L’Assemblea Nacional de la CUP que ha de tenir lloc a la primavera és una bona ocasió per a fer una reflexió a fons sobre les necessitats polítiques més imperioses que se’ns presenten. En aquest article aportem unes primeres observacions sobre allò que considerem que és més imprescindible:
Una estratègia independentista i d’esquerres.
L’independentisme d’esquerres s’ha anat construint des dels anys 70 del segle passat sobre tres tesis fonamentals:
1.- El poble català, les dones i els homes dels Països Catalans, no podrem construir una societat justa ni un model econòmic al servei de les nostres necessitats, ni assegurar la nostra pervivència com a poble sense accedir a la plena sobirania política.
2. L’estat espanyol heretat del franquisme és irreformable. No hi ha transformació social possible sense una Ruptura Democràtica respecte la seva arrel totalitària i uniformitzadora; i aquesta Ruptura passa necessàriament per la conquesta del Dret a l’Autodeterminació i a la Independència de les nacions ocupades.
3.- A més de la independència formal, la plena independència tan sols s’assolirà construint el socialisme; entès com la conquesta del poder per part dels sectors populars que, posant l’estat al servei de les necessitats col·lectives, haurà de dur a la democratització de l’economia i la fi de l’explotació i de les discriminacions.
Així doncs, el primer que caldria esperar de l’assemblea de la CUP és que, reafirmant-nos en els nostres propis postulats de l’independentisme revolucionari, no oblidem que la Ruptura Independentista és un objectiu en si mateix, una condició necessària (si bé no suficient) per a la transformació social; que recordem, com deia Mao, que “ni tan sols podem debatre sobre el socialisme si no tenim un país on posar-lo en pràctica”. I que recordem que la lluita pel socialisme és la més alta expressió de l’anticapitalisme revolucionari.
La conseqüència pràctica seria potenciar el nostre treball al costat del poble organitzat, per la independència i la construcció de la República Catalana; desplegant alhora línies de treball i aliances de base per conferir-li, a través de la mobilització i el procés constituent, un fort caràcter de radicalitat democràtica i un profund contingut social.
Una lectura encertada del moment polític.
El procés de ruptura democràtica cap a la independència és, fonamentalment, un ampli moviment popular amb una enorme potencialitat transformadora. Al Sud d’una Europa on la democràcia es desdibuixa a través del segrest de la voluntat ciutadana a mans d’institucions opaques i grans corporacions empresarials i financeres, un poble s’ha posat en marxa per reclamar la plena sobirania. Una sobirania que les classes populars, forces principals del canvi, entenen com a via cap a una societat més lliure, justa, pròspera i democràtica.
Una part molt important de la petita burgesia, sotmesa a un procés constant de proletarització imparable en les noves generacions, com a conseqüència de les polítiques de reestructuració capitalista, i sectors de la mitjana burgesia industrial nacional, cada vegada més desplaçats dels centres de poder i decisió estratègica per part de l’oligarquia financera i la casta de terratinents-especuladors que concentra el poder polític i econòmic a l’estat espanyol s’han vist empeses, a contracor, a sumar-se a una aposta política per la sobirania, esperant poder escapar a la seva desaparició com a grups socials i mirant d’aconseguir, d’altra banda, que es pogués redefinir així a l’alça el seu paper en la gestió i el repartiment de beneficis del capital europeu.
D’altra banda, mentre a la resta dels Països Catalans veiem un augment lent però progressiu dels nivells de consciència i organització en la línia de defensar i conquerir drets socials i polítics, l’Estat espanyol, malgrat els cants de sirena dels qui aspiren a esdevenir-ne la nova gestora socialdemòcrata, segueix essent un baluard de l’immobilisme trans-franquista, de la dreta corrupta i l’oligarquia corruptora, de l’uniformisme cultural i el supremacisme lingüístic.
En aquestes circumstàncies i com ja apuntàvem abans, el deure de tota organització que es reclami transformadora o revolucionària és ben clar: aguditzar la contradicció principal, la que confronta el poble català en lluita per la seva sobirania, amb l’estat espanyol, agent local de l’imperialisme i engranatge clau del sistema de dominació.
És el moment, doncs, d’arremangar-se, de sumar voluntats i desplegar accions per forçar la ruptura i la conquesta de la plena sobirania política, tot assumint un paper protagonista que ens permeti incidir de manera decisiva en la definició i la construcció de la nova república independent, i de conferir-li, així, grans dosis de radicalitat democràtica i de justícia social.
Una aposta decidida per construir la República Catalana
El nostre objectiu estratègic compartit: la federació dels Països Catalans en una República de caràcter popular, democràtic, i socialista no ens caurà del cel ni s’esdevindrà de manera instantània. Ara però, podem (i per tant, en tenim l’obligació) de fer un pas de gegant, d’obrir la porta de la gàbia i començar a fer camí.
Aquest camí comença amb la construcció d’una República Catalana independent i avançada en termes de radicalitat democràtica i justícia social allà on el nivell de consciència, organització i la correlació de forces ho facin possible, és a dir, en el territori del Principat. Una República que ha de suposar un revulsiu, un far, i un element dinamitzador del moviment popular a la resta de la nació catalana, en la perspectiva citada en el paràgraf anterior.
