Aquells tràgics fets ocorreguts a Chicago el 1886. La vaga del 1r de Maig, la protesta sindicalista i el procés judicial als dirigents i militants anarquistes-serien tinguts molt en compte, anys després, pel moviment obrer internacional que, justament, va adoptar com el Dia dels Treballadors, el 1r de Maig.

Però l'escarment no només abastava al sindicalisme. Cal tenir en compte que dels vuit dirigents anarquistes, només dos eren nord-americans i la resta es tractava d'immigrants estrangers.

Els seus noms van ser: Michael Schwab, Louis Lingg, Adolph Fischer, Samuel Field, Albert R. Parsons, Hessois Auguste Spies, Oscar Neebe i George Engel.

A Boston i en algunes altres ciutats nord-americanes de l'època hi havia una forta corrent contra els treballadors estrangers que reclamaven pels seus drets laborals i socials amb els seus germans nord-americans.

La guerra de Secessió havia interromput el creixement de les organitzacions sindicals, el punt de partida data de 1829, amb un moviment que va sol licitar la implantació de la jornada de vuit hores de treball, en l'estat de Nova York.

Però a partir dels anys vuitanta, es va anar per augmentar l'activitat gremial en la qual socialistes, anarquistes i sindicalistes, van complir un paper destacat en quant a la seva tasca propagandística i política.

Maurici Dommanget en la seva 'Història del Primer de Maig', en referir-se als treballadors de Chicago, afirma: 'Molts treballaven encara catorze o setze hores diàries, partien al treball a les 4 del matí i tornava a les 7 o 8 de la nit, o fins i tot més tard, de manera que mai veien a les seves dones i els seus fills a la llum del dia. Uns dormien en corredors i desvanes, altres en barraques on s'amunteguen tres i quatre famílies. Molts no tenien allotjament, se'ls veia ajuntar restes de llegums en els recipients de deixalles, o comprar al carnisser alguns cèntims de retalls'.

La central obrera nord-americana de llavors, la Federació de Gremis i Unions Organitzats dels Estats Units i Canadà, anys després transformada en la Federació Nord-americana del Treball (AFL), havia proclamat en el seu quart congrés de 1884, que la durada legal de la jornada d' treball, a partir del 1r de Maig de 1886, seria de vuit hores de durada. Aquest 1r de maig. S'havia constituït en una data clau tant per als treballadors com per als capitans de la indústria.

La vaga de l'1 de maig de 1886

La premsa nord-americana, principalment el 'Chicago Mail', el 'New York Times', el' Philadelphia telegram 'i el' Indianapolis Journal 'havien advertit per aquests dies el' perill 'de la implantació de la jornada de 8 hores' suggerida -- deia el 'Chicago Mail'-pels més bojos socialistes o anarquistes'.

La vaga del 1r de Maig de 1886 va ser massiva en tots els Estats Units. Alguns sectors industrials van admetre la jornada de vuit hores, però la majoria va ser intransigent a acceptar aquest reclam. En Milwaukee la repressió policial va produir nou morts obrers i hi va haver enfrontaments violents a Filadèlfia, Louisville, St Louis, Baltimore i principalment a Chicago.

En aquesta última ciutat actuaven, a més de les forces policials i antimotines, una mena de policia privada al servei dels industrials i empresaris: la companyia Pinkerton.

En la mesura que l'1 de maig havia transcorregut sense cap violència, va ser dos dies després, quan els sindicats de la fusta van convocar a una reunió, que els 'trencavagues' de la Pinkerton van atacar als treballadors. Va intervenir la policia i el foc de les armes va produir sis morts i mig centenar de ferits, tots entre els treballadors.

Així va ser que els anarquistes van cridar, per al 4 de maig, a una concentració a Haymarket Square, acte públic que comptava amb autorització de les autoritats. Al finalitzar la reunió i quan es desconcentrada dels treballadors, el capità Ward va avançar sobre els grups obrers en actitud amenaçant.

Algú va llançar llavors una bomba contra efectius policials i abatre a un dels policies, ferint a altres diversos. Llavors, les forces policials van obrir nodrit foc contra els treballadors matant diversos i va causar 200 ferits.

