Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats, i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a l'empresa. El 10 de febrer, la direcció de La Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer, el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d'Aigües) i paralitzava Barcelona i rodalies.
Els treballadors ocupen l'empresa el dia 23, dia que és el tret de sortida per a l'extensió de la vaga de solidaritat a altres sectors de la ciutat (els primers són a les companyies del gas i les elèctriques). L'historiador Xavier Diez cita a la seva obra l'anarcosindicalista Salvador Seguí:
« Les apagades parcials, que al principi podien generar incomoditat, aviat esdevenen gairebé totals. I això comença a inspirar veritable terror entre la burgesia. Les nits fosques i silencioses, acompanyades d'alguns episodis violents i de la presència inquietant de treballadores desocupades i ressentides, desfermen el pànic entre les classes benestants. Moltes veuen en les apagades el senyal d'insurrecció que ja s'ha viscut a Petrograd, o els recorden la por dels inquietants dies de la que van anomenar Setmana Tràgica de 1909, en què la destrucció i la crema d'edificis religioses féu presagiar que podria passar el pitjor. »
Sense electricitat, el transport es paralitza. Això dificulta els proveïments i dificulta o impossibilita el treball en fàbriques, magatzems o oficines. Per a la burgesia, atemorida, la vaga, limitada en un principi, s'encomana imparablement com una infecció. La resposta del Govern Civil i la Federación Patronal davant aquesta evident pèrdua de control de la situació va consistir en redoblar la intransigència, fet que s'expressa amb l'empresonament d'entre 3.000 i 4.000 vaguistes militaritzats al «castell maleït», com anomena Joan Montseny al castell de Montjuïc.I tanmateix, la repressió atia la determinació del conjunt de les treballadores.
L'1 de març, les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Mostra d'aquesta evident impotència de les autoritats és l'establiment del que s'anomena la «censura roja». Els treballadors de les rotatives es neguen a imprimir els bans dictats des del govern militar. Tampoc no accepten informacions desfavorables als vaguistes des de la premsa conservadora.
El 6 de març decideixen acomiadar tots els vaguistes (pràcticament la majoria dels treballadors barcelonins). L'absurditat d'aquest fet implica que, entre les acomiadades, les empresonades i les actituds de cruent repressió, ja no queden interlocutors ni espais segurs per establir un marge de negociació ni un mínim de diàleg. La patronal busca una victòria absoluta i l'únic que obté és l'escenificació que ha perdut els papers, l'evidència que la seva autoritat es troba més que minvada, ja que no té pràcticament ningú a qui manar i que el seu rol és cada vegada més qüestionat, també entre els seus rengles. I que, a més, ha exhibit una gran miopia a l'hora de valorar les forces de la CNT o d'abordar els problemes amb un mínim d'objectivitat (...) El mateix Estat, el Govern i la monarquia estan més que preocupats per una possible extensió del conflicte a fora de la capital catalana. I decideixen intervenir. El cap del govern, Romanones, destitueix el governador civil i el emissari especial plenipotenciari, el subsecretari de presidència José Morote, el qual, juntament amb el nou governador civil, Carlos Montañés, obliga Lawton a acceptar la seva mediació. Així, la nit del 14 de març fa seure, a la seu de l'Institut de Reformes Socials, patronal i treballadors. Atès que el conflicte ha fet esclatar les posicions més maximalistes dels treballadors i ha convertit la mobilització particular en una mobilització general, decideix legislar unilateralment. Això fa posar punt final a la vaga.
Entre les mesures immediates, allibera bona part dels presos (especialment el comitè) i dialoga amb els dirigents de la CNT, sobretot amb Salvador Seguí. I concedeix un seguit de mesures immediates. La més espectacular és l'acceptació de la jornada màxima de vuit hores (primer per al sector de la construcció i poques setmanes després, al mes d'abril, per a totes les treballadores espanyoles, amb la qual cosa Espanya esdevé el primer estat que assoleix per llei aquesta fita). També es decreten increments salarials, la readmissió dels acomiadaments, l'alliberament dels presos i l'acceptació de la capacitat legal de negociació dels sindicats