de ser inquietants. Amb en Sebastià Salellas, aquesta setmana el nostre país ha perdut una altra de les persones realment importants. I hem reaccionat com si n'anarem sobrats, de persones com ell. Perquè en Salellas era un dels bons. Dels bons de veritat. I en aquests temps, difícils per a les llibertats, en calen molts, com ell. Quan la por i l'obsessió per la seguretat fan retrocedir la llibertat, i la doctrina antiterrorista justifica tota mena d'abusos, necessitem, més que mai, persones disposades a arriscar per salvaguardar els drets i les llibertats fonamentals. Sobretot els dels més febles, que avui tenen un defensor menys. Ells sí que el recordaran, en Sebastià Salellas.