L'origen immediat de la revolta de la Setmana Tràgica fou l'oposició al rellançament de l'aventura colonial marroquina, promoguda pels interessos miners al Rif; el 9 de juliol de 1909 una operació de policia per a protegir el ferrocarril miner prop de Melilla encengué un veritable conflicte bèl·lic, i el ministre de la guerra del govern de Maura, general Linares, decidí de trametre a l'Àfrica un cos expedicionari de més de 40 000 homes, reservistes casats i amb fills en llur majoria, i —potser com a "mesura punitiva"— trets en bona part del Principat. Aquests fets, sentits per la ciutat com una provocació, s'esdevenien en unes circumstàncies ambientals de feblesa organitzativa del moviment obrer, enduriment patronal, descontentament creixent de la petita burgesia i crisi de l'aparell de l'estat anacrònic i oligàrquic.

L'embarcament de tropes a Barcelona començà l'11 de juliol, i es produïren els dies següents manifestacions antibel·licistes i incidents al port i pels carrers, enmig d'un clima d'irritació popular, compartit pels partits nacionalista republicà, radical i socialista, contra una guerra incompresa. Del 19 al 25 de juliol, els aldarulls i xocs amb la policia se succeïren diàriament, mentre l'ambient es radicalitzava, ajudat per les campanyes de la premsa esquerrana i malgrat les mesures d'ordre públic del governador Ángel Ossorio y Gallardo. El dilluns dia 26 les forces obreres convocaren la vaga general contra la guerra, estesa a les principals localitats de Catalunya, i unànimement acceptada amb l'única resistència dels tramviaires; els intents de deturar la circulació dels tramvies donaren lloc a les primeres topades greus amb la força pública, i la violència es desfermà; aquell mateix dia el capità general, De Santiago, declarava l'estat de guerra i el governador, disconforme, dimití. Espontàniament, la protesta desbordà el comitè de vaga i prengué un caire insurreccional no previst, sense que els partits republicans en volguessin assumir la direcció. Barcelona, isolada de la resta del país, es cobrí de barricades, i el poble es féu amo del carrer, però la revolta, mancada d'orientació política i àdhuc d'objectius concrets, es transformà en un moviment caòtic i incoherent, i manipulada per les directrius ambigües, sovint demagògiques i desmobilitzadores dels caps radicals, fou canalitzada vers l'incendi d'esglésies i convents. En total, foren destruïts uns 80 edificis religiosos —la meitat dels existents a la ciutat—, i foren morts —fet excepcional— tres sacerdots; també hom desenterrà els cadàvers d'algunes religioses de clausura, els quals foren passejats per la ciutat, seguint una tradició anticlerical provinent del segle XIX.

 La manca de suport exterior dels revoltats —per tal d'evitar l'extensió del moviment a la resta de la península, el ministre de governació, La Cierva, l'havia qualificat de separatista—, l'arribada de noves forces militars i la deterioració interna de la revolta canviaren el signe de la lluita el dia 28. El 30, la tropa dominava els darrers focus rebels, i el dilluns dia 2 d'agost la normalitat era completa. El balanç de víctimes fou de 3 morts i 27 ferits entre les forces de l'ordre (dades oficials), i de 75 a 100 morts, amb centenars de ferits, entre la població civil. La immediata repressió, que tingué el suport decidit de la burgesia barcelonina, malgrat algunes veus de concòrdia, com la de Joan Maragall, fou molt forta, però també molt arbitrària. Foren suspesos periòdics d'esquerra, i clausurats més de 150 centres culturals obrers i escoles laiques; hi hagué gairebé dos milers de processats per les jurisdiccions civil i militar, i aquesta última dictà nombroses penes de mort, cinc de les quals foren executades. L'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia —en qui les autoritats volgueren concentrar la intencionalitat repressiva i exemplar— com a "autor i cap de la rebel·lió", desencadenà una gran campanya internacional de protesta, que fou causa de la immediata caiguda del govern de Maura i de la pujada al poder dels liberals.