"Però ho feia amb una gràcia i hi posava tant d’estil...”
Peret, cançó “El Mig Amic”
Si heu llegit la col·lecció PSIBORN, ja coneixeu els meus lligams amb la comunitat de gitanos catalans, l’admiració profunda que els professo. "Qui és que es vol deixar enredar, per un gitano eixerit?" Aquesta frase de la cançó "El Mig Amic" és cabdal, plasma amb gran encert la seva honestedat i elegància. Mai t’enreden, ni per allà ni per aquí; si de cas, ets tu que et deixes enredar. Pere Pubill i Calaf, Peret, la va dedicar al seu pare, per això la va escriure en català, la llengua de casa. Anaven junts a vendre roba per la comarca de Vic, a qui em compri una camisa li regalo un cobrellit, pujaven cadascú per un costat del carrer, al final comparaven qui dels dos havia fet millors vendes. Al senyor Pubill pare li deien el Mig Amic perquè era bona gent, sempre disposat a fer-te un favor, però quan es tractava de negocis, te la fotia per tot arreu.
Sovint, tenim molt clar què cal fer, però no ho fem. Com a terapeuta, sóc capaç de donar i cobrar grans consells que després no m’aplico jo mateixa. Ens deixem enredar per molts motius, la qual cosa no implica necessàriament un error.
Fa molts anys, en iniciar una relació de parella amb un home encisador, un “loco lindo” que en diem a l’Argentina, em vaig topar amb un dilema no sé si moral. Ell havia trobat per atzar la meva contrasenya de correu electrònic, dedicant-se a tafanejar-ho tot en una època que la majoria dels nostres secrets no passava per WhatsApp. I el bandarra em va descobrir un parell d’enganys gruixuts, tot sigui dit. Quan me’n vaig assabentar, les meves amigues em recomanaven que el deixés immediatament, es posaven estupendes. No només no ho vaig fer, sinó que em vaig sentir moralment autoritzada per demanar-li a un amic informàtic que el hackejés per totes bandes, jo també vaig trobar alguna coseta... El cor té raons que la raó ignora, deia Blaise Pascal. No us diré com va acabar (si és que mai es va acabar) la relació perquè, com totes, ha tingut alts i baixos. Només us cal saber que ho tornaria a fer, jo sí.
Quan una parella et traeix, deixa-la, quan un polític t’enganya, no el votis mai més. Tot això està molt bé, serveix per donar bons consells i cobrar 80 euros per la consulta Gestalt.
Vaig entrar en política activa després del referèndum del primer d’octubre, amb més empenta que dubtes. D’igual manera, vaig crear el compte de Twitter @psiborn al novembre del 2017, fet a l’Argentina, fora de l’abast de les urpes de l’estat espanyol, com repetia algú aleshores.
Després d’haver-me abstingut contra la meva naturalesa en les dues darreres eleccions, municipals i generals, sento la necessitat de votar aquesta vegada, m’ho demana el cos. Tanmateix, és gairebé segur que em tornaré a abstenir a les europees de juny, ara ja amb més dubtes que empenta. No vull convèncer ningú, crec en la intel·ligència col·lectiva, penso que la suma de totes les nostres decisions individuals arribaran al millor resultat possible, amb equilibris i contrapesos.
Considero que tinc un concepte massa ferm de la lleialtat, la meva, l’única que puc controlar. Vaig iniciar aquest camí donant suport al president Puigdemont, ens les ha fet de molt grosses, l’última reunir-se amb una representació de Foment que persegueix l’ANC als tribunals, la penúltima desfermar en Trias als mitjans parlant de futurs pactes amb el PSC, no l’hauria de votar mai més. Malgrat la retòrica inflamada d’uns discursos preciosos, malgrat que ens enredi amb una gràcia i li posi tant d’estil, el meu bon consell de terapeuta professional o d’amiga estupenda és que no el votis, que ni se’t passi pel cap. Però jo ho faré, perquè el cor té raons que la raó ignora. Segur que m’emprenyaré, però prefereixo que sigui havent guanyat, sense donar-li l’excusa d’una derrota que cerca el seu subconscient. Acabaré el camí que vaig començar, fidel a la meva lleialtat mal entesa.
Qui és que es vol deixar enredar? Cadascú haurà de triar el seu mig amic aquest 12M, el meu és el president Puigdemont.
