Crec que feia anys que no signava un manifest. Sóc bastant torracollons i només m'agrada signar textos amb els quals estic completament d'acord, i sempre trobo aquella frase o aquell paràgraf que em grinyola i em serveix d'excusa per no signar. En canvi, contradint-me a mi mateix, he signat el manifest 'Per un referèndum oficial i vinculant sobre la independència el 2017' sense estar d'acord en bona part del seu contingut. Ho he fet perquè estic tan d'acord amb la proposta final que fa, i em sembla tan important que sigui assumida pel Govern i el Parlament, que m'he menjat la contradicció amb patates.
Per què no comparteixo l'exposició de motius del manifest? Perquè fa una flaire intensa d'esmena a la totalitat a tot allò que han fet els polítics independentistes des de l'inici del procés. Jo no hi estic d'acord i ho vaig fer saber per escrit als promotors abans de donar la meva signatura. La meva opinió és que les coses que s'han fet des de la política, particularment el 9N i el 27S, han estat salts endavant espectaculars que ens han fet avançar molt. I en general crec que, tenint en compte la relació de forces i les contradiccions internes dins del camp independentista, difícilment tot plegat s'hauria pogut fer d'una altra manera. Sincerament, quan miro enrere cap als darrers cinc anys jo el que hi veig és un procés d'acumulació de forces complex i exitós, no un engany dels polítics al poble com sembla desprendre's d'algunes frases del manifest. Potser aquesta flaire és perquè entre els promotors hi ha algú que està més pendent de donar-se la raó històrica a ell mateix que no de convèncer la resta del món sobre el que cal fer a partir d'ara.
Dit això, crec honestament que és imperatiu actualitzar el full de ruta en el sentit que demana el manifest. M'agradaria posar de relleu que dins l'independentisme hi ha un consens absolut sobre la part del full de ruta que el parlament està executant en aquest moment, és a dir la redacció de les tres lleis de la desconnexió. Una d'aquestes lleis, la de transitorietat jurídica, és la que un cop aprovada ens col·loca tècnicament en posició d'independència. Recentment la Marta Rovira ha dit públicament que aquesta llei és en realitat la DUI i això lliga amb el famós gràfic explicatiu de JxS, socialitzat i compartit milions de vegades durant la campanya del 27S, on es diu clarament que aquest Parlament proclamarà la independència.
Però els redactors del full de ruta van dibuixar un camí que no acabava amb la proclamació de la independència sinó que es marcava dues fites més. La primera, unes noves eleccions, constituents, de les quals en sortiria un Parlament (se suposa que novament amb majoria independentista, perquè si no, què?) que redactaria la constitució del nou estat. I la segona fita, un referèndum per aprovar la Constitució. Per què ens vam autoimposar tres validacions a les urnes del nou estat? Per excés de zel democràtic, o perquè ja es preveia la possibilitat que del 27S en sortís una victòria independentista en escons però no en vots que impediria parlar d'un mandat democràtic definitiu davant del món? Sigui com sigui, vam tenir la famosa victòria en escons però no en vots, i el que hauria d'haver estat la seqüència natural postindependència (eleccions constituents i redacció i aprovació de la Constitució) s'ha convertit en dues pantalles preindependència que cal passar per legitimar-nos. No ho dic jo, ho han dit el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras diverses vegades.
I aquí és on al meu entendre hi ha el problema principal, que és moral i alhora polític. Problema moral, perquè volem passar amb èxit tres pantalles democràtiques (plebiscitàries, constituents i referèndum constitucional), però en cap de les tres haurem preguntat netament als ciutadans sobre la independència! Netament vol dir això, sí o no a la independència, sense haver de donar suport a un determinat partit o una determinada constitució. D'aquest problema moral n'ha escrit en Jordi Graupera molt millor que no ho pugui fer jo. I després hi ha el problema polític, perquè resulta que, a més, estem portant la partida al terreny on l'independentisme té més possibilitats de perdre. És com si el Barça, jugant a casa, pintés el camp més estret, deixés la gespa alta i no la regués. Miro d'explicar-me.
Està demostrat que el vot a partits infrarrepresenta el Sí. Ens agradi o no, ho entenguem o no, hi ha més persones disposades a dir sí a la independència que no persones disposades a votar Partit Demòcrata, ERC o CUP. La pluralitat del Sí no encaixa al 100% en els motllos dels tres partits indepes. Ho diu l'experiència i ho diuen totes les enquestes, i totes vol dir totes. Parlem de persones que si se'ls pregunta independència sí o no, contestaran sí, però que si es troben davant de paperetes de partit n'agafaran una d'un partit que no és independentista. Si això és així en unes eleccions normals, en unes constituents només ho pot ser més, perquè unes constituents són el súmmum de la lluita ideològica en l'eix esquerra-dreta. Abonen el terreny a forces polítiques que demanaran (també) el vot dels independentistes i després l'usaran, com han fet fins ara, per a un projecte que no és la independència. Estem comprant, per tant, tots els números de la rifa per a un Parlament constituent que no sabrà què ha de constituir, bloquejat. En aquest sentit, prego a l'amable lector que revisi la recent entrevista d'Antoni Bassas a Xavier Domènech a l'Ara, on el líder dels comuns reclama unes eleccions constituents com a "sortida" a una situació que ell interpreta com a bloquejada. Ada Colau s'ha expressat en els mateixos termes. Tots dos reclamant el compliment del full de ruta de JxS! I tots dos en contra del referèndum vinculant que reclama el manifest, fixa't quines coses. Les eleccions constituents sonen molt rupturistes però per a l'independentisme són un camp estret amb la gespa alta i seca. I per als comuns, la gran oportunitat de neutralitzar la majoria indepe, fer un govern autonòmic d'esquerres i esperar fraternalment al 2020 que és quan Espanya canviarà.
