Tanyada: Fa temps que des de l'esquerra s'afirma que ens trobem davant una precarització de les condicions de vida de les classes populars sense precedents. Vosaltres hi esteu d'acord? I en aquest cas, què creieu que explica que no es produeixi una resposta contundent per part d'aquestes classes populars?

Roc Moltó: És important saber que aquest procés és fruit d'un procès desindustrialitzador i terciaritzador recolzat d'una forta base legal. I que la precarietat laboral s'expressa de moltes maneres: l'encariment abusiu de l'habitatge , l'increment dels índexs absoluts de pobresa, les formes de violència individual i col.lectiva, i la major incidència de malalties i problemes psicològics i psicosomàtics... Tots aquests factors han produït una desmoralització terrible sobre la gent.

Marc Faustino: A grans trets estic d'acord amb aquesta anàlisi: l'atur, la privatització, elitització i massificació dels serveis socials, la precarietat, la impossibilitat d'emancipar-se per als joves, l'elevada sinistralitat o l'explotació de la immigració són alguns dels principals problemes de la classe treballadora catalana. Però el pitjor és que aquesta viu molt allunyada de la participació política i social. I això és una victòria de la ideologia liberal.

Tanyada: Als Països Catalans sota dom inació espanyola, el sindicalisme continua sent molt minoritari, i en qualse vol cas, la poca gent que milita tendeix a acostar-se a les centrals “majoritàries”.

MF: Això és molt relatiu. Hi ha una part de la joventut, de les dones i de la immigració que davant situacions injustes a la seva feina, s'apropen als sindicats per informar-se i reaccionar. I en general, hi ha una part de la classe treballadora que continua organitzantse sindicalment.

RM: En el fons, tot aquest procès desindustrialitzador, la segona onada després de la "reconversió industrial" de finals dels setanta i principis dels vuitanta, ha fet que el vell model sindical ja no pugui ser ni representatiu, ni majoritari, ni combatiu, ni de classe . En cap de les negociacions fetes davant d'un Expedient de Regulació de l'Ocupació o del tancament d'una gran empresa, no s'ha tingut en compte als i a les treballadores precàries, o a les de les empreses subcontractades.

Tanyada: Però més enllà de casos concrets, i de dinàmiques institucionals (enteses com la dependència de les grans centrals de l'estat), també hi ha factors de canvi social i econòmic que expliquen l'anquilosament i la pèrdua de legitimitat dels vells sindicats com a estructures de lluita.

MF: Més que de pèrdua de legitimitat dels sindicats jo parlaria de pèrdua de legitimitat d'un cert sindicalisme . Crec que el  sindicat és una eina i si aquesta no et funciona en la forma que està definida avui l'has de canviar per una altra. Tot i això, i en el cas concret dels Països Catalans, hem de reconèixer que malgrat que els sindicats espanyols n'han fet de molt grosses, no s'ha donat un canvi d'afiliació cap a un sindicat més compromès amb les reivindicacions obreres fetes des de les empreses.

RM: El fet que la immensa majoria del jovent, les dones i els i les nouvingudes treballadores, no troben el seu espai als "sindicats", és perquè senzillament el model d'acció sindical generalitzat (el de CCOO i UGT, però també el de la gran majoria de sindicats alternatius), basat en les eleccions sindicals, la negociació de convenis, i els intents de competir amb CCOO i UGT per les restes del pastís, cada vegada implica menys treballadores i treballadors. Aquest sindicalisme només té un cert sentit quan parlem del funcionariat i dels i de les treballadores "indefinides", i en aquest segon cas, a la indústria principalment.

Tanyada: En el món sindical  es pot veure força clarament com hi ha hagut un trencament generacional, producte segurament d'aquests canvis socials que s'han produït en els darrers 30 anys. Hi ha una generació que no sap res d'aquest món i que es comença a preguntar com pot incidir en aquest camp, el del treball, que segurament és el més quotidià. Com orientar-s'hi?

MF: La resposta està en la militància sindical i en la forma d'entendre-la. Les persones que formem part del sindicat nacional i de classe hem de ser el millor exemple de lluita i d'acció col.lectiva. És el millor mitjà de què disposem per apropar-nos a la classe treballadora dels Països Catalans. La convicció que amb la lluita col.lectiva podem vèncer les injustícies laborals i socials. Tot i que moltes vegades només podem fer que siguin més ben suportades.

RM: El sindicalisme pot ser una excel.lent eina per organitzar tota aquesta gent, però sempre i quan es tinga clar quin és el model i les formes  organitzatives de les quals es dota per poder-h i donar resposta. Les velles formes no poden tenir capacitat d'organitzar a tota la massa de treballadores i treballadors que avui fan de cambrers, demà de missatgers, a l'altre de peons a l'obra. Calen estructures el més horitzontals i territorialitzades possible on tothom hi tinga cabuda, veu i vot, independentment de la feina, sector o ram .

Tanyada: Quines són les tasques immediates del sindicalisme nacional i de classe?

RM: Cal una aposta global en clau de moviment, no nom és des de la perspectiva del sindicat com a gestora de les problemàtiques. purament laborals, sinó prenent el sindicat com una eina més dins del nostre procés d'alliberament de gènere , de classe i nacional. Des d'una pespectiva no burocràtica de l'organització, assemblària i autogestionada.

MF: Estic d'acord amb que sense un plante jamente estratègic, les respostes a aquests problemes amb què ens enfrontem recaurien només en unes persones - els sindicalistes o els polítics. Però nosaltres volem que tothom exerceixi de sindicalista, que tothom exerceixi la política. Per tant crec que el primer que hem de fer és tornar a convèncer a la classe treballadora que només amb la seva unitat i organització podrà respondre a les polítiques liberals dels Estats espanyol i francès.

Tanyada: La "qüestió sindical" continua sent un repte per l'esquerra independentista. Pot deixar-ho de ser?

MF: Hauríem de tenir molt més clares les nostres línies estratègiques i tàctiques en el món del treball. I malauradament no les tenim. Malgrat que s'han fet crides constants crec que hem dedicat massa estones a interpretar el seu contingut sense entrar a transformarlo, sense una pràctica real en els llocs de treball.

RM: És cert, però si hem estat capaces de crear estructures pròpies, segons el nostre model en tots els àmbits i sectors de lluita, per què no fem el mateix amb el sindicalisme? Si hem estat capaços de desenvolupar organitzacions de joves, de defensa de la llengua, d'estudiants, antirrepressius, etc., independents i autogestionats respecte al model polític "alternatiu" i "d'esquerres" que ens venen arreu, per què no ho podem fer amb el sindicalisme?