Julià de Jòdar va iniciar la seva intervenció reformulant la pregunta "Cap a on va Catalunya?". Segons l'anàlisi que fem i els desitjos que formulem, va aclarir, sabrem si avui dia el catalanisme segueix sent un instrument vàlid o no. 

 

Julià de Jòdar va esmentar que en l'actualitat avancem cap a una provincianització de la realitat nacional catalana. Tenim un Estatut caducat i una classe política incapaç d'avançar més enllà. En el tema de la reforma de l'Estatut, es preguntà, "fins a quin punt ha guanyat la incompetència dels polítics o bé l'omnipotència de l'Estat espanyol?". Va sentenciar que som en un punt de no retorn. No és possible el retorn al pujolisme (negociació i traspassos en funció de les correlacions de forces). Però, el dilema està en què l'alternativa del tripartit ha resultat encara més claudicant a força de fer concessions (impensables) al govern de Zapatero. La feblesa en el procés de reforma estatutària ha envalentit els buròcrates de Madrid, que ara ja estan imposant les lleis espanyoles per la força dels fets consumats obviant l'existència de l'Estatut.

 

Julià de Jòdar interpel·là el públic: "Què volem ser? Una autonomia com Extremadura o volem fer un salt endavant?". Va dir que "el catalanisme ha de ser independentista o no serà res". Mantenir l'actual situació de dependència anul·la el catalanisme com a projecte polític de futur, i , reduir-nos a un catalanisme cultural tampoc és cap garantia de futur, perquè amb la realitat actual correm el perill de convertir-nos en una minoria cultural en el nostre propi país.

 

Per la seva banda, Blanca Serra es va mostrar partidària de no parlar dels mals del "catalanisme" sinó de cercar-hi solucions, que segons el seu criteri passen per la independència política dels Països Catalans. Constatà que això és la conseqüència que sorgeix del fracàs del model de convivència amb Espanya, llargament defensat des dels rengles del catalanisme hegemònic.

La reforma de l'Estatut ha obert les portes a la crisi del model defensat per aquest catalanisme. Emperò, les febleses no s'han produït només ara, sinó que ja es remunten al triomf polític del cop d'Estat del 23-F. Tant aleshores com ara, ha mancat una classe política ferma davant de l'espanyolisme i avalada per la força i la mobilització de tot un poble. Tot i que encara no hi ha prou força per canviar l'actual empantanegament de la política catalana, hi ha símptomes de canvi en positiu.

 

Va plantejar que davant d'una situació de maltractament la solució és el divorci i que tant en l'àmbit de les persones com en l'àmbit nacional, cal iniciar un procés de reconstrucció, que identifiqui el maltractador i que acabi servint per dir "ja n'hi ha prou!". Segons la seva opinió, els catalans i les catalanes ens trobem en aquest punt intermedi, que per a molts representa un clar trencament emocional. Certament, molta gent es troba desorientada i prova d'això són els alts índexs d'abstenció, però també hi ha símptomes esperançadors que apunten a què alguna cosa s'està movent en positiu. Es va referir de manera explícita a les CUP, que des de l'àmbit municipal són un bon exemple d'autoorganització i autocentrament. També va referir-se a les expressions socials com la Plataforma pel Dret de Decidir i va insistir en la necessitat del compromís individual i col·lectiu "necessitem organitzacions nacionals que treballin per l'Autodeterminació des de tots els àmbits".

Ha quedat palès que l'autodeterminació, tot i les picabaralles parlamentàries, és un dret important pel nostre futur com a poble; i de la mateixa manera, el fiançament també és un factor clau per garantir el nostre benestar col·lectiu. Blanca Serra situa en aquests dos àmbits de treball els eixos que han de vehicular un projecte de construcció nacional engrescador que superi l'actual atonia del catalanisme autonomista.