Francament, veig el problema moral, hi sumo el problema polític, i no tinc cap mena de dubte que he fet bé signant el manifest i votant sí a la consulta interna de l'ANC.
Dit això, crec honestament que és imperatiu actualitzar el full de ruta en el sentit que demana el manifest. M'agradaria posar de relleu que dins l'independentisme hi ha un consens absolut sobre la part del full de ruta que el parlament està executant en aquest moment, és a dir la redacció de les tres lleis de la desconnexió. Una d'aquestes lleis, la de transitorietat jurídica, és la que un cop aprovada ens col·loca tècnicament en posició d'independència. Recentment la Marta Rovira ha dit públicament que aquesta llei és en realitat la DUI i això lliga amb el famós gràfic explicatiu de JxS, socialitzat i compartit milions de vegades durant la campanya del 27S, on es diu clarament que aquest Parlament proclamarà la independència.
Però els redactors del full de ruta van dibuixar un camí que no acabava amb la proclamació de la independència sinó que es marcava dues fites més. La primera, unes noves eleccions, constituents, de les quals en sortiria un Parlament (se suposa que novament amb majoria independentista, perquè si no, què?) que redactaria la constitució del nou estat. I la segona fita, un referèndum per aprovar la Constitució. Per què ens vam autoimposar tres validacions a les urnes del nou estat? Per excés de zel democràtic, o perquè ja es preveia la possibilitat que del 27S en sortís una victòria independentista en escons però no en vots que impediria parlar d'un mandat democràtic definitiu davant del món? Sigui com sigui, vam tenir la famosa victòria en escons però no en vots, i el que hauria d'haver estat la seqüència natural postindependència (eleccions constituents i redacció i aprovació de la Constitució) s'ha convertit en dues pantalles preindependència que cal passar per legitimar-nos. No ho dic jo, ho han dit el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras diverses vegades.
I aquí és on al meu entendre hi ha el problema principal, que és moral i alhora polític. Problema moral, perquè volem passar amb èxit tres pantalles democràtiques (plebiscitàries, constituents i referèndum constitucional), però en cap de les tres haurem preguntat netament als ciutadans sobre la independència! Netament vol dir això, sí o no a la independència, sense haver de donar suport a un determinat partit o una determinada constitució. D'aquest problema moral n'ha escrit en Jordi Graupera molt millor que no ho pugui fer jo. I després hi ha el problema polític, perquè resulta que, a més, estem portant la partida al terreny on l'independentisme té més possibilitats de perdre. És com si el Barça, jugant a casa, pintés el camp més estret, deixés la gespa alta i no la regués. Miro d'explicar-me.
Està demostrat que el vot a partits infrarrepresenta el Sí. Ens agradi o no, ho entenguem o no, hi ha més persones disposades a dir sí a la independència que no persones disposades a votar Partit Demòcrata, ERC o CUP. La pluralitat del Sí no encaixa al 100% en els motllos dels tres partits indepes. Ho diu l'experiència i ho diuen totes les enquestes, i totes vol dir totes. Parlem de persones que si se'ls pregunta independència sí o no, contestaran sí, però que si es troben davant de paperetes de partit n'agafaran una d'un partit que no és independentista. Si això és així en unes eleccions normals, en unes constituents només ho pot ser més, perquè unes constituents són el súmmum de la lluita ideològica en l'eix esquerra-dreta. Abonen el terreny a forces polítiques que demanaran (també) el vot dels independentistes i després l'usaran, com han fet fins ara, per a un projecte que no és la independència. Estem comprant, per tant, tots els números de la rifa per a un Parlament constituent que no sabrà què ha de constituir, bloquejat. En aquest sentit, prego a l'amable lector que revisi la recent entrevista d'Antoni Bassas a Xavier Domènech a l'Ara, on el líder dels comuns reclama unes eleccions constituents com a "sortida" a una situació que ell interpreta com a bloquejada. Ada Colau s'ha expressat en els mateixos termes. Tots dos reclamant el compliment del full de ruta de JxS! I tots dos en contra del referèndum vinculant que reclama el manifest, fixa't quines coses. Les eleccions constituents sonen molt rupturistes però per a l'independentisme són un camp estret amb la gespa alta i seca. I per als comuns, la gran oportunitat de neutralitzar la majoria indepe, fer un govern autonòmic d'esquerres i esperar fraternalment al 2020 que és quan Espanya canviarà.
Francament, veig el problema moral, hi sumo el problema polític, i no tinc cap mena de dubte que he fet bé signant el manifest i votant sí a la consulta interna de l'ANC.
