Tanmateix, no era imprevisible. Els anys 2001 i 2002 l’estat de Califòrnia va patir una crisi energètica similar. No per casualitat, la Comissió Federal Reguladora de l’Energia d’allà va tenir tan poc èxit com les administracions d’aquí a domesticar les ànsies de lucre de les empreses privades del sector i garantir un servei públic elemental tan bàsic com l’electricitat.

El discurs neoliberal dels anys vuitanta i noranta va concentrar bona part dels seus atacs en els serveis públics. Els seus arguments eren que calia privatitzar-los per posar fi a la ineficàcia de l’administració, millorar les prestacions i abaratir els preus per als consumidors. A més a més, buscava enfrontar simbòlicament la figura del consumidor a la del treballador, tot donant a entendre que tenien interessos contraposats, com si la immensa majoria dels usuaris no fossin treballadors o com si la immensa majoria de consumidors no hagués de treballar per viure…

Doncs bé, quin és el resultat de vint anys de privatitzacions? No solament no ha millorat la qualitat dels serveis, sinó que s’han deteriorat les condicions de treball en aquestes empreses i, després d’un termini prudencial, també s’augmenten els preus, que en el cas de certes elèctriques s’han apujat un 20%. Així doncs, qui hi surt guanyant amb les privatitzacions?

L’economia són faves comptades. Si es degraden les condicions laborals i els salaris, s’empitjoren els serveis i s’augmenten les tarifes… L’única millora fabulosa correspon als guanys dels accionistes.

Renfe descarrilada

L’altre gran espectacle de la Catalunya lumpenestatutària és l’estat de les rodalies de Renfe, una empresa “pública” en procés de fragmentació i privatització. La manca d’inversions a Renfe, com a Red Eléctrica, condensa les grans contradiccions sociopolítiques d’aquest país: una assignació de recursos discriminatòria de l’Estat vers Catalunya i una lògica de privatització privilegiada per la burgesia autòctona.

L’única solució passa per una gestió pública catalana amb un finançament apropiat que trenqui amb la lògica privatitzadora dels últims anys. No podem permetre que la lluita per l’autogovern sigui un pretext per a noves privatitzacions… com insinuen insignes representants de la burgesia catalana pel que fa a la gestió del Prat.

Per altra banda, l’esquerra no pot deixar en mans dels taurons que es van reunir a ESADE la reivindicació d’un control sobirà de les infraestructures del país. La privatització de les companyies elèctriques suposa una desinversió que es tradueix en apagades. La privatització de Renfe, però, pot conduir a coses pitjors. Al Regne Unit, el nombre d’accidents ocasionat per la relaxació de les mesures de seguretat dels ferrocarrils privatitzats va obligar un govern tan poc sospitós de bolxevisme com el de Blair a renacionalitzar-ne una part. Millor no parlar del perill que el Prat acabés en mans d’AVERTIS…

Les misèries de la Catalunya post-estatutària no s’acaben aquí. Tot apunta que les ja ínfimes millores d’autogovern del nou Estatut poden ser estripades en els passadissos del Tribunal Constitucional. En aquest cas, tota l’esquerra del sistema es veurà obligada a triar entre acatar la resolució del Tribunal o llençar-se al carrer per defensar l’Estatut. Sens dubte, els revolucionaris serem els primers a sortir al carrer, però no per a reivindicar el tímid estatut del 29 de setembre, sinó per a exigir un procés constituent català.

Nou impuls social i polític

Esperem que la Diada d’enguany ajudi a crear un clima polític que afavoreixi una nova embranzida d’esquerres i sobiranista. Una embranzida urgent davant del gir cada cop més centralista i reaccionari del PSOE que, no content amb haver desfigurat el procés estatutari català i amb haver ofegat el procés de pau al País Basc, acaba de regalar el govern de Navarra a UPN, tot frustrant els anhels de canvi de la majoria de la seva població.

Així doncs, cal una embranzida sobiranista, però també conseqüentment d’esquerres, que haurà d’esforçar-se a continuar les lluites per l’habitatge de l’any passat –aprofitant les hores baixes del sector del totxo-, a preparar els i les assalariades a organitzar-se davant l’anunciada crisi econòmica internacional i a reestructurar el moviment contra la globalització capitalista i la guerra.

Una fita important per tal de recompondre els moviments socials serà la celebració del Fòrum Social Català, una iniciativa que busca rellançar els espais de debat i d’acció unitària, quan ja gairebé ningú espera res de bo d’un tripartit d’entesa totalment subordinat als poders fàctics i que es limita a gestionar lleialment els interessos del gran capital.

Justament per perfilar els continguts d’una alternativa realment ecosocialista i revolucionària a l’esquerra social-liberal, a principis de desembre, tindran lloc a Barcelona les V Trobades de l’Espai Alternatiu Confederal. Que pretenen ser un veritable congrés de refundació per a construir una organització revolucionària i internacionalista a nivell estatal que lluiti pel socialisme del segle XXI i que contribueixi a canviar la correlació de forces a l’esquerra.