La literatura sobre la situació actual i l’impàs del moviment per la independència arriba a fastiguejar.

Hi ha gent que es troba a gust amb els escrits que passen revista de responsabilitats individuals quan el pes és general, des de la dreta que encapçalava entitats, partits, resultats electorals i institucions fins els que volien canviar-ho tot i sempre responien que, al Parlament, tot i recolzar el govern de dretà, mai els deien res. Inacceptable.

No ho deien en públic i a tots en general. Tanmateix, embarcant-nos en baralles anti-CUP i sostraient la contradicció del seu lloc natural, el poble mobilitzat, que hauria d’haver estat el catalitzador de la traïció de la dirigènci,  per tal de no desmembrar el moviment no va dir ni diu res. Encara que tothom veu que aquesta gent no podien estar preocupats per la salut del poble, perquè són ells els mateixos que estan denunciant, detenint i culpabilitzant, per tal que continuï la repressió, per si algú no vol continuar pel mateix sender.

Passen els dies i el Consell de la República, gens engrescador, amb una direcció que és reproducció de les forces de la majoria electoral independentista, corre el risc de ser un ens burocràtic que dirimeix els litigis dels dirigents provinents de la Generalitat de 2017 davant l’Estat que ja necessiten un marcapassos per mantenir el batec.

És Catalunya contra l’Estat Espanyol, no els litigis d’ésser humans individuals.

Ja haurien d’haver fet una passada al costat. Tornin quan hàgim fet la independència. Ara deixin d’encotillar-nos. Simpaties i seguicis personalistes els mantenen encara en posicions rellevants d’un moviment decadent.

Parlen d’un govern a l’exterior amb una força interior desconeguda, però no legisla i no s’oposa clarament davant les polítiques interior i, en tot cas, en alguna ocasió no s’anima a anar per la política general que encotilla el posicionament nacional de la política catalana republicana i avançada, encara que en actes de col·lectius particulars es parla en públic de política de progrés pel futur republicà català.

La major part dels esforços dins els consells locals són d’auxiliar o de suport perquè la maquinària funcioni, segons ells, per traslladar-la a l’interior quan sigui que algú decideixi que era el moment. No fem política ni l’activem socialment.

Per fora, portem el cartell quan fem actes, reunions i manifestacions. Quan es pot, apareix algun més jove de 50 anys, amb sort.

Incoherents amb el seu discurs al Principat i la seva acció parlamentària a Madrid. Només els representants minoritaris de l’esquerra catalana són conseqüents amb el seu discurs. Àdhuc parlo de discernir entre discursos i fets.

Entenent que mai un moviment d’alliberament nacional dirigit i integrat pels seguidors del lideratge de la classe que fins ara ens governa hagi arribat a qüestionar el poder constituït per a trasbalsar-lo, canviar-li el sentit i governant per als interessos de les més àmplies majories.

No treballem perquè la classe majoritària, la qual invertiria les tornes, faci seu el projecte d’alliberament nacional. No, treballem perquè empreses locals siguin preferides davant les multinacionals o de la burgesia estatal beneficiària del postfranquisme. Ingent treball de difusió per un consum català i només la Intersindical abocant militància en el terreny dels treballadors, que sense ells Catalunya no suportaria la distribució de riqueses.

Un govern de burgesos més, uns pretesos burgesos que en el seu afany de guanys no associaran mai la solidaritat amb els explotats, perquè en la seva majoria són petits empresaris que pensen en català però mai a socialitzar els beneficis ni els mitjans de producció. Encara que ells no ho són, pensen com un burgès més quan en realitat són autoexplotats comunament coneguts com a autònoms.

I aquest espai ideològic no l’hem sabut ampliar anant a conrear el terreny català per excel·lència a Casa Nostra. La Terra que reivindiquem lliure. La terra no és només la petita explotació agrària sinó allà on homes i dones catalans originàries o sobrevingudes deixen les seves vides en les línies de producció. Sense política real per a ells. Un exemple: a la Xina les empreses pro-occidentals van abandonar el país i van vendre els seus passius a l’estat, l’estat se les va quedar i els treballadors van continuar tenint feina i produint. (¡!)

La veritable evolució del sistema capitalista ha portat a la situació que els camperols hagin perdut força i incidència i els que sí la tindrien potencialment, com en tot procés històric, han estat els més desideologizats, per pensar més en futbol que en política. El que jo no faci, altres ho faran en contra nostra (parafrasejant en Joan Fuster).

Han passat uns temps que pensàvem que en tres mesos passaven coses rellevants més que en 30 anys, però no ha estat suficients.

Llavors aquest qui escriu ja predicava de portar un discurs diàfan per als treballadors, que la seva emancipació social fos directament relacionada quant a factibilitat, en un estat independent en el qual sí hi hauria una força ponderable de dirigents obrers i no traïdors sindicalistes com els de les centrals altres vegades comunistes i socialistes. Davant la raó d’estat i els propis interessos de les dirigències no són més que la palanca per facilitar el poder del sindicalista i aconseguir la passivitat dels treballadors resignats.

Els treballador afiliats a tots els sindicats, units, solidaris i combatius, sense sectarismes, per una República independent i per a l’emancipació dels treballadors i del poble a Catalunya hauria de ser l’objectiu revolucionari.

Triar el taller i el polígon industrial abans que els barris als quals només donen resposta els sectors més antics fa que el missatge sembli sectari i segregacionista. Paraules senzilles, abans que les paraules fàcils del feixisme ens barrin el pas.

Anar de cap als centres de treball, amb un discurs clar i conseqüent.

Davant situacions en què cal prendre partit, això donaria més beneficis que centrar la nostra acció i participació en organismes per a l’entreteniment de les consciències, en què dia que passa, any que empeny.

Guillem Vendrell Jofre

29 d’octubre de 2022