La cercavila està convocada per l’AJPB, la COS, Endavant, Maulets i el SEPC i compta amb l la col·laboració de les penyes futbolístiques Borrat-xots i Estel Groc.

 

El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; i les vila-realenques d’avui dia podem estar ben orgulloses de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions…

 

Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre “dimoni emplomat” i “incendiari malababa”, volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants).

 

Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el que ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem les portes i –ai!– va desencadenar un espantós carnatge…

 

Segons la pròpia declaració d’un cronista botifler, “entraron por todas partes matando, quemando y saqueando: ni las venerables canas del decrépito anciano, ni el tierno carmín de la rubo-rosa doncella, ni el llanto de la madre cariñosa que apretaba contra su seno el hijo de sus entrañas, ni el sagrado recinto de la casa del Señor pudieron detener en su sed de venganza a la desenfrenada soldadesca”. Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l’“universal incendi”, provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de “general escarmiento” per a tot el país: després d’“el desgraciat cas de Vila-real” totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó.