Per aquestes declaracions crítiques, les autoritats fanquistes l'expulsaran de l'estat espanyol, el 12 de març de 1965.

Les declarcions publicades al diari francès Leere d'oberta oposició a la dictadura. Va ser entrevistat pel periodista José-Antonio Novais, per iniciativa de Josep Benet i Albert Manent. Aquestes declaracions van permetre donar a conèixer un corrent d'opinió creixent entre catòlics catalans que volien un futur democràtic per al seu país i una funció i una actitud diferents de l'Església en el seu conjunt.

L'abat Escarré es pronuncià i emeté les seves declaracions en un context on el Vaticà havia promulgat l'any 1963 l'encíclica Pacem in Terris, que avalava, per part de l'Església catòlica, el respecte i la defensa dels Drets Humans i els règims democràtics. El Concili encara estava treballant a Roma, quan, al mes de maig, va començar la campanya dita de les instàncies, que demanava a l'Estat espanyol la normalització del català a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, aleshores severament prohibit.

Escarré va considerar l'Estat espanyol com «un estat que no obeeix els principis bàsics del cristianisme». Escarré demanava que el poble pogués triar el seu govern, garantir la llibertat de premsa, la fi del clima de guerra civil, i defensar la llengua catalana, no com «un deure, sinó ben bé una necessitat; quan es perd la llengua, la religió també tendeix a perdre's». Pocs dies després d'aquestes manifestacions va ser clausurada Òmnium Cultural i assaltat el Casal de Montserrat a Barcelona.

El 1965 el govern franquista el va obligar a abandonar Catalunya i passà a residir al monestir de Viboldone (Llombardia), amb Aureli Argemí i Roca, qui va ser el seu secretari entre 1965 i 1968. El 1966 el govern espanyol el va obligar a renunciar al títol d'abat de Montserrat. Malalt de mort, l'abat Cassià Just el portà a Barcelona i fou enterrat a Montserrat.