Aquest fet de violència va permetre a les autoritats judicials, instigat per diversos polítics i diaris-principalment el 'Chicago Herald'-a detenir i processar a la plana major del moviment sindical anarquista.

Així van ser arrestats l'anglès Field, els alemanys Spies, Schwab, Engel, Fischer i Lingg i els nord-americans Neebe i Parsons.

Començava el Procés de Chicago, una burla a la justícia i un veritable frau processal com va demostrar pocs anys després el governador de l'estat d'Illinois, John Peter Atlgeld.

'Raó d'Estat'

És evident que el Procés de Chicago contra els vuit sindicalistes anarquistes produir una sentència on va primar el principi de la 'raó d'Estat' i que no es van buscar proves legals ni es va tenir en compte la normativa jurídica de l'època. Es va voler jutjar a les idees anarquistes al cap dels seus dirigents, i en ells escarmentar al moviment sindical nord-americà en el seu conjunt.

Per a això van ser amanida testimonis, es van deixar de banda les normes processals, i els membres del jurat-com es va demostrar pocs anys després-van ser seleccionats fraudulentament. Entre altres anomalies processals, la primera va ser que se'ls va jutjar col lectivament, i no en forma individual, com disposava la legislació penal. Es tractava d'un judici polític, i la causa no era la violència desencadenada el 4 de maig de 1886, sinó les idees anarquistes, per una banda, i la necessitat d'impedir l'avanç de l'organització gremial que havia paralitzat als Estats Units el 1 de maig del mateix any, pel reclam de la jornada laboral de vuit hores.

El governador Altgeld, anys després, explicaria al poble nord-americà que el jutge intervinent en el Procés de Chicago va actuar 'amb maligna ferocitat i va forçar als vuit homes a acceptar un procés en comú; cada vegada que anaven a ser sotmesos a un interrogatori dels testimonis subministrats per l'Estat, el jutge Gary va obligar a la defensa a limitar-se als punts específicament esmentats per la fiscalia pública 'en tant que' a l'interrogatori dels testimonis dels acusats, va permetre que el fiscal es perdés en tota classe de tortuositats polítiques i "leguleyerías" estranyes a l'assumpte motiu del procés'.

'Penjeu-los i salvareu a la nostra societat'

El fiscal Grinnel, en el seu al legat, va proclamar: 'Senyors del jurat: ¿declarat culpable a aquests homes, feu escarment amb ells, pengeu-los i salvareu a les nostres institucions, a la nostra societat!'.

El 28 d'agost de 1886 el jurat, especialment escollit per aniquilar als acusats, va dictar el seu veredicte especificant que set dels imputats-Parsons, Spies, Field, Schwab, Fischer, Lingg i Engel-havien de ser penjats, i el vuitè, Neebe , condemnat a 15 anys de presó.

Abans que el crim judicial es consum, es va cometre un altre previ, el misteriós suïcidi d'un dels condemnats: Louis Lingg, qui amb la burilla d'una cigarreta hauria prendido la metxa d'un cartutx de dinamita. En realitat, com afirmen els historiadors actuals, es va tractar de representar davant del gran públic una altra demostració de que els anarquistes morien en la seva pròpia llei, les' bombes'. Avui es coincideix que Lingg va ser assassinat.

Spies, Fischer, Engel i Parsons van pujar al patíbul el 11 de novembre, i van ser penjats davant el periodisme, les autoritats judicials, la policia i el públic allí reunit.

L'escàndol va ser tan gran que a field i Schwab se'ls commuta la pena de mort per la de presó perpètua. La mobilització de les forces sindicalistes i l'actuació de polítics com John Peter Atlgeld, va fer que el 26 de juliol de 1893 se'ls va atorgar el 'perdó absolut' Samuel Field, Oscar Neebe i Michael Schwab.

De totes maneres, aquests tres anarquistes van tenir molta més sort que altres dos ajusticiats quaranta anys després: Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, en un altre procés igualment fraudulent. Però la reivindicació dels màrtirs de Chicago va ser realitzada pocs anys després de la mort de quatre d'ells i de l'alliberament dels tres restants.