Només els dels “nostres” representants polítics, en ajuntaments, diputacions, “governs autonòmics” o estatals, i això perque són ells mateixos qui se’ls pugen, i sense posar-s’hi rojos de vergonya (doncs alguns d’aquests augments salarials, d’aquests “servidors” del poble, arriben en alguns casos a prop del 50 %).

Els nostres salaris, en massa ocacions, com a molt, i després de fortes lluites, només pugen un 1,5 o un 2%. Llavors, és ben fàcil veure com, cada dia que passa, perdem poder adquisitiu, i cada vegada som més i més els i les que ens veiem més ofegades per provar d’arribar a fi de mes.

És a dir, mentre un reduit i selecte grup de capitalistes i especuladors sense escrúpols es fan cada dia més rics, els i les treballadores estem més empobrits.

Teòricament ens incrementen els temps dels procesos productius, malgrat que en realitat, tenim un dels pitjors index de productivitat de tota la UE. És a dir per a guanyar el mateix que guanyàvem abans amb x hores de treball, ara ens obliguen a fer més cases, més cotxes, més peces, més informes... en menys temps. Així, se saturen els mercats (només cal veure la situació de fallida de la construcció actualment), i mentre que la gran patronal continua sumant beneficis récords, nosaltres, els i les treballadores continuem fent-los els beneficis amb suor i sang.

A tall d’exemple, només cal veure com després de tots els problemes provocats, els acomiadaments, vaga de fam, etc., ara SEAT presenta beneficis superiors als de l’any anterior! Igualment que la FORD, després d’un any de terrible repressió sindical.

Així, s’incrementa la producció (que no la productivitat), mitjançant la reducció dels costos, amb la precarització dels salaris, inversions “fantasmes” en seguretat i higiene, retalls imparables dels drets socials adquirits (amb sang)... O per exemple, forçant la concatenació de més i més hores extres (en molts casos pagades a preu d’hora normal), amb torns de fins a 12 hores (cosa habitual arreu del país, des d’Arbúcies o Martorell, fins a Ontinyent o Elx)... i tot per poder acabar cobrant el mateix que es cobrava fa 10 anys.

La producció s’ha incrementat més d’un 20%, però la productivitat encara és lamentable, i doncs, els augments salarials reals no passen del 2% (això qui els té).

La pròpia ONU reconeix que a nivell general, estem reculant, que cada vegada hi ha menys rics que controlen més riquesa, i més pobres que tenen cada vegada menys. I tot això, amb un procès de concentració de capitals cada vegada més accelerat (banca, línies aèries, producció d’acer, etc.), que fa que els monopolis privats tornen a estar a l’ordre del dia. Aquests nous monopolistes són cada vegada més rics i poderosos a costa del nostre treball, així com de la destrucció dels nostres drets socials i del nostre territori i país.

Els que ens “governen” acaben reconeixent que cada unitat familiar necessitaria, en moltes comarques d’arreu dels Països Catalans, almenys uns 300 euros més al mes, només per al cistell de la compra, i arribar amb un mínim de comoditat a la fi de mes.

Però la realitat és que hem de treballar cada vegada més hores, de sol a sol, embrutint-nos, sense possibilitat de gaudir d’una mínimament sana vida familiar i social; amb les conseqüències que se’n deriven (augment de la violència masclista, de les actituds racistes, de la desarticulació familiar, del fracàs escolar, del consum de drogues, etc.).

Ja no podem permetre’ns el “luxe” de continuar fent passes enrere com els crancs. Hem de dir ben alt i ben fort que ja n’hi ha prou, que ja en tenim prou... i explicar-ho arreu, entre els nostres companys i companyes de feina, al mercat, entre les veïnes i veïns.
Ja és hora d’enraonar, d’actuar i d’extreure’n experiències. Cal anar perdent la por, l’egoïsme, etc., doncs cada vegada tenim menys a perdre. I hem de lluitar organitzadament com només sabem els i les treballadores, fora de les màfies sindicals que estan posant em safata de plata les nostres vides als peus de la patronal.

Des de la COS sempre hem lluitat per la distribució de la feina, a un mateix salari per fer front a l’atur, i per facilitar el repartiment de la riquesa entre els seus productors reals, per la setmana laboral de 35 hores, etc. Però en aquets moments hem de ser honestos, i veure realment quina és la realitat que vivim i patim. Sense renunciar ni un pam en la nostra reclamació per les 35 hores (i fins i tot les 30... ja que tècnicament això és possible a dia d’avui), hem de començar a lluitar contra l’aplicació de salaris base de misèria, contra la concatenació d’hores extra de forma descontrolada (en contra dels mateixos convenis), situacions que representen jornades de treball real de 9, 10 i fins a 12 hores diàries.

Ja no ens podem permetre ni un pas més enrere. A dia d’avui, amb les diferències que s’hi vulguen, ens trobem en una situació laboral més semblant (per la desprotecció, precarietat, jornada, etc.) a la de fa 50 anys, en ple franquisme, que no a la d’una societat “moderna i democràtica” (tal i com ens volen fer creure). Si volem avançar en els nostres drets, hem de recuperar tot allò que ens hem deixat prendre. Salaris dignes amb augments salarials linials i en base als augments reals de l’IPC. Jornades màximes de vuit hores (amb la prohibició de les hores extra). Mateixa feina, mateix salari (independentment del sexe, l’origen o l’edat de la persona que el fa).

Vuit hores de treball, vuit d’esbarjo i tasques quotidianes, i vuit de descans!