La construcció d’un estat suposa encarar dos grans reptes: la confrontació amb l’estat opressor i l’assumpció de determinades contradiccions, tant pel fet de les acumulacions de forces necessàries per fer front a l’enemic, com pel fet que aquest estat que construirem no serà, en primer terme, una república socialista (i encara menys una Icària a base de falansteris).
Per tant, el nostre deure com a cupaires, independentistes i gent d’esquerres és triple:
- D’una banda preparar el poble per a la confrontació, la desobediència a la legalitat espanyola i l’obediència a la legitimitat emanada de les institucions catalanes i la resistència als embats de l’estat ocupant.
- D’altra banda, vetllar per l’aplicació d’un full de ruta acordat entre tots els agents partidaris de la ruptura, que ha d’incloure mesures concretes en el pla legislatiu, executiu i administratiu, la construcció o desplegament d’elements fonamentals (hisenda, banca pública, relacions internacionals…) i un calendari clar, curt i compartit.
- promoure, especialment des dels municipis, un procés constituent de base popular, que garanteixi la participació de les forces transformadores i les organitzacions socials en la definició del que ha de ser el cos central dels drets i deures de la ciutadania del nou estat, amb el doble objectiu de conferir continguts a la nova constitució i les normes i lleis que la despleguin, i de sumar el màxim de sectors populars al projecte de la República Catalana.
Sortir dels nostres espais per construir la Unitat Popular
Sumar forces en aquesta lluita per la República Catalana independent vol dir convèncer, arribar a acords i ser capaços de treballar en comú per desplegar-los. I això implica necessàriament establir relacions polítiques normalitzades amb altres agents que incideixen o que aspiren a representar, des de posicionament divergents als nostres, els anhels i les aspiracions de les classes populars catalanes.
En l’actual context, des de les nostres posicions polítiques, el desplegament del procés constituent i la construcció de la Unitat Popular no poden entendre’s separadament, sinó que necessàriament hauran de retroalimentar-se, en la mesura que totes dues coses impliquen la confluència de les forces transformadores per fer valdre els interessos populars.
Cal tenir clar, evidentment, que allò que cal prioritzar són les aliances de base, és a dir, el treball en comú i en plataformes àmplies amb les organitzacions populars i la militància i simpatitzants del conjunt de les forces d’esquerra, i que cal restar amatents, denunciant sempre que calgui l’oportunisme, les derives o les mancances ideològiques i estratègiques de les direccions.
Ara bé, l’assoliment d’objectius comuns, com per exemple l’hegemonia de l’esquerra tant en el procés constituent com en la futura República Catalana, no pot deixar-se a l’atzar de les potencials contradiccions entre les bases i la direcció, sinó que cal saber trobar adequant-les a cada un dels diferents nivells (local, sectorial, nacional), vies de col·laboració orgànica que permetin consolidar els avenços.
En aquest sentit, una acció política basada fonamentalment en el purisme ideològic i la denúncia sistemàtica de les contradiccions o renúncies alienes tan sols duu a l’aïllament i a l’esterilització del potencial transformador del conjunt de les forces d’esquerra.
Per contra, una acció política des de la CUP propositiva i basada en l’emplaçament constant, sense perdre de vista els objectius fonamentals a curt i mitjà termini, i apostant per conquerir-ne de parcials, és la que ens pot permetre tant construir/ampliar la Unitat Popular com bastir l’hegemonia de l’esquerra
Hauríem d’assumir que els municipis i les organitzacions de masses esdevenen àmbits ideals per posar en pràctica aquests principis, superar els sectarismes i, des del treball en comú per objectius concrets (polítiques municipals, orientacions de les lluites, etc) anar teixint xarxes de complicitats que facilitin, en el nou marc jurídico-polític de la República Catalana, la confluència del conjunt de forces transformadores.
Potenciar la sobirania orgànica i articular la democràcia interna
Finalment, l’últim i potser el més gran dels reptes que com a CUP tenim i que hauríem d’encarar en aquesta assemblea és recuperar/afirmar la sobirania orgànica i desplegar una estructura i uns mecanismes de deliberació, de decisió i d’execució que garanteixin:
- Una distinció clara entre el que són òrgans deliberatius i consultius (en els que caldria regir-se per la recerca del consens i la detecció d’espais comuns) i el que són òrgans de decisió.
- Uns mecanismes clars, democràtics, i transparents per a la presa de decisions, que posi fi a la sobre-representació de certs col·lectius i la supeditació a organismes o dinàmiques externes, i fonamentats en els principis d’una persona, un vot.
- Una major transparència i control per part de la militància tant de l’activitat institucional, com del paper de les persones alliberades, definint-ne molt bé tant les atribucions, com uns mecanismes de selecció que hi concordin. Així mateix caldria vigilar l’encadenament de càrrecs alliberats.
- La igualtat de condicions de la militància en els òrgans de deliberació i de decisió. En aquests moments la CUP està pensada per a un perfil molt concret de militant, de manera que les possibilitats reals d’incidència en les estructures d’àmbit nacional d’una persona, per exemple, amb càrregues familiars, d’edat avançada i de fora de l’àrea metropolitana, és gairebé nul·la.
Es tracta, en resum, que situem i ancorem la CUP al lloc que li correspon, perquè sigui l’eina de les classes populars per fer política, és a dir, per transformar la realitat.
Països Catalans, 12 de març de 2016
Consell Nacional de Poble Lliure
